Mentre la veterinària Pilar Codony (Banyoles, 1987) anava en furgoneta d’una granja a l’altra per atendre vedells o per ajudar truges a parir, gravava notes de veu al mòbil. És així, i “passant-m’ho bé, perquè si no, per què ho faria?”, com va anar construint la novel·la Distòcia, amb què ha guanyat el Premi Documenta, publicat per L’Altra Editorial. Col·labora a Catorze amb la secció Bestiam. Hi quedo a Celrà. I si el seu llibre s’apropa als animals des de la idea de l’embaràs, parlarem d’un tema que hi apareix: l’avortament voluntari, i d’un problema que potser no ens plantegem prou: d’on ve el que mengem?
Com és que una veterinària acaba escrivint un llibre?
Sempre he tingut un diari personal i moltíssimes llibretes plenes. Vaig estudiar per ser veterinària perquè des de petita que soc una boja dels animals. Però a batxillerat també em vaig plantejar fer traducció, belles arts o literatura comparada. Tot i que mai m’hauria imaginat que publicaria un llibre, fa tres anys em va rondar la idea d’escriure’n un sobre el bestiar, perquè hi treballo i hi ha moltes coses que no m’agraden gota.
Què et fa angúnia?
Que s’assenyalin els ramaders com si fossin monstres o assassins. Que les dones ramaderes quedin excloses de l’ecofeminisme quan haurien d’estar-hi al centre.
Hi ha molt de sentimentalisme també, oi?
Sí, la idea de reconnectar amb la natura. Què vol dir? Si nosaltres ja ho som! Què hem de fer per adonar-nos-en? Diuen: “Aneu al camp”, a fer què? Si hi podem passejar és perquè hi ha pagesos que el treballen i els tenim més que abandonats. Però en ells no hi pensem: l’únic que ens interessa és atreure gent a reconnectar. I si tenim un patrimoni natural és gràcies als qui tiren fems, treuen el bestiar a pasturar i treballen la terra amb les mans.
Això no entra dins la postal.
No, perquè els fems fan pudor i els tractors fan soroll. De fet, la gent que hi va a caminar també sol fer soroll, i encara és pitjor. Però si fem desaparèixer el món pagès, també farem desaparèixer aquestes postals.
L’altre dia hi havia una filera d’erugues i mon àvia la va aixafar com si res, i vaig pensar: jo no ho hauria fet amb aquesta naturalitat.
Sí, i ens fa pena una eruga i ens fa pena un pollastre, quan després anem a la carnisseria i el comprem i en algun lloc l’han criat i matat igual.
I a més, quan el tens al plat no penses en tot el que hi ha darrere.
I en el plat hi ha unes vides: no només les dels animals, sinó de totes les persones que hi treballen.
Si en fóssim conscients, tindria un altre gust.
T’asseguro que sí, eh? Però com que ens hem acostumat que no ens falti de res, tot això ni ens ho plantegem. Tirar menjar no s’hauria de fer mai.
L’Eudald Carbonell em deia: “Anar de Barcelona a Girona en cotxe no val tants euros, val els anys que ha costat fer aquest petroli”.
Sí, Marx deia que el preu d’un abric és el de totes les persones que, explotades, l’han confeccionat. És plantejar-te què hi ha darrere del que compres, fins i tot d’aquest cafè que ens estem prenent.
Personifiquem els animals?
Amb el meu pare passejàvem per l’estany i deia: “Mira aquests ocells, que feliços estan”. Com que li transmetien felicitat, els atribuïa felicitat. És bonic perquè els animals són un mirall de tu mateix. Quan dius “està trist” és perquè estàs empatitzant amb el que li passa.
Però per altra banda la mort, que costa tant d’acceptar en les persones, sembla que també ens costi amb els animals, oi?
És que la mort és un tabú, quan és natural que es mori gent i que es matin animals per menjar-los. Tenim aquesta afecció, apego, per tot. Una altra cosa és el patiment: si en comptes de dur els animals a un escorxador, cada explotació pogués matar-los a la granja, se n’estalviaria molt. Que al final és el que passava abans: que l’àvia agafava el pollastre, i ell no se n’adonava fins que no tenia el ganivet al coll. Però en la industrialització el patiment cada cop hi és més perquè hi ha un fotimer d’animals ficats en llocs petits.
I quan veus aquestes macroindústries amb un munt de gallines aplegades…
Es diu que són necessàries per alimentar el planeta quan tots sabem que és mentida: les macrogranges no acabaran amb la fam al món. Tenim carn barata? Sí, però a quin preu? I qui la té?
I també quin tipus de carn.
Sí, Descartes deia que els animals són màquines, i que un animal patint és el mateix que un eix d’un carro que xerrica perquè li falta greix. I tenia raó: avui en dia els animals són màquines de fer menjar.
I una màquina es pot accelerar.
Es busquen races de pollastres que creixin més ràpid, porcs que es puguin portar a l’escorxador aviat, truges que pareixin el màxim de garrins. Ara les vaques fan quaranta i fins i tot cinquanta litres de llet al dia quan el que seria normal en serien vint. Hi ha animals de carn immensos que els treus a fora, fan quatre passes i es moren d’un atac de cor.
Parles de la llibertat: quan una oreneta és engabiada deixa de menjar i mor.
Els animals t’ensenyen que la llibertat és la necessitat de comportar-te segons el teu instint, i que quan te’l tallen, mors. N’hi ha que no sobreviuen engabiats, i els que sí, com els gossos, és perquè porten un procés de domesticació de fa segles que els ha fet reprimir l’instint. Per exemple, el gos que ja no necessita caçar. Però, en canvi, el que és molt caçador i no pot expressar-ho acaba amb problemes de comportament. Com les típiques panteres de zoo que fan voltes compulsivament.
És com si la manera de viure neuròtica de les persones l’imposéssim als animals.
Sí, vivim en un món de malalties mentals, i igual que hi ha persones estressades, hi ha animals que hem estressat. Abans a les hípiques veies cavalls traient el cap i fent girar la llengua, i arribaven a lesionar-se. O els lloros, que són animals que viuen en comunitat: agafar-ne un i posar-lo sol en una gàbia és una tortura. I a sobre ens fa gràcia perquè poden parlar.
A vegades penso que la forma com vivia mon àvia de petita serà la nostra utopia: tenir una casa, un hort, un porc, quatre gallines. És una forma d’autosuficiència.
Sí. I si has vist créixer aquell porc, saps què menges. La mirada cap als animals, més que ser sentimental, hauria de ser respecte. Només per saber que pateixen perquè nosaltres mengem, els hauríem de poder veure. I el que fa la Goja de posar nom a les vaques, quan en tens mil no ho pots fer. No hi ha ningú que es pugui recordar de totes.
Durant el llibre plana un dubte que és un tabú: si la Goja, la protagonista, avortarà o no.
És que és el gran tabú: quantes dones han avortat i no ho han dit a ningú? Encara avui se les tracta com si haguessin assassinat algú. En conec que ho tenien molt clar i ho han fet sense remordiments, però normalment és un procés difícil. N’hi ha que ho viuen amb una culpa terrible i amb un dol llarguíssim, i a més en secret: s’ha de callar perquè no està ben vist. N’he conegut casos diferents: si tens setze anys, tenir el fill és un disbarat perquè encara no et toca, i si en tens quaranta, no tenir-lo és un disbarat perquè aviat no podràs. A més, l’avortament es banalitza molt: com que ho has decidit tu, és impossible que pateixis. I no és així.
Per la Goja decidir-ho acaba sent traumàtic però no per ella, sinó per la gent del seu voltant, que no li paren de fer comentaris com: “Pensa que ja tens 35 anys”.
Ella ja té aquestes petites contradiccions, fins i tot en algun moment té certa il·lusió. I aquest petit rum-rum de “per què no?”, per tot el que li diuen, de cop es converteix gairebé en una obligació.
Tinc amigues més grans, i una m’ho deia: “Sé que no vull ser mare però al mateix temps sé que ho he de decidir ara perquè aviat no podré”.
Moltes dones que tenen molt clar que no volen ser mares, a finals dels trenta i a principis dels quaranta s’ho plantegen, i és allò de: per què hi penso si ja ho tenia claríssim? Per la pressió. “Com a dona et perdràs l’oportunitat de crear vida?” Que és una meravella, sí, però per a les dones que ho vulguin. Per això la Goja es planteja: “I quan sigui vella, si no tinc fills, què passarà? Si la meva parella s’ha mort i els meus pares no hi són, estaré sola?”.
Però llavors per què vols el fill, per no estar sola? És una eina, una mascota?
Per això, que són tot de pressions que et venen donades. S’hauria d’acompanyar molt més, i no en sabem, només fem que imposar el que pensem que és correcte.
Una amiga l’altre dia em deia: “És que ara totes les meves amigues s’estan casant i tenint fills”. I li deia: t’estàs atabalant perquè t’estàs comparant amb elles, si visquessis amb una altra gent, no et passaria. Actuem en funció de les persones que tenim al voltant.
Sí, i a vegades és tan fàcil com canviar d’ambient i que et passi aquesta paranoia. Costa discernir fins a quin punt fas el que vols, o fas el que els altres fan. Hi ha qui té fills, i n’està encantat, però també hi ha qui en té i té una depressió de cavall però s’esforça a dissimular-ho perquè ha de dir que és fantàstic.
Jo no en tinc, de fills, i penso: si n’acabes no tenint, com em miraran? Com la tieta?
Jo tampoc en tinc. Com la tieta del Serrat: “Pobreta”. Una dona que està sola pot estar millor que qualsevol casada, però encara que estiguem al segle XXI, hi ha la idea de s’ha quedat per vestir sants. Fins i tot en un club de lectura vaig veure una dona d’uns seixanta anys que va dir que no tenia fills. I no és que l’estigmatitzis, però et ve la sorpresa, i te la mires: “Ai, potser no podia”, “Potser no va trobar parella en el seu moment i després se li va passar”, i l’última opció de totes: “Potser no el volia”. I si no tens parella: “Ai, pobreta, que no troba ningú”, i si en tens: “Ui, què passa, un dels dos no funciona”. I l’última opció: “Potser no en volen tenir”.
Només fem que jutjar-nos.
I el que m’agrada dels animals és que estan desposseïts del llenguatge. Acaricies amb tot l’amor una vaca i se’n va perquè té gana. No quedarà bé amb tu. Els considerem inferiors perquè no tenen un llenguatge complex per expressar idees complexes. Però nosaltres que sí que el tenim, per a què el fem servir? Per dir als altres el que han de fer? Si estàs sola amb un animal, per força has d’acabar sent molt més pur, perquè no hi ha doble jocs, no hi ha trampes, no hi ha la capacitat d’engany.
© Pilar Codony, 2022.
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial.
