Foto: Hernán Piñera


De mi, no en vinc. I abans de ser el que soc,
era cap cosa? Just un pressupost.
Com tothom vinc d’uns altres, enardits
autòmats, que em van fer semblant a ells
sota un decret adotzenat, fatal.

Si a penes soc una imitació
mai no em podria creure especial,
personal, singular, particular.
Soc ells, són jo. Som indistints. Soc tots.

Refuso, doncs, el nom que em van donar,
pel qual ara tot just em reconec
i em reconeixen.
Vull fugir de mi
i alhora d’ells. Que em perdin. I em perdré.

No és que aleshores sigui algú, a la fi.
Però aleshores seré, almenys, ningú.

Nou comentari

Comparteix