El jardí de la felicitat

No és fàcil que cadascú trobi el seu camí enmig de tantes possibilitats: amb les ofertes es multipliquen els criteris, els punts de vista, les opinions dels qui ens diuen el que hem de fer o pensar. Vivim en una època trastocada: què podem fer per orientar-nos en aquest mar esvalotat? Potser ha arribat el moment de fer un pas cap al costat: no pas per fugir de la realitat, sinó per poder-la veure amb ulls més lúcids, fora de l’espiral de l’acceleració. Això és el que ens proposa la Petita filosofia per a temps trastocats, un conjunt d’assajos curts del filòsof Mauro Bonazzi, en què, servint-se del pensament antic, des de Plató fins a Aristòtil, i des dels escèptics fins als estoics i epicuris, busca respotes als problemes d’avui. Us oferim un tast d’aquest llibre que ha estat publicat en català per Edicions del 1984 en la traducció de Josep Alemany.

Ningú no pot negar que la felicitat és la cosa més important del món. Però encara falta posar-se d’acord sobre què és i què cal fer per assolir-la. Els antics haurien quedat estupefactes contemplant la publicitat dels nostres dies: sempre evoca situacions perfectes, moments ideals triats per fer que les nostres existències siguin úniques. Però tot això és banal. Gaudir d’instants d’emoció intensa no és pas difícil. I si algú no ho aconsegueix, té sempre a la seva disposició fàrmacs (o estupefaents): una polèmica recurrent, als Estats Units i a Europa, gira entorn de la facilitat amb què es recepten els psicofàrmacs, fins i tot a persones que no estan clínicament deprimides. En diuen «psicofarmacologia cosmètica»: fa que la gent es trobi «better than well» («millor que bé»). A ningú no se li nega una mica d’eufòria.

El més important, però, és construir una vida feliç, satisfactòria, completa. Vet aquí el repte, i és lògic dubtar que es pugui aconseguir només amb el Prozac.

Per als filòsofs grecs, que no sabien res dels psicofàrmacs, la felicitat no es plantejava gairebé mai com un problema: depèn del tot de nosaltres. Sense adonar-nos-en, deleguem la nostra felicitat, deixem que d’altres decideixin què ens convé i què no ens convé. Obsessionats per la pressió social, per les expectatives dels altres, pels llocs comuns, perdem el control de nosaltres mateixos, sempre a la recerca d’alguna cosa i sempre insatisfets. Però, si som capaços d’alliberar-nos de tot això, podrem tornar a apropiar-nos la nostra vida, redescobrir què volem de debò i esdevenir el que som, com deia Nietzsche, que lluitava contra els prejudicis a cops de martell. No és fàcil, cal tenir coratge. Però val la pena. Alliberat de l’esclavatge de les pors i de les passions, «viuràs com un déu entre els homes», escrivia Epicur. ¿Tot va bé, doncs?

Un dels polítics més grans de Grècia va ser Soló. Va imposar una reforma constitucional als atenesos i se’n va anar, després de fer-los prometre que no la modificarien gens fins al seu retorn. A la costa de l’Àsia Menor va trobar l’home més ric i més poderós, Cressus, rei de Lídia. El sobirà li ensenyava les seva immensa riquesa, terres fèrtils, súbdits obedients, una família fidel: ¿què més es podia demanar a la vida? I, tanmateix, Soló es negava a considerar-lo feliç. Perquè la vida és llarga i no se sap mai què pot passar: «Espera el final», deia. Aquestes paraules van irritar profundament el sobirà, que aviat, però, en va descobrir la veritat, quan el seu exèrcit va ser derrotat, ell va perdre el regne i de poc el cremen viu. A Cressus no li havien faltat els moments agradables ni les emocions intenses. Ara bé, ¿podem definir com a feliç la seva vida, o la de Príam, el millor dels reis, que ho va veure tot destruït quan els grecs van envair Troia? Vivim de mitjana 26.250 dies, havia calculat Soló; arrodonim a 30.000 dies: i «cadascun d’ells no ens aporta res que coincideixi exactament amb el dia anterior». Val més no tenir pressa, doncs, per anunciar a crits la pròpia felicitat, «perquè a molts el déu els ha deixat entreveure la felicitat i després els ha enfonsats de soca-rel». Espera el final, sí, sempre.

Semblen anècdotes edificants. No ho són pas. La política ha ocupat el lloc del destí, va explicar un dia Napoleó a Goethe. Potser tenia raó, però per a la gent la situació no ha canviat. La crisi econòmica que ha causat estralls a Europa i a Itàlia, amb un atur que no s’acaba mai. Tot un seguit de guerres, amb onades de persones que de cop i volta es veuen obligades a fugir, a exiliar-se en terres no sempre hospitalàries. Potser ja no hi són ni els envejosos déus dels grecs ni el Déu de la Bíblia «que pren i que dona», però no per això les nostres existències esdevenen més segures. Una decisió arriscada, una inversió malaguanyada, un gest fet distretament que ocasiona conseqüències imprevistes. Una malaltia. Massa coses que escapen al nostre control i poden canviar el curs de la nostra vida. La prudència de Soló sembla més assenyada que la fe dels filòsofs.

Però si Cressus i Príam són el model, caldrà admetre que la felicitat no depèn de nosaltres: «Estem a la mercè dels esdeveniments». Soló també era poeta, com Eugenio Montale: «Felicitat aconseguida, caminem / per tu com sobre el tall d’una espasa. / Per als ulls ets tènue llum que vacil·la, / per al peu, gel rígid que s’esquerda; / així doncs, que no et toqui qui més t’estima». No es podia expressar millor la mateixa idea. És un canvi de perspectiva radical, una rotunda negació de les promeses dels filòsofs. ¿Qui té raó?

Reclòs entre llibres mentre al seu voltant el món canviava vertiginosament, també Aristòtil es plantejava les mateixes preguntes. Era un filòsof, però es va esforçar per escoltar els arguments dels altres. Els filòsofs són, sens dubte, massa ambiciosos, tan ambiciosos que acabem sospitant de les seves idees. És veritat que ben sovint esdevenim, per feblesa, esclaus de nosaltres mateixos, ja que som incapaços de reflexionar sobre el que ens convé o desitgem. Ara bé, ¿quin preu cal pagar per assolir la felicitat perfectament autosuficient dels déus? Val més ser que semblar, però no n’hi ha prou amb ser justos, savis o virtuosos. També cal actuar, i llavors ens tornem vulnerables, ja que quedem exposats a les complicades vicissituds del món. Els filòsofs sempre ho volen explicar tot, convençuts que darrere l’aparent confusió de les coses s’hi amaga un ordre i que n’hi ha prou amb atenir-s’hi per trobar la serenitat. Però ¿oi que així un acaba tancant-se dins un esquema preconcebut i renuncia a les coses concretes de la vida quotidiana, desordenada, imprevisible, contingent?

Actuar, viure, significa, en definitiva, submergir-se en el món, amb tots els riscos que això comporta. A fi d’evitar desil·lusions o fracassos, ¿oi que convindria modificar les pròpies expectatives i aprendre a modelar els dies segons els ritmes irregulars i canviants de la realitat? Sempre es lloen els caràcters forts, els personatges que, impertèrrits, desafien el curs dels esdeveniments, com els mariners drets a proa mentre les onades sacsegen la nau. Potser és millor reduir les pretensions, acontentar-se amb aprofitar les ocasions que es presenten. Vet aquí les consignes, tant ahir com avui, d’un món precari. És el que pensava Soló, i molts ho han repetit després d’ell. No sembla pas una idea equivocada.

En part ho és, segons Aristòtil.

Perquè d’aquesta manera es renuncia a una cosa molt important. Esmunyint-nos entre els doblecs dels esdeveniments, ens perdrem a nosaltres mateixos: a nosaltres mateixos, i les nostres possibilitats. Immersos en el temps, exposats a les seves contingències, procurem construir-nos una existència bona, justa, satisfactòria. Tenim projectes i ambicions, tant privats com públics: fundar una família, millorar la societat en què vivim, trobar una feina gratificant. No és fàcil, evidentment, i sempre hi ha la temptació d’abandonar, per por del fracàs o a causa de les dificultats objectives. Però si renunciem a tot això per acontentar-nos amb el que aconseguirem arreplegar o amb el que ens concediran, no renunciarem tan sols als projectes. L’actitud dels filòsofs comportava el risc de tancar-se al món; aquí correm el risc de perdre’ns a nosaltres mateixos, a mesura que la flexibilitat esdevé resignació. No serveix de res fer-se il·lusions: el que som també depèn del que fem, de la manera com hem decidit viure. Som les nostres experiències i els nostres projectes. Lluitant per aquests lluitem per nosaltres.

Una mica d’inflexibilitat i d’obstinació ens ajuden a preservar la personalitat. Fins i tot quan les coses no surten com esperàvem. Amant de les classificacions, Aristòtil distingeix entre els infeliços i els no feliços. No es tracta d’un joc de paraules. Infeliç és qui ha renunciat a ell mateix i fa la viu-viu. Potser ha tingut sort i ha rebut moltes coses, però també en aquest cas la seva vida transcorrerà en va, sense projectes ni idees. No feliç és qui ho ha intentat i no ho ha aconseguit. Això passa, a vegades. ¿Qui ens ofereix una demostració més convincent del valor de la vida en la seva bellesa irrepetible, el qui lluita per una vida millor i fracassa (cadascú pot pensar en qui vulgui: de Príam a avui els exemples no falten) o la rica hereva que va fer construir un castell amb materials precisos per al seu gosset (notícia publicada fa temps pels diaris)? Els primers són un cas exemplar de vida no feliç: d’una vida que no podem qualificar de feliç, malgrat tots els esforços desplegats. La vida de vacances eternes de l’hereva rica ha estat sens dubte beneïda per la sort, però ¿la podem definir com a feliç? A alguns els semblarà una pregunta paradoxal, i a d’altres una exhibició de moralisme fàcil. Aristòtil, en tot cas, no hauria dubtat gens: no es tracta d’un vida feliç, sinó d’una vida malgastada. I, per això mateix, infeliç. El destí sempre pot girar-se contra nosaltres, però la possibilitat de la felicitat depèn en primer lloc del que vulguem fer de nosaltres mateixos. En aquesta qüestió, decisiva, té raó Epicur, no pas Soló. La felicitat no és un regal, és una cosa que construïm al llarg del temps.

Som com generals, escriu encara Aristòtil, que han d’organitzar les tropes de què disposen de la millor manera possible per guanyar la batalla. Val més pensar amb Voltaire en jardiners: cal tenir paciència, constància, intel· ligència. A vegades les coses no surten com havíem previst: les circumstàncies externes compten, i molt, i només un boig pot pretendre que no és així. Cal aprendre a afrontar també els imprevistos. Però els riscos i l’esforç fan que l’intent sigui encara més atractiu. Perquè, tant si això agrada com si no, una part del valor de la nostra vida consisteix precisament en la seva fragilitat i incertesa. Els déus, tan perfectes, no ho podran entendre mai, com tampoc les persones massa afortunades. És una gran alegria observar com pren forma el jardí de les nostres vides, deixant un rastre, un senyal del que som i hem volgut ser. Les coses boniques, ho sap tothom, són difícils. Però no impossibles.