En la tardor del seu vintè aniversari, la Fundació Vila Casas fa un repàs a la trajectòria de Pere Noguera (La Bisbal d’Empordà, 1941). Als Espais Volart es despleguen, fins al 20 de desembre, una vintena d’obres des dels 70 fins a l’actualitat que plasmen les pràctiques i inquietuds d’un escultor vinculat a l’art conceptual que a la seva joventut va ser futbolista, i a qui el comissari Vicenç Altaió presenta com a “artista a la perifèria del vell sistema artístic”, amb una “obra activa com la d’un artista en vaga”. Noguera em respon a tot plegat per telèfon i des de La Bisbal.
Foto: Fundació Vila Casas. “Prémer amb les dents”, 1999. Vídeo-acció.
A tot li cal una paret és una mostra retrospectiva i antològica. Parli-me’n.
El meu treball no s’havia exposat de forma global de feia temps, sempre havien estat intervencions puntuals, i fa un parell d’anys Glòria Bosch –que llavors era la directora artística de la fundació– em va proposar l’exposició; l’hem anat preparant i s’ha anat emmotllant, hi he volgut reflectir una tria però amb un tret d’actualitat, i també hi ha obres fetes en directe, com la instal·lació la pluja de fang i les butlletes de la votació de l’1 d’octubre.
Aquesta intervenció barreja una pràctica molt seva com les enfangades –el fet de cobrir de fang els objectes, fins a deixar-lo assecar i que se li formin clivelles– i els processos d’oxidació del paper.
Sí, són dues intervencions en una: primer la pluja sobre la paret i a sobre les butlletes intervingudes amb òxid de ferro. El perquè de les butlletes… a vegades una intervenció no la fas pensant, sinó que fas i penses, i les coses es col·loquen gairebé soles al seu lloc. Potser no és la manera de fer estàndard o habitual; d’altres projectes sorgeixen més com un treball d’idees.
La vídeo-acció de menjar plats, Prémer amb les dents (1999), és un treball més d’idea?
De plats no en menjo, eh? La gent et veu amb un plat a la boca i fa la sensació que el menges… Es tractava de posar en joc el significat: un plat és un estri per menjar però hi ha l’acció provocativa de reconduir el que és l’útil i el seu contingut. Lliga amb un altre projecte que vaig fer als 70, a La Bisbal, sobre l’ofici i la matèria terra: vaig deixar en uns atuells plens d’aigua una rajola crua; l’aigua va anar desfent d’una manera especial la peça, que va acabar perdent la forma d’origen. De tot plegat també en reflexionava a l’exposició que vaig fer a la Fundació Miró, el 1978.
Pensant en Joan Miró, i en una obra arrelada al lloc d’origen, l’ha marcat ser de La Bisbal?
La ceràmica l’he tingut com un referent important, és transcendent i més en el lloc on visc, envoltat de muntanyetes de terra d’on s’extreu la matèria per fer objectes. Vaig fer d’aprenent de ceramista, però jo el que volia era anar a estudiar art a Barcelona. Vaig anar a l’escola Massana, em vaig apuntar a ceràmica, però vaig veure que no m’interessava i vaig fer escultura amb l’Eudald Serra. Això em va portar a una altra dimensió, més de reflexió, a un ofici no tan purament relacionat amb la terra.
Foto: Eugènia Sendra
A l’exposició també se cita el seu passat com a futbolista; escultor i futbolista, una mica com Chillida!
No és una anècdota petita. M’hi vaig guanyar la vida, com a futbolista. Era jugador de futbol a Girona mentre vivia a Barcelona; comences perquè t’agrada jugar i ho fas bé i plegues als vint-i-vuit anys. Vaig jugar fins que en vaig tenir prou i sempre ho he recordat com un fet extraordinari; de fet una referència futbolística dona nom a la mostra.
De les diferents obres presentades als Espais Volart, una m’ha atret especialment: Maternitat (1990).
Per a mi també és una peça molt especial. Hi ha peces que les realitzes, les acabes i dius “molt bé!”. Aquesta és molt directa, molt concreta, molt industrial. La componen una porta dels anys 60 que vaig trobar als Encants (la vaig recollir pensant “alguna cosa en faràs”). Hi ha uns motlles de ferro, que són les mares dels totxos, les matrius, i d’aquí el nom de la peça, i després hi ha els totxos apilats. D’alguna manera descriu molt bé la meva pràctica: no hi ha manualitat, treballo amb coses ja fetes; soc un triador, trio i componc. La meva feina sempre ha estat molt de manipulador de la realitat.
Foto: Eugènia Sendra
Als Encants també hi va fer altres troballes, oi?
N’era un visitant assidu, hi vaig trobar un arxiu de fotografies importants; el món de la imatge i la reproducció era molt interessant i vaig tenir-hi molt bones experiències.
Vicenç Altaió, comissari de la mostra i amic, el situa com a artista a la perifèria del vell sistema artístic.
Amb el Vicenç ens coneixem de Metrònom. Vaig ser un dels fundadors de la sala, junt amb Rafael Tous, i hi vaig estar vinculat molts anys; va complir una funció en un moment en què no hi havia massa res a nivell institucional, la Fundació Miró començava, el Macba no existia… a Metrònom arribaven els que no sabien allà on caure.
I això de l’artista en vaga, què vol dir?
Perquè fa la sensació que no faig res (riu). Tota la vida he portat un aire de treballar poc –tot i que he fet molts projectes, també internacionals–, no construeixo gaire, i les coses s’aguanten per la inèrcia… una mica com la taula arxiu que obre la mostra. No faig servir “enganxalls”, tot està una cosa sobre l’altra; a diferència d’una escultura construïda, durable, la meva obra és efímera.
Foto: Fundació Vila Casas. “Màquina d’escriure, tampons i llibre”, 1979. Objectes coberts de fang.
