Poemes de l’hora de dinar

«Són les 12:40 d’un dijous a Nova York, i Frank O’Hara surt del MoMA a fer un mos pels carrers fumejants de Midtown. Entre transeünts atrafegats, els obrers descansen amb la coca-cola a la mà, els taxis toquen el clàxon per sortir de l’embús i les faldilles d’una noia voleien un instant sobre les reixes de ventilació. O’Hara té el temps just d’escriure un poema, o potser ni això, perquè ha quedat amb un amic, té una trucada pendent i no vol renunciar a un suc de papaia del seu lloc preferit. O potser són les 12:20 d’un divendres, no importa, i Frank O’Hara té mitja hora per dinar i un munt de trucades pendents, però encara està sota l’impacte de la darrera pel·lícula de Fellini, porta a la butxaca un llibre d’un poeta francès que no pot deixar de llegir i té uns versos propis que li ballen pel cap. És l’hora de dinar, però Frank O’Hara s’estima més escriure un poema.» Ho escriu Melcion Mateu al pròleg de Poemes de l’hora de dinar, publicat per Edicions de 1984 en la tradució de Xènia Dyakonova.

Francis Russell O’Hara va néixer el 27 de juny de 1926 a Baltimore, Maryland, i es va criar a Nova Anglaterra. Entre el 1944 i el 1946 va servir a la Marina com a tècnic de sonar al destructor USS Nicholas. Gràcies a una beca destinada als veterans de guerra, va entrar a la Universitat Harvard, on va fer estudis de música i de filologia anglesa. Va començar a publicar poemes a la revista Harvard Advocate. A partir del 1951 va viure sempre a Nova York, on va treballar com a crític d’art a la revista Art News i com a conservador de pintura i escultura al MoMA. El 24 de juliol de 1966 va ser atropellat per un bugui a la platja de Fire Island i va morir l’endemà. Us oferim un dels poemes, en la versió catalana i en l’original, que trobareu en aquest llibre.

POEMA

He vist una armeria que es pentinava els maons de bronze
i rails lactis resplendien al cel.
¿On havia anat el cigne, el de l’esquena trencada?
He pujat els esglaons
que m’han dut fins a la casa
nova on tinc uns radiadors
grisos i uns cendrers amb llana.
Per afrontar l’hivern he d’aconseguir un samovar
adornat amb fulles d’alfàbrega i inscripcions ucraïneses
al so remot d’unes ales, dolorós antivent,
una miqueta d’aire blau
d’estiu un dia tornarà:
de l’envestida fumejant
del monstre, el fum se’n burlarà
i seré feliç aquí i feliç allà, ple
de te i tendres llàgrimes. No crec que mai arribi
a Itàlia, però tinc la terrible tundra, si més no.
La meva casa nova serà plena
de fustes i d’arrels i tal i tal,
i jo, tot arreglant la bicicleta,
duc un jersei que abriga, de coll alt.
He vist les palissades que tremolaven en la neu
del meu rostre, esdevingut sobrenaturalment pur.
Un cop vaig destruir la idea d’un home d’ell mateix, per posseir-lo

Si jo llavors tingués un samovar
segur que li faria
un te i així com broten els jacints
d’un test m’estimaria
i la meva encantadora habitació amb cobreteteres brutes
és per això que he de viatjar, per collir les fulles.
Oh enorme piano meu, no ets com ser a l’aire lliure
i això que avui fa molta fresca
i tu estàs fet de fusta i foc!
T’obro la tapa i les muntanyes
retornen: m’han seguit el joc.
Les estrelles titil·len com un ret que algú ha deixat
en un seient i ara jeu al carreró darrere
del teatre on la meva obra ressona en veus agonitzants.
Perquè jo treballo la fusta
i les meves paraules són
amor que desfila i es nega
a sortir de l’habitació.

1954

POEM

I watched an armory combing its bronze bricks
and in the sky there were glistening rails of milk.
Where had the swan gone, the one with the lame back? Now mounting the steps
I enter my new home full
of grey radiators and glass
ashtrays full of wool.
Against the winter I must get a samovar
embroidered with basil leaves and Ukranian mottos
to the distant sound of wings, painfully anti-wind,
a little bit of the blue
summer air will come back
as the steam chuckles in
the monster’s steamy attack
and I’ll be happy here and happy there, full
of tea and tears. I don’t suppose I’ll ever get
to Italy, but I have the terrible tundra at least.
My new home will be full
of wood, roots and the like,
while I pace in a turtleneck
sweater, repairing my bike.
I watched the palisades shivering in the snow
of my face, which had grown preternaturally pure.
Once I destroyed a man’s idea of himself to have him.

If I’d had a samovar then
I’d have made him tea
and as hyacinths grow from
a pot he would love me
and my charming room of tea cosies full of dirt
which is why I must travel, to collect the leaves.
O my enormous piano, you are not like being outdoors
though it is cold and you
are made of fire and wood!
I lift your lid and mountains
return, that I am good.
The stars blink like a hairnet that was dropped
on a seat and now it is lying in the alley behind
the theater where my play is echoed by dying voices.
I am really a woodcarver
and my words are love
which willfully parades in
its room, refusing to move.

1954