La llum subterrània

La llum subterrània, guardonat amb el premi Ausiàs March de Gandia 2022 i publicat per Edicions 62, comença on acaba La gran nàusea (LaBreu Edicions, 2021). Si en aquest darrer poemari s’hi poetitzava la constatació d’un exhauriment, d’un desgast, d’un ensorrament de sentits i significats, i la hiperconsciència d’un buit que ho envaeix tot, els poemes de La llum subterrània ressegueixen l’itinerari d’un tu i un jo que es fan preguntes, caminen, busquen, es miren el llenguatge des de nous angles, proven de reconstruir els significats malmesos, crear-ne de nous. Deambulant per un paratge devastat, furguen incansablement en la runa per trobar, en definitiva, una llum nova a què aferrar-se. El dimecres 22 de febrer a les 19.30 serà presentat a la llibreria Temerària de Terrassa. Us convidem a tastar-lo.

Els llocs

La carretera s’estenia, llarga i rotunda, sobre la terra seca. Caminàvem per no pensar on anàvem. La terra ens cremava sota els peus descalços amb una ràbia que feia segles que guardava. M’agradaria tenir un lloc on anar. M’ho vas dir sense aturar-te, com qui deixa anar un mot distret que es descabdella sense culpa ni remor, un mot que es desenrosca sinuós i delicat en l’aire fi. M’agradaria tenir un lloc on anar. Aquella nit vaig somiar amb els llocs que ja no eren enlloc. Tot el somni se’m va omplir de cràters foscos i de noms malalts i inútils que volien anomenar-los. Quan em vaig despertar, els cràters ja no hi eren, però els noms seguien allà, incòmodes dins les seves closques, removent-se rere la pell baldera d’uns cossos que ja no reconeixien. I van esquinçar tots els tels amb una fúria llesta i persistent, van obrir camins d’esquerda als murs avars que els retenien. Només va ser un segon. Un segon, només. Van quedar desorientats al damunt de les clofolles, encegats com ocells que miren d’entendre la llum perquè només saben la fosca embrionària de dins de l’ou on s’han gestat. Va ser un segon, només. Un segon de mirar el món sense saber què miraven. El significat de totes les coses va concentrar-se en aquella engruna de segon, i es va fer valuosa. Els vam veure marxar des de la carretera infinita. Van creuar l’angúnia de l’aire amb les ales amples i esteses, deixant anar un silenci ingràvid i remot que va caure fins a terra amb la parsimònia elefantina de la pols. Ens hi vam acostar i el vam prendre amb els dits cecs, i no vam saber què fer-ne. Vam mirar endavant. La carretera s’estenia, llarga i absurda, sobre la terra seca. I amb el silenci encara als dits i els noms que de tan alts ja no podíem veure, em vas mirar i em vas dir M’agradaria tenir un lloc on tornar.