Ja fa un temps que l’Editorial Barcino va proposar-se construir la biblioteca de referència al segle XXI dels clàssics catalans amb Imprescindibles, una col·lecció que va llançar amb noves edicions del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell i La punyalada, de Marian Vayreda. Aquesta tardor, la família d’imprescindibles ha crescut amb La fabricanta, de Dolors Monserdà, la primera novel·la urbana escrita en català per una dona i un testimoni històric de la Barcelona del segle XIX en què van prosperar les fàbriques tèxtils i del paper clau, normalment silenciat, que hi van tenir les dones.
Una de les senyes d’identitat de la col·lecció és una edició acurada, pels textos originals i els paratextos que els acompanyen, però també del llibre com a objecte, de la tria dels motius de les cobertes i les imatges que s’hi inclouen. Per a la coberta de La fabricanta, Barcino reprodueix un motiu floral basat en un estampat de la fàbrica La España Industrial de Barcelona, de la dècada de 1860, cedit per l’empresa tèxtil Manterol. A més, l’edició inclou les il·lustracions en color d’Enric Monserdà, germà de l’autora, que figuren en una edició especial de 1908 que es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
La fabricanta de l’Editorial Barcino reprodueix l’edició de 1908, que la mateixa Monserdà va corregir i en què va també canviar el desenllaç respecte de la primera, publicada el 1904. L’edició ha anat a cura de la filòloga Gemma Bartolí i s’obre amb un introducció de Carme Mas, la principal especialista en Monserdà i la seva obra, centrada en el paper de les dones en la literatura de final del segle XIX i principi del XX, i de la influència de la pionera, Monserdà, en escriptores posteriors com Montserrat Roig.
Us n’oferim un tast –el text amb què Monserdà s’adreçava als lectors i l’inici del primer capítol–, acompanyat per algunes de les il·lustracions originals d’Enric Monserdà, que inclouen la dedicatòria a les filles de l’autora i citacions d’altres autors o de caràcter popular.
Complacent llegidor:
Si a l’obrir lo present volum te fas compte de trobar-te amb una obra passional, simbòlica, plantejadora d’alguns dels problemes que avui tant flamegen en llibres i teatres, amb més o menys reminiscències de les escoles que suren en lo món de la literatura contemporànea, tanca’l tot seguit, perquè et cauria de les mans. La novel·la, narració, aplec de quadros o lo que a tu et sembli, que adjunt t’ofereixo, és tan sols un enfilall de casolanes intimitats.
Les virtuts, los sentiments, les lluites i els esforços desenrotllats en lo fons d’una modesta llar, ¿poden tenir algun atractiu, en aquesta època histèricament afamada de sensacions emocionants?
No ho sé: l’únic que puc dir en descàrrec del vulgar argument del meu llibre és que, quan ja es davalla vers el ponent de la vida, per més que ens agraden o admiren los progressos moderns, no és possible arrencar la fonda estimació que sent lo cor pels anys en què ha transcorregut la nostra jovenesa i en los que s’ha format lo nostre modo de ser intel·lectual. I quan a això s’hi afegeix la idea de que, a la pressió dels temps nous, irremissiblement, per la llei de la inevitable evolució, malgrat que subsisteixen iguals virtuts i sentiments, han d’anar-se soterrant, per a no tornar a viure mai més, aquelles persones que foren motiu de la nostra admiració, junt amb usos i costums que tant nos delectaren, no m’ha estat possible sostreure’m al desig d’ensajar en aquestes planes la reaparició de tipus i fets que la moderna constitució de la indústria i el modo d’ésser de la societat actual fan casi impossible que tornen a existir. I amb aquesta única pretensió he girat los ulls enrere, he recordat i he escrit, tement ara, en aquests suprems instants de recels i ansietats que sent tot autor al donar al públic un nou fruit del seu treball, que pels meus contemporanis no tinga altre atractiu que l’avivació del record i, pel jovent, lo sol interès de saber —quan, passant per les vies de la ciutat nova, fixi els ulls en molts dels sumptuosos edificis que les enriqueixen— com i qui va posar-ne els fonaments.
Enamorada de l’hermosa terra a on he nascut, estaré prou satisfeta si, en honra d’estimades contemporànees meves, a l’admirar la potenta indústria que ha sigut la vida i riquesa de la nostra Barcelona, se fa record de les que, amb lo seu esforç, ajudaren a fer de l’humil aglà tan cepat roure.
En l’espai dels terrenos que avui ocupen, a l’esquerra del passeig de Gràcia, les cases situades entre els carrers de València i de Mallorca, per l’estiu de 1860 hi havia instal·lats los jardins de l’Euterpe, a on los coros d’en Clavé, després d’haver fet sa aparició com a humil estudiantina en lo Carnestoltes de 1847, se trobaven al ple d’aquell esclat de gloriosos èxits que fonamentaren, a mitjans del passat segle, la regeneració artística-musical de Catalunya.
Sens donar-se compte de lo que sentia, però fruint l’encís d’aquella novetat, la gent treballadora invadia els balls corejats que en dit local s’hi donaven les tardes i vespres dels dies festius; mentres que les classes acomodades, malgrat un cert recel o sorpresa que no sabien acabar de definir envers aquell fadrí torner que, sense mestres ni estudis de cap mena, havia realisat la grandiosa obra de posar les magnificències de l’art a l’alcanç del poble, captivats per la força sobrehumana de tot lo que porta en si la creadora flama del geni, concorrien assíduament als concerts que es donaven tots los dijous de vuit a dotze de la nit i en los dematins d’algunes festivitats com la de Sant Joan, Sant Pere, Assumpció i altres per l’estil.
A pesar dels pocs recursos pecuniaris de què podia disposar un aplec d’obrers, l’artística intuïció d’en Clavé va sapiguer treure un extraordinari partit del lloc a on se donaven les audicions. Era aquest un grandiós jardí en lo que, avançant per entremig de bonics caminals d’acàcies, s’hi trobava el cafè i un petit edifici destinat a l’administració, i, envers la part dreta, una hermosa extensió de frondoses arbredes que en les nits de festa apareixien il·luminades amb centenars de gotets de tots colors. Escampades en aquell espai i resseguides per la mateixa encesa, s’hi aixecaven dues construccions en forma de casetes suïsses i una bonica glorieta de canyes per la que s’hi enfilaven gessamins i lligaboscos, i en quin centre s’hi destacava l’estàtua de la deessa Euterpe, obra del llavors desconegut i després celebrat escultor en Jeroni Suñol. Enclavada casi al mig d’aquesta part de jardins hi havia la grandiosa plaça de concerts, la que, profusament il·luminada per aparells de gas i coberta per una immensa vela rodejada d’arcades construïdes amb encanyissats pintats de verd, de les que en penjaven, a estil de llànties, petites cistelles plenes de flors, produïa un conjunt que, amb tot i el major acopi d’elements de tota classe amb què des d’aquella època ha comptat Barcelona, no se n’ha tornat a veure cap altre. Al fons d’aquesta gran àrea, seguint la línia del círcol, s’hi aixecava el tablado de fusta d’uns quinze metres de llarg per tres d’ample, a on, col·locats de peu dret davant de l’orquesta, lo coro, compost d’una cinquantena d’obrers quina física aspresa contrastava amb lo foc de la idealitat que es reflexava en sos ulls, confonent ses veus en una sola vibració, entonava amb sorprendent ajust —ja que tal volta no arribaven a mitja dotzena els que sabien de nota— aquell enfilall d’inspirades composicions musicals que, trencant l’amanerament de motllos forasters, vestides amb les gales d’una admirable originalitat, penetraven dretament al cor; perquè cantaven les típiques belleses de la terra catalana i els bèl·lics heroismes dels seus fills; perquè en la dolcesa de ses notes hi vibrava el sentiment dels nostres oblidats cants populars; perquè, sens que ningú se’n donés compte, per entremig d’aquell ambent de veritable emoció artística hi resplendia l’aubada del nostre gloriós renaixement…
© de la introducció, M. Carme Mas, 2022
© de l’edició, Gemma Bartolí, 2022
Reservats tots els drets d’aquesta edició: Editorial Barcino, SA
Pots comprar La fabricanta a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
