Pau Vidal: «El cànon literari ha ignorat Camilleri de manera quasi unànime»

El 2019 ens deixava als 94 anys un dels autors més prolífics en llengua italiana: Andrea Camilleri, conegut per ser el creador d’una de les figures més representatives del gènere negre, Salvo Montalbano. L’autor sicilià s’ha convertit en l’escriptor italià més traduït al món i també el més estudiat per la seva peculiar manera d’alternar i jugar amb l’italià i el sicilià. Amb la seva pèrdua quedava un buit en l’imaginari de generacions de lectors que han crescut amb les proeses del comissari sicilià. Però la seva munió de fidels seguidors estan de sort perquè els ha arribat una obra pòstuma, Riccardino (Edicions 62), el colofó de les investigacions de Montalbano.

Arran de la publicació, ens trobem amb Pau Vidal, filòleg i traductor de prop d’una trentena de títols de la sèrie de Montalbano, per parlar d’aquest comiat a Camilleri. Vidal ve amb una sorpresa sota el braç: l’edició italiana de Riccardino, força més gruixuda que la que ens ha arribat a nosaltres. Així que comencem l’entrevista amb aquesta pregunta:

Què s’ha perdut pel camí entre l’edició italiana i la traducció catalana?

Camilleri va escriure Riccardino el 2005 per donar un final al seu personatge més emblemàtic i no deixar-lo a mitges. El que passa és que ell, quan va tenir aquesta pensada, ja era gran i no comptava amb viure gaire més. El manuscrit va quedar tants anys guardat en un calaix que quan el va treure per revisar-lo, el 2016, es va adonar que havia quedat antiquat en relació amb els títols successius (en què la llengua siciliana cada cop tenia més presència i la italiana menys), i el va actualitzar. Després, a l’hora de publicar-lo, Sellerio va pensar que valia la pena publicar-les totes dues, però aquí no hauria tingut sentit. Per a mi, aquest volum és com un petit tresor.

El clan de “camilleristes” trobaran una obra a l’altura de les expectatives?

Ja ho crec que sí, de sobres. És cert que era un repte majúscul perquè les expectatives eren molt altes. Però Camilleri ha sabut fer desaparèixer Montalbano d’una manera molt literària. Com que és un autor que escrivia molt i molt de pressa, diguem que l’estil no era una de les seves prioritats i, a més, a mesura que es feia gran i s’anava quedant cec, semblava que les trames se’n ressentien. Hi havia qui deia que es repetia, però la veritat és que Riccardino és un molt bon tancament de la sèrie. És dels millors montalbanos.

Havent traduït tanta obra de Camilleri, deus haver vist una evolució del personatge. Com ha envellit? Li ha canviat el caràcter?

Per a mi ha envellit bé i s’ha mantingut fidel a ell mateix. També és veritat que els personatges camillerians són molt arquetípics, són així des del primer dia. No es pot dir que sigui un escriptor que atrapa per la profunditat psicològica dels seus personatges.

Per què ha funcionat, doncs?

Per la seva habilitat enorme de fabular i d’inventar-se històries. I també per la manera com tracta el fet lingüístic. En els seus llibres hi ha un personatge més, amb entitat pròpia, que és el llenguatge. Per a la majoria d’autors el llenguatge és tan sols una eina de treball. Que no dic que no estigui bé, eh? Però a mi com a traductor m’estimula molt més quan hi ha repte lingüístic. Bé, i com a lector, també.

I ell sabia fer-ho de diverses maneres.

El gran valor de Camilleri és que mostra al món el contacte entre llengües a Sicília, un fet que la pràctica totalitat d’autors amaguen (de fet la gent es pensa que a Sicília s’hi parla italià i prou, i res més lluny de la realitat). Ho fa de tal manera que el lector no pot no fixar-s’hi i amb diverses estratègies: la primera és la distribució de codis segons la classe social dels personatges i les diferents situacions comunicatives, que depenen de les relacions de poder. També amb jocs de paraules, com el personatge de Catarella, que és l’encarnació de la passió verbal de l’autor: un individu amb tots els trastorns verbals possibles. Un tip de riure. I, finalment, els nombrosos moments en què l’acció narrativa avança gràcies a algun element lingüístic: una carta mal traduïda, una cançó estrafeta, una paròdia del llenguatge administratiu… És constant.

I, això, com es fa per traduir-ho?

Des d’un punt de vista tècnic, no cal dir que porta més feina que un autor, diguem, convencional. I a més amb el risc de no fer-ho prou bé, perquè com més transgredeixes la norma, més perill hi ha que no t’ho acceptin. Els camins fressats són fàcils i segurs, els forapista són més arriscats. Però això forma part del joc, és clar, i a mi em compensa.

Parlem de les dificultats. Quins han estat els reptes?

El principal és obvi: com reproduir l’alternança entre italià i sicilià. És una situació de diglòssia (com a tot Itàlia, d’altra banda): hi ha personatges que només parlen italià (els més pròxims al poder, generalment), n’hi ha que només sicilià (les classes baixes) i n’hi ha que totes dues. Força semblant al que passa aquí, vaja, però amb una pega: que els traductors no podem fer servir dos codis, perquè només traduïm a un idioma.

És per això que se’n fan congressos, trobades i fins i tot tesis doctorals, oi? Perquè no és una opció literària freqüent.

Gens ni mica. És que si jo ara agafés i ho girés a la convivència català/castellà, no seria versemblant. Si la Lívia renyés en Montalbano dient-li, per exemple, “T’he dit que no em parlis en català!” (a l’original el renya quan se li escapa el sicilià), la cosa no s’aguantaria. Calen altres estratègies. El que he acabat fent jo (amb el temps, perquè a les primeres novel·les encara vacil·lava), i que he vist que també aplicaven alguns companys traductors, ha estat aprofitar la nostra variació, per una banda, geolectal (localismes) i per l’altra, sociolectal (col·loquialismes, parla informal) per construir una mena de supravariant extranormativa que generi en el lector català la mateixa estranyesa que sent el lector italià davant el llenguatge de Camilleri. I alerta que això va molt més enllà del lèxic: la sintaxi i la morfologia són tan importants com el vocabulari. Perquè el lector de l’obra traduïda té dret a sentir les mateixes emocions que el de l’obra original, i tu com a traductor tens l’obligació d’esforçar-te al màxim per aconseguir-ho. Si no t’escarrasses a trobar solucions equivalents a les de l’original (i això inclou els jocs de paraules, que molt sovint t’has d’inventar), estaries escatimant l’essència d’aquest autor, enredant el lector, vaja.

La pregunta és… Com es feia abans, si no es feia així?

Abans, fins passada la segona meitat del segle XX, en traducció literària (o artística, perquè en cinema també passava), es tirava molt pel dret; però sovint l’obra traduïda té ben poc a veure amb l’original. Però en català hem tingut una escola de primera categoria (pensem que Riba i Carner ja foren traductors) i la cosa és molt diferent. A Catalunya tenim uns traductors de primeríssima categoria i l’autor és tractat amb el respecte que es mereix. Si a l’original hi ha conflicte lingüístic, doncs el traductor fa el que calgui per traslladar-ho a la seva versió.

Ja per acabar, se li ha fet prou justícia a Camilleri al llarg de la seva vida? O es convertirà en un autor de culte ara que ens ha deixat?

A mi em sobta una mica la rebuda que ha tingut aquí. Se l’ha considerat un autor d’entreteniment, poc més que una lectura d’estiu. La crítica acadèmica, els prescriptors i les institucions que dicten el cànon literari l’han ignorat de manera quasi unànime. Un paio que ha venut desenes de milers d’exemplars, que ha mantingut un públic fidel durant vint-i-cinc anys i ha greixat la indústria editorial, que ha donat vida a les llibreries i, en canvi, no se li ha fet mai cap homenatge. Amb l’única excepció de la BCNegra del 2014, que va ser esplèndida, però per la tenacitat i l’empenta d’en Paco Camarasa, que era un llibreter.

Per què creus que cal reivindicar-lo?

És veritat que és literatura lleugera, comercial, si vols. Però en aquest àmbit és de qualitat, perquè tracta el lector com una persona intel·ligent. És entreteniment exigent. A anys llum de tanta narrativa ideològica i soporífera que ens encolomen ara, sovint amb l’aval de grans guardons.