Una nena fuig d’un pare violador amb la seva millor amiga, una banquera rep una herència milionària d’una senyora que no coneix, algú descobreix un diari on una artista d’èxit explica com va acabar enfonsada en la misèria més gran… Cadascun dels elements que conformen la novel·la amb què María Solar (Santiago de Compostel·la, 1970) va guanyar el premi Xerais 2022, La culpa (que podeu tastar aquí), podria ocupar un llibre sencer. Han sigut aplegats en una història d’històries, un relat entre el passat i el present, la glòria i la decadència. I, per damunt de tot, l’ànsia de viure de les dues protagonistes, la Mirta Gondar, una àvia misteriosa, i l’Amanda Patiño, una jove ingènua. Simone de Beauvoir va escriure en els seus quaderns de joventut: “Accepto la gran aventura de ser jo mateixa.” El mateix es podria dir de la Mirta i l’Amanda, que s’adonen de què vol dir viure: poder ser ferides, poder ferir. A diferència de Josef K. en El procés, no són un culpable que desconegui la seva culpa. Elles coneixen la seva culpa. Les seves culpes.
Mirta Gondar és al centre de la novel·la. Té una vida truculenta: una infància cruel i, després, una adultesa entre Madrid i Buenos Aires. En un moment de la novel·la, algú la compara amb Marisol, Pepa Flores. El referent de Marisol és el que tenies en ment en crear el personatge de Mirta?
No. Marisol apareix després, quan poso exemples de quan una persona abandona la seva carrera en un moment d’esplendor, que és el que fa Mirta. Volia explicar una història de possessió, una història de com una persona en pot dominar una altra de manera malaltissa. Això passa en relacions de parella, que són absolutament terribles, però també hi ha amistats que són tòxiques. Volia parlar de dues amigues que no es poden separar perquè estan unides pel seu passat, per un crim que cometen juntes. I a la vegada, això es converteix en la manera amb què una posseeix l’altra: “No et pots escapar perquè he matat per tu.” Em venia de gust parlar d’amistats que són absolutament cruels. A més, ho vaig fer explicant aquesta història de com se’n van d’Espanya, i arriben a Buenos Aires en una època en què la immigració estava plena d’oportunitats. Són noies valentes, talentoses, llestes, i es guanyen un país. I, tot i triomfar, continuen tenint aquesta terrible vida interior. Hi ha l’aparador del que és fora i el que després tens a casa teva.
La conflictivitat d’aquesta amistat entre Mirta i la seva amiga de la infància, Marcela, em va dur a una pregunta més general. De vegades, s’ha entès que, mentre que la família són els llaços que no pots escollir, l’amistat seria la llibertat d’escollir amb qui crees vincles. Hem idealitzat massa l’amistat?
Hem idealitzat massa l’amistat i inclús hi ha molta gent que tenim pocs amics. Pots no tenir amics, i et sents quasi un fracassat. Has de tenir una parella meravellosa, una família estupenda, èxit en la vida, un piló d’amics dels de veritat… De vegades, fallen els pilars, estàs sol en el món barallant-te amb tot. Abans, la vida de la gent era més senzilla, en el sentit que potser canviaves menys de treball, de ciutat, de mons… Però, ara, et mous moltíssim i acabes coincidint en el temps amb moltes persones que no necessàriament seran els amics de la teva vida. En el cas de Mirta i Marcela, hi ha una cosa més: els favors. Quan li fas un favor molt gran a algú, pots tenir la impressió que aquella persona t’ho ha de tornar. Això també es veu en moltes relacions: “Jo t’he fet tal cosa, per tant, has d’estar sempre a favor meu.” L’amistat pot ser una arma de doble tall. Pot ser molt difícil sortir d’una amistat.
Aquest personatge també ens fa pensar en la culpa, que ja està en el títol del llibre. Quan llegia la novel·la, se’m feia inevitable connectar-la amb un documental, Leaving Neverland, que mostra els casos de pederàstia de Michael Jackson. Curiosament, cap al final del documental, no es posa tant el focus en la culpa de Michael Jackson com en la de les mares que van permetre que els seus fills s’apropessin a ell.
A les dones, la culpa ens persegueix de per vida. Totes ho hem viscut, d’una manera o una altra. No vull dir que els homes no tinguin la culpa social. Hem de diferenciar la responsabilitat de la culpa. La Marcela i la Mirta són dues assassines: són responsables del que han fet. Després hi ha les culpes, que apareixen en la novel·la de maneres diferents. Hi ha moltes culpes que les dones sabem que ens hem de treure de sobre, però és molt difícil. Per exemple: soc mare i treballo a la televisió de Galícia, però també escric, i és molt absorbent. Sempre et fa l’efecte que no fas prou, que no arribes a tot. Encara que els fills estiguin bé, les mares sempre arrosseguem una certa culpa. A la vegada, soc filla i la meva mare té noranta-tres anys. Avui tenia entrevistes i li he trucat: “Mare, que no puc venir a veure’t…”, i ella: “Tant és, tant és! Que ja sé que estàs bé!”, però et sents fatal, perquè el mes que ve farà noranta-quatre anys i, si algun dia li passa alguna cosa, em quedarà la culpa tremenda de si he estat prou al seu costat o no. Sé que els homes tenen aquesta culpa, però la culpa de cuidadora que tenim les dones és molt més terrible. Té molt a veure amb la nostra societat, que ve d’una cultura cristiana. Quan era petita, em fascinava que el pecat original vingués d’Eva; que tothom nasqués amb el pecat original i que, si no et batejaven rapidíssim i mories abans, anaves als llimbs. Fa uns anys, l’Església va treure els llimbs. No sé on estarà ara aquesta gent. Hem de pensar que aquest pecat original ja era d’una dona. Venim de la dona com a instigadora, com a part del pecat i com a patidora. En aquesta novel·la hi ha molt d’això. També hi ha víctimes de maltracte, cuidadores, com la societat mira cap a un altre costat quan algú ha sigut agredit… Hi ha molts tipus de culpes i algunes són socials, sens dubte.
L’altra protagonista és l’Amanda. La Mirta i l’Amanda pertanyen a generacions diferents: una està al final de la seva vida mentre que la vida de l’altra està tot just en construcció.
El personatge de l’Amanda el vaig crear per explicar l’altra història, la de Mirta. És una novel·la psicològica, intimista, més literària, que està explicada a través d’un thriller. M’ha passat que molta gent, sobretot molt jove, s’han identificat amb l’Amanda. Rep una herència que no ha demanat i, amb ella, hereta un piló de culpes. El primer que li passa és que, per rebre una herència d’algú amb qui només ha estat en contacte un cop, hi ha una desconfiança absoluta del sistema cap a ella: “Alguna cosa has fet, perquè t’hagin deixat una herència milionària.” En lloc de pensar que és innocent, per definició és culpable. La novel·la ja comença amb aquesta culpa. Després, l’Amanda s’endinsa molt en la història d’aquestes dues dones, la Mirta i la Marcela. Sent tan a prop les seves culpes i se sent tan fidel a les dues dones, que això la fa prendre algunes decisions al llarg del llibre. Per això, la culpa està present en el passat i també en el present, en totes les edats i protagonistes.
Un pont entre les protagonistes seria l’amor, nuclear en la vida d’ambdues. L’Amanda viu entre el passat d’un ex, en Manel, i el seu amant actual, l’Enric. La Mirta també està travessada per les seves vivències amoroses.
L’amor és fonamental en la vida, sigui per presència o per absència. Hi ha molts tipus d’amors, també. L’Amanda, quan llegeix el diari de la Mirta, que és una dona que ha viscut fa molt de temps, troba una persona molt moderna, que ha viscut molt el sexe, que ha estimat de veritat a una altra persona, que ha estat casada amb algú que no podia enamorar-se d’ella i amb qui munta un matrimoni-farsa perfecte… Descobreix tota aquesta manera de viure en unes dones de fa molt de temps. Això l’ajuda a desprendre’s del Manel: desprendre’s d’un amor que no t’estima, que no t’ha tractat meravellosament bé, i ser més amo de la teva pròpia vida. Estimar no és dependre; no té res a veure. Hi ha un personatge secundari que fa una reflexió per la qual molta gent em pregunta. És la poeta que parla de l’amor Frankenstein. També és una dona del passat però que viu la seva construcció de l’amor mantenint diverses relacions, de vegades simultànies, i trobant en diferents persones coses que vol tenir o que necessita. Com que no troba la persona ideal, que potser no existeix, viu un amor Frankenstein, que està construït amb vàries persones a la vegada.
Potser aquest amor Frankenstein interpel·la molta gent perquè s’assembla al poliamor.
I per la dificultat que suposa trobar el teu príncep blau, l’amor romàntic que ens han venut. Pots estar tota la vida buscant una persona que no existeix. M’ho han dit molt: “Carai, jo tampoc trobo aquest príncep blau, aquesta mitja taronja que m’han dit que està en algun lloc.”
L’única escena en què les dues protagonistes coincideixen és al principi. La senyora Mirta Gondar fa una visita al banc en què treballa l’Amanda. En la pel·lícula El viatge de Chihiro, un personatge que anomenen Déu del Riu s’apropa al balneari on està Chihiro i, com que és pestilent, tothom fuig d’ell. Imaginava aquesta escena quan llegia la novel·la perquè la senyora Gondar també fa pudor i tots els banquers volen evitar atendre-la. Els personatges d’aquesta novel·la resulten entranyables, malgrat la cruesa d’alguns dels fets que s’hi narren.
Ningú és blanc ni negre. Tothom té els seus grisos, i també les seves llums. Fins i tot el dolent et pot fascinar en algun moment. M’agrada buscar la veritat dels personatges. Els he treballat molt psicològicament. De les que he escrit, és l’única novel·la en què sempre he sabut què passaria. Tenia en ment tota la novel·la i els girs del final. La gent em pregunta: “Quan escrius això o allò, ja sabies que passaria aquest gir…?” Sí, ja ho sabia, per això puc anticipar-lo i explicar-lo d’una altra manera. Això em permet jugar amb la psicologia d’una manera més profunda, perquè ja sé la seva evolució completa.
És comprensible que et preguntin molt per l’estructura de La culpa perquè, a mesura que llegeixes, veus que tot està perfectament travat. Des d’un principi tenies clara l’estructura en tres capítols i com s’entreteixirien les històries de les dues protagonistes? Ets més escriptora de mapa, tenint-ho tot clar des de l’inici, o de brúixola, de sortir a l’aventura i anar descobrint la història?
Tota la vida he sigut una escriptora de brúixola, de saber més o menys cap a on vaig i deixar-me endur. En aquesta ocasió, he sigut absolutament de mapa, és a dir, sabia què volia explicar i sabia com ho explicaria. Després de la idea central de la trama de Marcela i Mirta, va aparèixer l’Amanda, que és per mi la manera de portar tot això a l’actualitat. La culpa és una novel·la molt reflexionada. Quan arriba a la llibreria, de vegades no saben on col·locar-la, si a literària, per la part central; si posar-la en thriller, o novel·la quasi negra, per la part d’Amanda… No faig una novel·la per situar-la en un estant. Vaig concebre la història i després vaig idear-la de manera que la gent en construís també una part. Són quasi dues novel·les, l’una dins de l’altra. Tens el thriller –com l’Amanda va descobrint qui són la Mirta i la Marcela– i tens un diari central on la Mirta, en primera persona, t’explica la seva vida. Després, continues descobrint coses… Les descobreixes inclús abans que l’Amanda. A més, hi ha unes frases petitones entre cadascuna de les parts, que són les frases de la Marcela, que també està present. Quan tanques el llibre, l’últim que llegeixes és la veu de la Marcela dient com no ha aconseguit atrapar la seva presa. L’estructura és bastant més complexa del que sembla però he aconseguit que la novel·la es llegeixi molt ràpid, que atrapi el lector i que sigui una lectura de thriller en tot moment.
Aquesta barreja del thriller amb la novel·la psicològica també la tenies clara des del principi?
La història em marca no només el gènere sinó també el públic al qual parlaré. Escric infantil, juvenil i per a adults, tot i que, en realitat, els adults ho poden llegir tot –això és una baralla que tinc de tota la vida. Busco una història que explicar i, després, aquesta història va al seu públic i al seu gènere. Pot ser una cosa mixta, com en aquest cas. M’agrada treballar així. Potser seria molt més intel·ligent tenir una carrera literària pensada per conquistar un tipus de lector i continuar-lo enganxant, però m’he trobat, amb La culpa –i ja abans amb Els nens de la verola–, que, quan arribo a les presentacions, hi ha un grupet de gent de vint anys: el públic juvenil se m’ha fet gran. Això em sembla tan bonic, tan al·lucinant i tan difícil. Molts cops llegeixes per obligació, a l’institut, però després els veus allà, a les presentacions. És una cosa molt especial. Llavors, el meu cap treballa d’aquesta manera. Segurament és poc hàbil, en una carrera literària, però és el que a mi m’agrada.
La culpa m’ha fet pensar en la primera novel·la de Care Santos, El tango del perdedor. També tractava d’una artista i les dificultats que havia de travessar. A l’hora d’escriure, hi ha uns escriptors –vius, clàssics…– que prenguis com a model a l’hora de fer una novel·la?
Soc molt eclèctica. Soc fan empedreïda de la literatura fantàstica, també he passat etapes de novel·la històrica… A vegades, el meu referent és una frase o un paràgraf d’una novel·la. Quan llegeixes alguna cosa i dius: “Quina passada, que meravellós, aquest trosset!” M’ha passat amb L’amiga genial. I Pierre Lemaitre té una novel·la, Ens veurem allà dalt, que no puc dir que sigui un referent de l’escriptura però sí de la trama. És una novel·la de la Primera Guerra Mundial en què una persona es posa davant quan li llancen una granada a una altra, li rebenta la cara i el qui s’ha salvat es fa càrrec d’aquell soldat de per vida. Ha donat la vida per a tu i tu t’has de fer càrrec d’aquella persona que està impedida, mutilada, té molt mal humor i s’ha quedat sense vida. Suposo que també hi ha referents del cinema: Sunset Boulevard, una pel·lícula d’una actriu al final dels seus dies, que també m’apareixia a moments quan escrivia.
La culpa ha estat traduïda al català per Eduard Velasco. Com va ser el treball amb el traductor?
Sempre escric en gallec. No acostumo a traduir-me al castellà per vàries raons: hi ha una persona, el traductor, que té una professió i cobra uns diners, i que ho fa molt bé. Una altra raó és la falta de temps, en tinc poc i el temps de la traducció seria el de fer una altra novel·la. Una tercera raó és que traduir és més que passar d’un idioma a un altre. Escric en gallec i, si ho passo al castellà, ja no em sembla que tingui la mateixa sonoritat; algú des de fora ho veu millor. Quan va arribar l’Eduard, va traduir la novel·la i em va trucar en alguns moments per a algunes qüestions específiques –hi ha una part de la novel·la en castellà de Llatinoamèrica, hi havia algunes qüestions que en català i gallec no eren exactament igual… I, després, quan la traducció estava acabada, em va fer una sèrie de preguntes per enfocar bé alguna cosa i deixar-ho tot molt ben mesurat. L’editorial Contraluz em va portar a parlar amb els llibreters de Tarragona, Girona i Barcelona i em van dir que els semblava una molt bona traducció. Em vaig quedar molt contenta i satisfeta. Has de confiar plenament en el teu traductor, però sí que, a més, a l’Eduard el vaig veure molt implicat, quan em preguntava què volia dir ben bé una frase o una altra. Ho ha fet immillorablement bé.
© Maria Solar, 2023.
© de la traducció: Ediard del Castillo Velasco.
© Contraluz.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
