La Chimamanda Ngozi Adichie novel·lista

Sortegem dos lots de dues novel·les de l'autora nigeriana i en llegim l'arrencada

Chimamanda Ngozi Adichie (Nigèria, 1977) és considerada la veu més destacada d’una fornada d’autors anglòfons que han aconseguit atreure una generació de lectors cap a la literatura africana. És autora dels assajos Tothom hauria de ser feminista i Sobre el dol, i Fanbooks publica ara en català, traduïdes per Bel Olid, dues de les seves novel·les.

A Americanah, que compta amb pròleg de Desirée Bela-Lobede, escriu sobre la Ifemelu i l’Obinze, dos adolescents nigerians que saben que tard o d’hora hauran d’abandonar el seu país. Ell sempre ha somiat viure als Estats Units, però és ella qui aconsegueix el visat per viure amb la seva tia a Brooklyn i estudiar a la universitat. Mentre l’Obinze lluita contra la burocràcia per reunir-se amb la Ifemelu, ella es troba una Amèrica on res no és com ho imaginava, començant per la importància del color de la seva pell.

A Mig sol groc, que compta amb el pròleg de Denise Duncan, recrea la vida de tres personatges atrapats en les turbulències de la dècada, en el marc de la guerra de Nigèria per la independència: el jove Ugwu, empleat de la casa d’un professor universitari d’idees revolucionàries; l’Olanna, la bella esposa del professor, que per amor ha abandonat una vida privilegiada a Lagos per viure en una ciutat polsegosa, i en Richard, un jove i tímid anglès que està enamorat de la germana de l’Olanna, una dona misteriosa que renuncia a comprometre’s amb ningú.

Llegim l’arrencada de les dues novel·les i en sortegem 2 lots d’un exemplar de cada una. Podeu participar-hi fins al 18 d’octubre: només cal que ens envieu un mail amb el nom de l’autora i el vostre nom i cognom a [email protected] *. Les guanyadores són: Lorena Fernández, Laia Santís i Meritxell Màrgens.

Foto: Catorze
Foto: Catorze

Americanah


Princeton, a l’estiu, no feia olor de res i, tot i que a la Ifemelu li agradava el verd tranquil dels arbres abundants, els carrers nets i les cases senyorials, les botigues delicadament cares i l’aire calmat i permanent d’elegància guanyada, era això, la manca d’olor, el que més li agradava, potser perquè les altres ciutats americanes que coneixia bé feien totes una olor particular. Filadèlfia feia l’olor d’humitat de la història. New Haven feia olor de deixadesa. Baltimore feia olor d’aigua-sal, i Brooklyn, d’escombraries escalfades al sol. Però Princeton no feia olor. Li agradava respirar profundament, aquí. Li agradava veure els habitants de la zona que conduïen amb una cortesia incisiva i aparcaven els cotxes d’últim model davant de la botiga de productes ecològics del carrer Nassau o dels restaurants de sushi o de la gelateria que tenia cinquanta gustos diferents, entre els quals hi havia pebrot vermell, o davant de l’oficina de correus, on un personal efusiu corria a saludar-los a l’entrada. Li agradava el campus, amb l’aire greu del coneixement, els edificis gòtics amb les parets decorades per l’heura, i la manera en què tot es transformava, en la penombra de la nit, en una escena fantasmagòrica. Li agradava, sobretot, que en aquell lloc de vida fàcil i acomodada pogués fingir ser una altra persona, una persona admesa especialment en un club americà sagrat, una persona investida de certesa.

Però no li agradava haver d’anar a Trenton per trenar-se els cabells. No era raonable esperar que hi hagués una perruqueria on fessin trenes a Princeton (els pocs negres que havia vist a la zona tenien la pell tan clara i els cabells tan llisos que no se’ls podia imaginar portant trenes), i, tot i així, mentre esperava el tren a l’estació de Princeton Junction, una tarda encesa de calor, es demanava per què no hi havia enlloc on pogués trenar-se els cabells.

Americanah

© Chimamanda Ngozi Adichie, 2013.
© de la traducció: Bel Olid, 2021.
© del pròleg: Desirée Bela-Lobede, 2021.
© d’aquesta edició: Edicions 62 S.A., Fanbooks, 2021.


En aquest enllaç pots comprar Americanah a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Mig sol groc


L’amo estava una mica sonat; havia passat massa anys llegint llibres a l’estranger, parlava tot sol al seu despatx, no sempre responia quan el saludaven i tenia massa cabells. La tieta de l’Ugwu ho va dir en veu baixa mentre anaven pel camí.

—Però és bon home — va afegir—. I, si treballes bé, menjaràs bé. Fins i tot menjaràs carn cada dia.

Es va aturar a escopir; la saliva li va sortir de la boca amb un so com si xuclés i va aterrar a l’herba. L’Ugwu no creia que ningú, ni tan sols aquest amo amb qui viuria, mengés carn cada dia. No li va portar la contrària a la seva tia, però, perquè l’ofegaven les expectatives, tenia massa feina a imaginar la nova vida fora del poble. Ara ja feia estona que caminaven, des que havien baixat del camió a l’aparcament i el sol de la tarda li cremava el clatell. Però no li feia res. Estava disposat a caminar moltes més hores sota un sol encara més ardent. No havia vist mai res que s’assemblés als carrers que van aparèixer quan van haver passat per davant de les portes de la universitat, uns carrers tan llisos i asfaltats que es moria de ganes d’acaronar amb la galta. Mai no seria capaç de descriure a la seva germana Anulika els bungalous d’aquí, pintats del color del cel, asseguts l’un al costat de l’altre com senyors amables ben vestits; les bardisses que els separaven retallades amb la part superior tan plana que semblaven taules embolicades amb fulles.

La seva tieta caminava més de pressa, i les sabatilles li feien flip-flop i el so ressonava als carrers silenciosos. L’Ugwu es va preguntar si ella també notava el quitrà cada cop més calent a sota, a través de les soles fines. Van passar per davant d’un cartell, CARRER ODIM, i l’Ugwu va articular carrer, com feia cada vegada que veia una paraula anglesa que no era gaire llarga. Va olorar alguna cosa dolça, embriagadora, en entrar al recinte, i va estar segur que provenia de les flors blanques que hi havia als arbustos de l’entrada, formant ramellets. Els arbustos tenien forma de turons prims. La gespa brillava. A sobre, hi voletejaven les papallones.

Mig sol groc

© Chimamanda Ngozi Adichie, 2006.
© de la traducció: Bel Olid, 2021.
© del pròleg: Denise Duncan, 2021.
© d’aquesta edició: Edicions 62 S.A., Fanbooks, 2021.


En aquest enllaç pots comprar Mig sol groc a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.

Nou comentari

Foto: Universitat de Barcelona
Schubert i Txaikovski al Paranimf
L'Orquestra de la UB ofereix el concert inaugural del Cicle de Música a la Universitat
Més entrades...
Hem sobreviscut
14 fotografies de dones fortes i valentes que han superat el càncer de mama
Més entrades...