Llavors

Rego amb esperança la meva promesa d'hort

Foto: Markus Spiske


La trobo! És una capsa de sabates, al fons de l’armari dels mals endreços (m’encanta dir-ho així, perquè sembla que només sigui un, l’armari dels mals endreços). Dins hi ha arròs escampat (per no sé què de la humitat) i desenes de sobres petits. Quina il·lusió, quina il·lusió, són aquí les llavors que em vas enviar per sorpresa pel meu aniversari fa més de cinc anys! Enciam, carbassó, albergínia, tomàquets… Germinaran? Algunes bé van germinar llavors, malgrat la meva poca traça.

Les planto amb una il·lusió que esquerda el confinament. Tant de bo germinin, trencant elles també el confinament de terra que els estic fent. Els veïns em diuen, des de la seva terrassa, que en tres setmanes ja hauran brotat. Mentrestant, el govern anuncia que allarga el confinament just tres setmanes més. Rego amb esperança la meva promesa d’hort. Mentrestant, l’Ovidi fa les seves primeres passes dins un pis, no coneix encara què és trepitjar el carrer. Ens envies un vídeo, el veig avançar pel passadís, pur somriure, cames doblegant-se però avançant. Miro el meu hortet de reüll, res no ha brotat, és clar, paciència, han passat uns minuts només.

M’haig de contenir per no regar-lo molt, poqueta quantitat d’aigua, han dit els veïns, que estigui sempre humit. Són aquells que un dia em van regalar tomàquets. Miro el seu hort de terrassa, penso la prohibició avui encara vigent (per sort l’endemà ja no) d’anar a l’hort a abastir-se. Ens han dit que allò essencial és anar al súper, no a collir un enciam que tenim plantat a terra. Ai, Ovidi, quanta feina, encara. Ja ho diu el teu pare, estem envoltats d’inútils. Miro aquest cel, probablement el més net que veuré mai a Barcelona. Ai. Si aprenguéssim alguna cosa d’aquest confinament. Se’ns gira feina, em dic. Se’ns obren oportunitats, em responc. De repensar-ho tot.

M’ha semblat sentir un soroll, podrien ser les llavors començant a germinar. I em ve al cap aquella frase preciosa, crec que d’autoria no gaire clara: “Volgueren enterrar-nos, no sabien que érem llavors”. Potser l’autoria no és clara perquè és una frase llavor. Enterrar llavors, enterrar els morts. De cop, un pensament menys preciós: tota aquella gent que no han pogut enterrar com cal aquests dies. Seria bonic que fossin llavor d’un canvi de model, d’un futur sempre amb el cel tan net.

Comentaris

    Carles Rivero i G. Abril 9, 2020 9:26 pm
    Molt maco i molt motivador. Tant de bo tinguis rao i això serveixi per canviar moltes coses. Gràcies per aquest relat.
    Anònim Abril 10, 2020 6:28 pm
    He estat asseguda una estona al balco, el sol, el cel, els ocells, tot es mes pur, tranquil, plàcid, calia haver de passar tot aixo tan dur x obrir els ulls i adonar-nos que hem de rectificar? Si , cal rectificar i viure, Viure amb majuscules. Aixi ens en sortirem, la Natura ens ha parlat molt clar.
    Carme Canet Abril 14, 2020 11:21 am
    El pensament sobre que els nostres estimats morts són llavor el vaig tenir en morir un amic meu aquests dies. Un amic inspirador que estic segura que ja germina. Aquell dia vaig sentir com entrava dins meu. I sé segur que ho ha fet dins de tants amics que l'hem estimat. A veure si som capaços de fer-los germinar, i créixer i donar fruit. I color, i alegria, i vida!
    Martí C Abril 15, 2020 12:06 am
    ...que més endavant puguem dir: "Llavors vam ser llavors"

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...