Llengua meva fidel,
et vaig servir.
Cada nit col·locava davant teu pots amb colors,
perquè tinguessis un bedoll i saltamartins i un pardal
guardats en la meva memòria.
Ho vaig fer molts anys.
Eres la meva pàtria perquè me’n mancava cap altra.
Pensava que series també intermediària
entre mi i les bones persones,
tot i que en fossin vint, deu
o encara no haguessin nascut.
Ara reconec el dubte.
Hi ha moments que sembla que he malmès la vida.
Perquè ets la llengua dels ultratjats,
llengua dels insensats i dels odiosos
a si mateixos potser més que a d’altres països,
llengua dels confidents,
llengua dels desequilibrats,
malalts de la pròpia innocència.
Però sense tu qui sóc.
Tan sols un estudiós en un país llunyà,
a success, sense temor ni humiliacions.
De debò, qui sóc sense tu.
Un filòsof, com qualsevol.
Ho entenc, això ha de ser la meva educació:
privat de la glòria individual,
al pecador de la peça de moralitat la Gran Glòria li estén una catifa vermella
i al mateix temps una llanterna màgica
projecta a la tela imatges del martiri humà i diví.
Llengua meva fidel,
potser sóc jo qui t’ha de salvar.
Així doncs, seguiré col·locant davant teu pots amb colors
clars i purs si això és possible,
Perquè en la dissort és necessari algun ordre o bellesa.
(traducció de Xavier Farré)
Poema inclòs a Travessant fronteres, Proa, 2006.
