Sylvia Plath va néixer el 27 d’octubre del 1932 a Boston i va morir l’11 de febrer del 1963 a Londres. La recordem amb el seu poema Lady Lazarus, traduït per Montserrat Abelló.

Il·lustració: Krysthopher Woods

Lady Lazarus

Ho he tornat a fer.
Un cop cada deu anys
me’n surto:

un miracle que camina, la pell
lluent com una pantalla nazi,
el peu dret

és un petjapapers,
la cara una tela jueva fina
i anònima.

Arrenca’m aquest drap,
oh enemic meu.
Faig por?

El nas, conques dels ulls, totes les dents?
La fortor de l’alè
s’esvanirà en un dia.

Aviat, aviat la carn
que engolia el sepulcre
trobarà estatge en mi

i jo seré una dona que somriu.
Tot just trenta anys
i, com els gats, nou vides per morir.

Aquesta és la Tercera.
Quina andròmina
per anihilar cada dècada.

Quants milions de filaments.
Una gentada que rosega cacauets
s’estalona per veure

com em desembenen mans i peus,
el gran striptease.
Senyores, senyors,

heus aquí les meves mans,
els meus genolls.
Malgrat que tinc només la pell i l’os,

sóc la mateixa, idèntica dona.
El primer cop, tenia deu anys.
Va ser un accident.

El segon cop, estava resolta
a acabar, a no tornar-ne mai més.
Em gronxolava closa

com una petxina.
Van haver de cridar-me i cridar-me
i arrencar-me els cucs com perles llefiscoses.

Morir és un art,
com qualsevol cosa.
Jo ho faig excepcionalment bé.

Tan bé, que sembla un infern,
Tan bé, que sembla real.
Podríem dir que en tinc vocació.

És ben fàcil fer-ho en una cel·la.
És ben fàcil fer-ho i restar així.
És la forma teatral

de retornar a ple dia
al mateix lloc, al mateix rostre, al mateix xiscle
brutal i divertit:

«Miracle!»,
que m’atueix.
Hi ha un preu

per contemplar-me les cicatrius, un preu
per escoltar-me el cor:
batega de debò.

Hi ha un preu també, un de ben alt,
Per un palp, per un mot
o una mica de sang.

Un ble de cabells, un bocí de roba.
Així, així, Herr Doktor.
Així, Herr Enemic.

Sóc la vostra obra magna,
sóc el vostre tresor,
la noia d’or pur

que es fon en un sol crit.
Em tombo i cremo.
No penseu que menystinc la vostra ansietat.

Cendra, cendra
que atieu i furgueu.
Ossada, carn, no en resta res:

una pastilla de sabó,
una aliança de noces,
una dent d’or.

Herr Déu, Herr Lucifer,
alerta,
alerta.

Jo m’alço de les cendres
amb el meu cabell roig
i menjo homes com aire.
 
De Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963. Traducció de Montserrat Abelló.

Sylvia Plath (1932-1963).

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a octubre 27, 2016 | 15:35
    Anònim octubre 27, 2016 | 15:35
    Només puc dir... esborronant!!!?

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix