“Vés-te’n, construeix la teva cabana i comença el gran procés de devorar-te a tu mateix: no veig una altra alternativa ni una altra esperança per a tu.” Això és el que William Ellery Channing va recomanar a Thoreau (nascut a Concord el 1817 i mort el 1862 als 45 anys). Dos mesos més tard d’aquell comentari, i amb 27 anys, Thoreau va anar a viure dos anys i dos mesos en una cabana construïda per ell mateix a Concord. D’aquesta experiència en va escriure el llibre Walden, o la vida als boscos, que Cossetània ha publicat en l’edició de Gabi Martínez, en la traducció d’Anna Turró i amb il·lustracions d’Ignasi Blanch. Thoreau, que havia estudiat a Harvard, en els seus escrits va defensar la vida senzilla a la natura davant la bogeria del món modern. Va influir l’ecologisme i el pacifisme, i personalitats com Tolstoi, Gandhi o Martin Luther King. Us convidem a entrar al bosc amb ell.
On vaig viure i amb aquina finalitat
És de matí quan estic despert i es produeix l’alba dins meu. La reforma moral és l’esforç de treure’s la son de les orelles. Per què, si no, és tan pobre el balanç que fan els homes dels seus dies si no és perquè han estat vagant endormiscats? No són pas tan mal calculadors. Si no haguessin tingut tanta mandra haurien fet alguna cosa. N’hi ha milions que estan prou desperts per fer treballs físics, però només un de cada milió està prou despert per fer un exercici intel·lectual efectiu, només un de cada milió ho està per dur una vida poètica o divina. Estar despert equival a estar viu. Encara no he conegut mai cap home que estigui tan despert com això. Com li hauria pogut mirar a la cara?
Hem d’aprendre a despertar-nos de nou i a mantenir-nos desperts, no pas amb ajudes mecàniques sinó amb l’expectació infinita de l’albada, que no ens abandoni ni en el nostre son més profund. No sé de cap fet més estimulant que la capacitat inqüestionable de l’home d’elevar la seva vida per mitjà de l’esforç conscient. Ja és molt ser capaç de pintar un quadre, d’esculpir una escultura o de fer bells alguns objectes, però és molt més gloriós esculpir i pintar la pròpia atmosfera i el mitjà a través del qual mirem, cosa que podem fer moralment. Influir en la qualitat del dia, vet aquí la més suprema de les arts. Tot home té la tasca de fer que en la seva vida, fins i tot en els detalls, valgui la pena de contemplar la seva hora més elevada i crítica. Si ho rebutgem, o, més ben dit, esgotem una informació tan minsa com rebem, els oracles ens ensenyarien com fer-ho.
Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència, per fer front únicament als fets essencials de la vida i veure si era capaç d’aprendre el que tenia per ensenyar-me i no trobar-me que, just abans de morir, veiés que no havia viscut. No volia viure el que no era vida, perquè viure és un tresor; tampoc no volia viure resignat si no era del tot necessari. Volia viure una vida a fons, ben espremuda; viure amb l’energia i la senzillesa espartana necessàries per eliminar tot el que no era vida, obrir-me camí i viure al límit, arraconar la vida i reduir-la a la mínima expressió i, si em resultava mesquina, obtenir-ne tota la mesquinesa genuïna i donar-la a conèixer al món. O bé, si em resultava sublim, experimentar-la i ser capaç de fer-ne una valoració justa en la meva propera incursió. A mi em sembla que per a la majoria dels homes això és una gran incògnita, si la vida és del diable o bé de Déu, i que han arribat a la conclusió, lleugerament precipitada, que la gran finalitat de l’home en aquesta vida és «glorificar Déu i gaudir-ne eternament».
Tot i així, vivim amb mesquinesa, com les formigues, encara que la faula ens explica que fa molt de temps ens vam convertir en homes; igual que els pigmeus, lluitem amb grues; un error darrere l’altre i un clatellot darrere l’altre, i la nostra més gran virtut té per la seva ocasió una dissort supèrflua i inevitable. Malgastem la nostra vida amb el detall. Un home honrat gairebé no necessita més que els deu dits de les mans per comptar; en casos extrems també té els deu dits dels peus. La resta es compta a grapats. Senzillesa, senzillesa, senzillesa! Dic jo: tingueu dos o tres afers i no pas cent o mil; en comptes d’un milió compteu-ne mitja dotzena i porteu els comptes a l’ungla del dit gros. Enmig d’aquest mar esvalotat que és la vida civilitzada, són tants els núvols i tempestes, i arenes movedisses i mil i un elements que et pots trobar que, per no naufragar, anar-se’n al fons o no arribar mai a port, l’home ha de viure fent càlculs, i aquell que sobreviu segur que serà un gran calculador. Simplifiqueu, simplifiqueu. En comptes de tres àpats al dia, si cal, feu-ne només un; en comptes de cent plats, cinc; i reduïu les altres coses a proporció. La nostra vida és com una confederació alemanya, feta a partir de petits estats amb unes fronteres fluctuants de manera que ni un alemany no et sabria dir on estan posades en cap moment. La pròpia nació, amb totes les anomenades millores internes, que, per cert, són totes externes i superficials, és només un establiment poc flexible i massa gran, farcit de mobles i atrapat en les trampes pròpies, arruïnat per la luxúria i la despesa irresponsable, per la manca de càlcul i d’un objectiu que valgui la pena, com el milió de cases del seu territori. L’únic que la pot guarir, igual que als seus habitants, és una economia rígida, una vida estricta i més simple que la dels espartans i una elevació d’objectius. Es viu massa de pressa.
© del pròleg: Gabriel Martínez.
© de les il·lustracions: Ignasi Blanch.
© de l’edició: 9 Grup Editorial. Cossetània Edicions.
Traducció: Anna Turró.
