El final de la vida dels pares, i l’inici de camí dels nets. A Quan s’esborren les paraules (Columna), l’últim volum de la seva saga familiar, Rafel Nadal posa la lupa i les paraules a la memòria, per explicar-la, perquè no s’escapi. Us n’oferim un fragment en què narra una de les situacions viscudes amb la seva mare, afectada d’Alzheimer. I en sortegem 3 exemplars signats per ell. Podeu participar-hi fins al 16 de desembre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] * Els guanyadors són: Xavier Marbà, Anna Molina i Sara Marcó.
Mai no em penediré prou del dia que li vaig picar els dits. De seguida vaig veure que m’havia equivocat i em va saber greu, més pel pare, testimoni silenciós de l’escena, que no pas per ella, que ja no era conscient de res i només va reaccionar per instint animal.
Era un vespre de finals d’estiu al mas, havent sopat. Sèiem a la sala, perquè s’havia girat un vent fred, desagradable, que ens havia obligat a escurçar la sobre- taula a fora. Xerràvem fent temps abans de veure una pel·lícula a la televisió quan ens van interrompre els xiscles de la mare, que en un esclat de violència inesperada pegava a la cuidadora i l’escridassava molt alterada, que no volia pujar a l’habitació i que no pensava deixar-se posar al llit. Vaig córrer a interposar-me entre totes dues i em vaig encarar a la mare. Quan li vaig picar els dits amb la mà oberta, es va sobresaltar i va obrir exageradament els ulls, amb sorpresa; després els va empetitir, em va mirar molt espantada i es va encongir. Quan vaig separar-me’n, va mirar d’allargar el puny per tornar a pegar a la cuidadora, però ja ho va fer sense convicció, només per reclamar la nostra atenció.
—No et fa vergonya? —la vaig renyar de mala manera—. Tantes misses, tants rosaris, tantes pregàries, per acabar pegant a una cuidadora que fa la seva feina i sempre t’ajuda en tot? Et vol portar al llit perquè ja és hora de dormir.
La mirava severament i ella em tornava una mirada confosa, perduda; es veia que no entenia res del que li deia, res del que passava. Es va acabar d’encongir fins a fer-se petita, com una nena. Llavors vaig aixecar la mirada i, per damunt de la seva espatlla, vaig veure el pare enfonsat a la seva butaca, que devia fer estona que ens mirava, amb els ulls humits, tristíssims. Tremolava. Quan el vaig mirar va tirar el cap enrere i va tancar els ulls, com si es volgués escapar de la sala. En aquell mateix moment, vaig ser conscient que m’havia equivocat, que l’havia ferit absurdament, i em vaig penedir d’haver cridat d’aquella manera.
Fins aquell dia, el pare encara defensava que la mare estava bé, que només patia alguns moments de desorientació. La rebequeria d’aquell vespre l’hauria d’haver convençut que l’estava perdent, que havia entrat en una fase irrecuperable, però feia temps que es negava a mirar la realitat de cara. En qualsevol cas, els meus crits l’havien agafat de sorpresa i li havien fet mal, com si els hagués proferit contra ell. Cada cop que penso en aquella escena voldria rebobinar i eliminar aquella meva intervenció tan innecessària, teatral i sobreactuada, com un exercici imperdonable de supèrbia intel·lectual. Feia temps que la mare ja no estava en condicions de defensar-se ni de contradir els meus retrets.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
© Rafel Nadal i Farreras, 2021
© Columna Edicions, Llibres i comunicació, S. A. U.
Pots comprar Quan s’esborren les paraules a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
