Els jocs

Viure en un barri extrem, ens indueix
a passejar inquiets, com si volguéssim
trobar un racó de certitud, algun
sentit més ferm que l’envà de cantell
i el munt de bigues menjat per la crosta
de pols i pluja vella, i la botiga
dels gelats, amb les nenes que patinen
pel davant, i són sis per un parell
de patins estridents. M’arribo fins
al club de tenis Barcelona, que és
un club de rics, i vaig mirant els cotxes
que s’arrengleren a la porta, plens
de la voluntat bona d’ésser cotxes
de rics: com si diguéssim, de tenir
una certa ànima. Hi ha un MG
d’esport, del nou model disminuït
que no fa gaire vaig llegir que ha estat
fet per une certaine couche d’acheteurs
qui trouvent les modèles existants trop chers:
i vol dir els rics barcelonins, suposo.
Vaig vorejant la tanca. En un cantó
hi ha un court mal disposat, on es confinen
els nens principiants, i sempre els cauen
pilotes fora. Surt el nen, tot ros
(i blanc immaculat, car en el joc
no hi posa prou convicció). S’esvera
quan veu a fora uns garrofers dramàtics
i uns nens molt bruts que juguen al futbol
tan malament com ell al tenis: més
vivament, això sí. Coneix la por
i de la porta estant, busca amb els ulls
la pilota, i no deixa el seu recer
fins que l’ha vista. La plega, i se’n torna
corrents, mort de vergonya si ensopega
i s’alça el crit golut de la canalla
que aguaitava una taca de l’albat.
Segueixo passejant, i ara sé on vaig.
Hi ha un altre camp de joc, al pati d’una
fàbrica de productes farmacèutics.
Aquí juguen al bàsquet, al capvespre.
Homes i dones, junts, van allargant
el dia tant com poden, sota els flocs
de grisor eixuta que s’atapeeix.
No pilotegen de per riure. Riuen
però juguen al bàsquet, i s’entrenen
pel joc d’equip, provant posicions
al camp, i variant-les i lligant-les.
M’agrada de fixar-me en el treball
d’una noia. Massa alta. Du un mallot
de ratlles fines, grogues i vermelles.
No és gaire bona tirant al cistell:
té sort si la pilota se li adorm
a l’anella de ferro, i els instants
s’allarguen. Si cau dins, vençuda,
la noia llança un crit i una rialla:
té la veu aspra, com els grans ocells.
Però combina bé, i té un bon amic
pel joc: qui millor juga de tots ells.
Rep la pilota de la noia, i no
la juga: ella de sobte arrenca a córrer
i rep la bola desmarcada i, justa,
la torna i, just, ell tira suaument.
Jo, com que sóc un doctrinari, ple
d’odis intel·lectuals, no sé deixar
que no vulguin dir res quan es distreuen,
cansats d’empaquetar o d’escriure a màquina.
Si ara me’ls miro i sento simpatia
per ells, vull creure que ells em fan sentit
dins el joc dels sentits que a mi em distreuen
per bé que els tinc molt mal lligats. Vull creure
que els moviments precisos d’aquests cossos
fan un bon precedent, no sé de què.