Foto: Carles Mercader
De les converses, dels moments, sovint en recordo la llum que l’emmarcava. Si penso en una llum concreta, puc recordar el to, les frases que més em van colpir i fins i tot, la roba que duia el meu interlocutor.
Només arribar a casa del poeta Lluís Calvo, sé que recordaré aquesta llum de primavera, que porta amb ella l’assossec del dia que s’allarga. Ens fem un te mentre preparo la gravadora i ens posem al dia de quatre coses personals.
Amb en Lluís fa temps que ens coneixem. El meu Ancoratge no seria el que és sense els seus valuosos consells ni el text preciós i gens acadèmic que va escriure per acompanyar el llibre. És algú amb qui val la pena parlar una mica d’això i d’allò, aprofundint segons el gust i l’humor del moment. En Calvo és un home seriós i tímid, de gest i discurs mesurat.
Fa uns mesos va publicar, a Lleonard Muntaner, l’antologia Llum a l’arsenal, que recull els seus trenta anys de trajectòria poètica. Prolífic i treballador, ha conreat l’assaig (Baules i Llenguatges, El Meridià de París), la novel·la (L’expulsió del Paradís, L’endemà de tot) i una vintena de llibres de poesia que li han valgut premis tan importants com els Jocs Florals de Barcelona, el premi Serra d’Or de la Crítica o, més recentment, el Quima Jaume, de reconeixement a tota la seva trajectòria.
Diu Gilles Deleuze que tota obra és un viatge, un trajecte, però ell només recorre tal o qual camí exterior en virtut dels trajectes o camins interiors que la componen. Diu també que l’escriptura és un assumpte de l’esdevenir, sempre inacabat, sempre en curs, desbordant qualsevol matèria vivible o viscuda. Només asseure’ns, amb el berenar al davant, li dic a en Lluís que aquestes dues afirmacions poden aplicar-se perfectament, a la seva manera d’entendre la literatura. “Sí –em respon rient–, totalment. I Deleuze és un dels meus filòsofs cabdals. La cosa va per aquí: a en Lluís li agrada caminar i trepitjar la terra, descobrir coses. Seria molt estrany que cadascun dels seus llibres no fos un viatge a un lloc concret.
En la literatura de Lluís Calvo, el viatge interior i l’exterior són indestriables. És un poeta que cerca, sense amagar-se’n, la topografia del seu interior.
Va, Lluís, començo amb una pregunta mística: tu no ets religiós, però diria que sí que ets molt espiritual, algú que sempre busca, a més, una espiritualitat molt ancestral.
Crec que la religió ha d’estar subordinada a l’espiritualitat. Jo soc espiritual i crec que no hi ha cap problema amb el fet de ser religiós. A mi, el que no m’interessa de la religió i el que a més, a més, combato, són les jerarquies de poder de qualsevol institució religiosa, més encara perquè, en el cas del cristianisme, es fan polítiques completament antievangèliques. Però l’espiritualitat és amplíssima, perquè l’esperit és el que mou el cosmos. Som el que som per l’esperit. Ens podem explicar en termes de consciència i energia.
Abans parlàvem d’aquest viatge que jo veig tant a Talismà, com a El meridià de París, i ara que parlem de l’esperit, se m’acut que sempre busques aquesta connexió amb els llocs: els llocs de recolliment, els llocs simbòlics i penso que això té molt a veure amb la poesia, aquesta recerca del fons de les coses.
Sí, perquè els llocs són com impressions de l’esperit. Jo parteixo de la topofília. Quan veig un bosc, no hi veig només arbres. Veig com es concreta i com es materialitza una forma que m’està explicant moltes coses. A Talismà, a la part on parlo d’Occitània, esmento Rocamador, que és un lloc mític de pelegrinatge, on hi va anar Ramon Llull. Allà vaig copsar que tots aquests símbols són maneres que tenim de fer visible l’esperit. ¿Com, altrament, pots arribar a entendre una cosa que és indefinible, que no podem abastar amb el llenguatge, que està més enllà de qualsevol comprensió? Necessitem saber que els déus no són més que símbols, baules o graons a través dels quals accedim a aquesta escala que ens depassa totalment. I aquesta concreció en la forma també té la seva connexió, evidentment, amb el llenguatge. D’aquesta manera, a través del llenguatge, poèticament, podem expressar intuïcions. És així com jo he arribat a entendre molt millor què és la forma en la poesia, perquè no és un vehicle sinó la mateixa concreció amb què hi accedim. La forma exterior, que actua com un símbol, és la manera en què es mostra i es fa perceptible el moll de l’os de dins.
Però en canvi, en un dels poemes de Talismà, dius, “algú et pirateja l’ànima dia a dia, el teu virus es diu jo”. Em sorprèn, perquè això que en diem ànima, a la teva poesia sempre és allò que ens pot mossegar, que ens erosiona, oi?
Això serà llarg d’explicar. Durant aquests darrers anys he tingut molta influència del corrent del xivaisme del Caixmir, que afirma, entre altres coses, que tot és consciència, que formem part d’aquest tot, que no n’estem separats. I per a un spinozista com jo, aquesta afirmació és molt coherent. Això d’una banda. De l’altra, hi ha conclusions de la ciència que connecten moltíssim amb l’hinduisme i concretament amb el xivaisme, com ara la unitat de la consciència i la realitat, ja que en el moment en què tu observes la realitat l’estàs creant i si no l’observes no existeix, està en un estat indeterminat. Però els científics encara ara estan intentant integrar la consciència en allò físic.
Piratejar l’ànima vol dir que som receptors i transmissors d’alguna cosa que ens ve de fora, que ens depassa. Tot el contrari de l’ego, que seria una font de maquinacions molt activa i il·lusòria que va contra l’esperit i que ens ataca, ens erosiona, ens amoïna i ens fa infeliços… L’ego és aquest esperit fàustic, tan germànic, tan europeu. I hem d’anar a encalçar-lo. Quan mirem endins, trobem aquesta consciència. I quan només veiem el que es projecta a la pantalla, perdem la realitat. I cal anar-ho a buscar a l’origen, això.
I això lliga amb una idea que darrerament crec que has tingut molt present: la del pelegrinatge, anar al lloc sagrat a buscar un origen. Tinc la sensació que busques diferents orígens, a més. A Talismà explores una espiritualitat que d’entrada no és la teva, perquè nosaltres, ens agradi o no, som fills del cristianisme i tu vas a buscar-ho a una religió que està molt lligada a la natura, a la terra, en primera instància, però després també vas a buscar dues coses importants per a tu, que són l’amor i la poesia, en essència.
Sobre això que apuntes dels diferents orígens vull matisar que no m’agrada contraposar Orient i Occident. Em vull separar d’aquesta visió, diguem-ne orientalista, de fascinació dels europeus per allò exòtic. Perquè aquest Orient no és una terra, sinó un estat anímic, és aquesta llum que ara entra per la finestra. Una de les cites del llibre, de Marie-Madeleine Davy, diu precisament “l’Orient és la il·luminació”.
El peregrinatge també és una il·luminació…
Hem parlat d’esperit, però podem transportar-ho fàcilment a la poesia: cada llibre és un camí, etapes d’escriure, d’investigar-se a un mateix… M’agrada dir-ne “recerca espiritual”, en un moment en què tot això està molt masegat pel capitalisme i per la pèrdua de valors, per la minva de tot allò més fondo que tenim. M’agrada parlar d’esperit i anar absolutament a contracorrent. M’interessa molt més el que diuen els trobadors que alguns dels meus contemporanis. Penso en els pelegrinatges de l’edat mitjana, que eren duríssims i imprevisibles: no sabies si faria mal temps, si t’atacarien… I al final, es tractava només de començar a caminar en sortir el sol i veure què et deparaven els senders. La poesia també és això; anar fent, anar vivint a la impensada, anar escrivint. Aquest és el gran sentit dels camins de pelegrinatge d’Europa, que ara hem substituït pels vols low cost i pel consum.
Però tu ho segueixes fent. De cop i volta ens dius: marxo a un lloc determinat perquè necessito trobar-hi alguna cosa que només puc trobar allà.
Això deu ser deformació de geògraf, o potser abans ja era així. I no vol dir necessàriament anar molt lluny: pots anar aquí al costat, a Collserola i ja fas un viatge. De cop i volta ets en un silenci absolut i descobreixes unes ruïnes d’uns masos o unes restes d’una església i acumules tot el que t’ha passat fins arribar allà. El viatge ha de ser continu.
Saps què penso, jo? Que en la teva manera de mirar el món, en aquest detall amb què observes els fenòmens meteorològics, la natura, la terra hi ha una part molt important de ritual, però sobretot, hi ha un agraïment de pertànyer-hi, de formar-ne part.
Totalment. Crec que hi ha una cosa que estem perdent. Des d’Estiula fins a Talismà, i als poemes que estic escrivint per al proper llibre, hi he vist una reivindicació de la vida instintiva. Potser també podria dir-ne primitiva, de manera positiva, com ho fa per exemple Lévi-Strauss, en el sentit que aquests instints ens connecten immediatament a la terra, que és el nostre medi, pel qual hem d’anar descalços. El capitalisme i, ei, també el comunisme, diguem-ne el model de desenvolupament fàustic, s’ha endut per davant les cultures primitives i les poques que queden se les volen carregar, perquè justament aquest despertar, aquesta connexió, aquest sentit comunitari, és un viure la vida com un tot i no com a parcel·les, que és com volen que visquem: en parcel·les fragmentades en les quals es pot penetrar, en termes de màrqueting, en la consciència individual i col·lectiva.
La poesia és cent per cent espiritual. Cada cop sembla que sigui més estranya o rara, quan allò rar és la vida que porta molta gent. És molt curiós, perquè amb la poesia, quan desvetlles tot allò que portem a dins, tothom es queda bocabadat, perquè els has descobert alguna cosa que duien a dins. I així, de cop i volta es queden absolutament admirats per la poesia. I qui diu la poesia, diu la música. Totes aquestes expressions artístiques, que parlen no pas des de la fragmentació sinó des de la vida col·lectiva, fan vida i fan poema.
Fins i tot d’aquest lligam que tenim amb la terra també se’n vol treure partit, oi, a vegades? De cop i volta l’obsessió amb l’alimentació ecològica, amb el turisme alternatiu…
Sí, perquè d’això se’n fa un mer negoci. Són coses positives fins que s’instrumentalitzen en excés i esdevenen modes. I llavors jo faig un llibre com Estiula, que és una connexió molt clara amb la terra. També ho és Talismà, o Selvàtica.
Sí, a Selvàtica, és molt clar, aquest lligam amb la terra.
Del lligam vaig adonar-me’n després, com un vincle amb tot allò primitiu, relacionat amb l’instint. I a anys llum de la terra que preconitza Heidegger. A la reflexió hi arribo després de rellegir el que he fet. Quan escric els poemes ho faig sense una intenció concreta.
Parlem damor, perquè està molt connectat amb això que diem. A Talismà hi cites el “Fragments d’un discurs amorós”, de Roland Barthes, concretament, una frase molt curta, però carregada de sentit: ”J’accède a la conaissance de l’inconaissance”: accedeixo al coneixement d’allò desconegut.
És brutal, en Barthes. Sorprèn a tots els intel·lectuals francesos de l’època amb coses antiquíssimes i sàvies, que estaven totalment fora d’òrbita.
Els fragments és un llibre totalment imprescindible, per a mi. El tinc marcat, a la tauleta de nit i a punt per anar-lo a buscar, oi? A veure què en diu, en Barthes d’això, que sona molt esnob, però és que ningú ho ha explicat com ell.
Fixa’t què diu: “Un objecte impenetrable és la pura religió: fer de l’altre un enigma insoluble del qual depèn la meva vida. Consagrar-lo com un Déu”. Veus com Barthes connecta de manera absolutament irrefutable amb els trobadors, i et preguntes: “Però aquest paio no era el màxim exponent de l’estructuralisme i de la modernitat? I ell, se’n va, com si res, cap a l’Edat Mitjana. Tot i això, sempre hem vist els trobadors com a molt carnals…
Però també es mouen en un món ideal, eh?
Exacte, hi ha molt d’idealisme i en alguns casos poemes religiosos explícits: Cerverí de Girona, Guiraut Riquier, Pèire Cardenal…
És que en l’amor cortès hi ha una vessant de veneració molt mística.
Sí. I ara esmentaré un altre punt de connexió gairebé trobadoresc. Jo em remeto a Pasolini i als Escrits Corsaris, que són genials. Pasolini hi parla de moltes coses, però si ens centrem en l’amor, em sembla impressionant com ell, dècades abans que tot això s’hagi vist d’una manera clara, és capaç de fer una crítica a l’amor consumista i hedonista. No haver entès aquesta visió ha estat, al meu parer, un dels grans fracassos de l’esquerra.
I em va bé per tornar a aquest jo de què parlàvem al principi, el que es menja l’ànima. Nosaltres, que posem per davant l’individualisme, el no dependre de ningú, perquè creiem que ens fa immunes a alguna cosa. I en canvi, precisament Barthes ho diu, en aquesta cita: “estimar és pensar en l’altre”. Tu ho desenvolupes en un poema que em sembla brillantíssim: “però no per amor, per pietat”, perquè l’amor és una idea que s’ha construït, que ja no és pura. És com si volguessis donar-li un sentit nou per fer justícia al concepte.
Aquest poema és el contrapunt dels trobadorescos. Ve a dir que l’amor, molts cops és així. I llavors arriba el desencís. L’única manera de conservar aquesta força enorme que dóna l’amor, és idealitzar-lo absolutament, que era el que feien els trobadors. Idealitzar-lo és veure’l gairebé com una figura religiosa, inassolible. I per això m’agrada que hi hagi Barthes, per aquí enmig, perquè la seva visió em sembla absolutament transgressora i moderna. Contràriament, el que em sembla retrògrad i reaccionari és l’amor com a mer consum i objecte, en un moment en què l’amor s’ha convertit en un intercanvi de…
De fluids, gairebé?
(Riu) bé, de parelles incessants, podríem dir. D’un model en què es mostra la presa conquerida i tot seguit se l’oblida, com un objecte de consum. I en el fons hi ha molta infelicitat, en aquest model.
Sí, tu ho dius: “compartir pa i taula és estimar els noms, la conversa, el so fugaç d’un aleteig des del turó feréstec, perquè l’amor és una escolta i tot ressona i canta”
I això lliga amb l’espiritualitat de què parlàvem al principi, de tot allò tribal que ressona.
I ara publiques Llum a l’arsenal. Com va sorgir la idea de fer una antologia?
Va ser una proposta de David Jiménez i Cot, que n’és el curador, farà cosa de set anys. En aquell moment no tenia clar el fet de publicar una antologia com aquesta, no em veia pas com un autor antologat, tot i que hi ha poetes que han publicat antologies en una edat molt més primerenca que no pas la meva. Però en aquests set anys han passat moltes coses, per tant ara sí que penso que és l’any adequat, just quan compleixo trenta anys de trajectòria. Són cent poemes, sobre els quals hi ha hagut relectures, revisions i en alguns casos reformulacions.
L’antologia aplega poemes de tots els meus llibres, tret dels escrits a quatre mans. Comença amb Veïnatge d’hores, que va aparèixer el 1987 a Edicions del Mall, i que va guanyar el premi Amadeu Oller, i culmina amb Talismà, que va sortir el 2017 a LaBreu, i que ja va per la segona edició. Alguns dels meus primers llibres costen de trobar i aquest és un altre motiu que fa del tot pertinent l’antologia.
I d’entre aquesta vintena de llibres, quin ha estat el criteri per fer la tria?
No ha estat fàcil. En David Jiménez ha fet una feina realment magnífica, amb una tria rigorosa. Tots dos hem parlat molt, hem discutit, hem meditat quins poemes eren els més representatius. Hi havia un cert volum d’obra i l’elaboració ha estat lenta i laboriosa. Tot això ell ho explica en el seu text introductori. I el volum també compta amb un gran text de Jordi Marrugat, que per mi és un dels crítics més rellevants, a banda d’un lector rigorós i intel·ligent.
Com que sempre m’agrada treballar amb artistes he inclòs fotos i fotogrames de Carles Mercader, Sergi Selvas i Andrei Tarkovski. Les obres incloses giren al voltant del foc, i això connecta amb la llum i amb la necessitat de contemplar i resseguir els poemes amb una llum potent, crítica i clarificadora.
Al principi de la conversa parlàvem del viatge interior i exterior que sempre ha marcat la teva poètica. Si ho penso, aquest Llum a l’arsenal, és com un compendi de tots aquests viatges.
En l’antologia hi ha totes les línies que han marcat la meva tasca poètica: des del realisme i simbolisme dels primers llibres fins a l’experimentació, el diàleg rebel amb la tradició i la relació amb la natura i l’esperit que apareix en els últims. Marrugat diu que la meva poesia de vegades és clàssica i d’altres clarament rupturista i díscola. Segurament és així. Una poesia de processos, no de moments estàtics. De connexions i relacions que dialoguen al llarg de tota l’obra. Per això l’antologia permet teixir molts lligams entre moments diferents. Per mi ni la modernitat ni la tradició s’han d’abordar des de la veneració, sinó des d’una actitud irreverent i intempestiva, sempre qüestionadora. La modernitat, de fet, sempre s’ha de devorar a si mateixa. Per això la modernitat i la tradició no són moments temporals, sinó estats de l’esperit que es troben ara i aquí, en qualsevol instant. Enfrontar-s’hi de manera crítica implica evitar el manierisme. O l’eclecticisme que no destria els estrats del seu discurs.
Publiques amb Lleonard Muntaner, en aquesta ocasió, però durant aquests trenta anys, has treballat amb diferents editorials que, pel que sé, tenen al capdavant editors implicats, una mica en la línia d’aquesta idea de no sotmetre’s a la fragmentació i a fer resistència des de la cultura. Com ho valores?
Un llibre com aquest havia de comptar amb una editora que, per damunt de tot, hi confiés. He tingut la immensa sort de treballar amb la Maria Muntaner, una persona entusiasta que creu en el que faig. En els últims anys he publicat amb grans editorials, com Terrícola, LaBreu, Pont del Petroli, Raig Verd, Edicions Poncianes i Lleonard Muntaner, i això m’ha facilitat molt les coses. Els poetes sempre travessem deserts, però ara, de tant en tant, creixen flors entre la sorra.
