El Montalbán poeta

ponte bragas de corista diadema de acanto/ sal desnuda al balcón y méate en el mundo

Arxivat a: Poema, Poesia, Biblioteca

Manuel Vázquez Montalbán va néixer el 27 de juliol de 1939 i va morir el 18 d’octubre del 2003. Autor de novel·les, poesies i assajos, recordem l’escriptor i periodista amb un poema i amb una entrevista carregada de franquesa que li van fer per ser emesa quan ja s’hagués mort. «Voldria ser recordat a seques –respon–. S’escriu per ser recordat.»


 

Quand vous serez bien vieille


Cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
descubrirás una tarde las horas
especiales
                el aroma de los soles ponientes
lo profundo oscuro del aire
anochecido en las calles sin retorno

vagarás eternamente en busca del espejo
que devuelve instantes felices
                                      —de azul el mar
en nuestra carne sol y deseo—

ante la muerte del tiempo en el cristal
oirás las músicas que nos drogaron
los ruidos cotidianos que nos resucitaban
                                             deslices
de aguas de jabón hacia simas
                                             terribles
cajas de música postales cerebrales
y en el espejo fijo el spot de nuestra vida
con dentaduras blancas y pieles doradas
jóvenes antiguos felices invencibles

mas no dejes que oscurezcan tus ojos
y el espejo extinga su realidad y tu deseo
porque te verías vieja y solitaria
con los ojos dormidos por la angustia
                                       el viento
que se lleva las hojas de un otoño horroroso
cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
rompe espejos retratos recuerdos
ponte bragas de corista diadema de acanto
sal desnuda al balcón y méate en el mundo
antes que te fusilen las ventanas cerradas.


Poema inclòs en el llibre A la sombra de las muchachas sin flor (1973)

 

Foto: Maria Espeus/ Asociación de Estudios Manuel Vázquez Montalbán

Comentaris

    Elisa Juliol 27, 2016 2:30 pm
    Moltes, moltíssimes gràcies. ¡Com el trobo a faltar!
    Pep Armengol Farré Juliol 27, 2016 5:10 pm
    2016. Per a mí l'absència del estimat Manolo és (juntament amb la del molt proper en l'estima José María Valverde) la més sentida i present en tot aquest temps... son tantes voltes que m'he preguntat que pensaríen ells o que dirien i escriurien sobre els aconteixements del món, Espanya i Catalunya en els darrers anys... una perdúa molt important la seva, ningú ha pogut subtituir la clarividència que ell destil.lava.
    Toni Miserachs Octubre 18, 2016 12:32 pm
    No coneixia l'entrevista i m'ha impressionat tant per la llargària com per la clarividència i el rigor. Cap falsa modèstia, cap medalla. Molts personatges públics, no només escriptors, podrien prendre'l com a model. I, parlant de rigor, una pega referent als documentalistes: Vázquez Montalbán passa una bona estona parlant del llibre Crónica sentimental de España i en canvi la imatge que apareix és la d'un llibre diferent i posterior, Crónica sentimental de la Transición. Em sembla prou increïble i estic segura que ell es molestaria molt si ho veiés.

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...