Foto de Serguéi Prokudin, autor dels primers retrats en color a Rússia.

A Quanta terra necessita una persona trobem sis contes de l’escriptor rus Lev Tolstoi (9 de setembre de 1828 – 20 de novembre de 1910) triats i traduïts per Marta Nin. Publicat per Comanegra, aquest llibre és una mostra de la seva evolució com a narrador. Des del primerenc Albert fins al tardà Dues versions de la història d’un rusc, dos contes força desconeguts per al gran públic, passant per d’altres de tan canònics com Quanta terra necessita una persona o el que us oferim íntigre, Després del ball. Us convidem a entrar dins del món de qui va ser autor de clàssics com Guerra i pau o Anna Karénina.

Foto: Catorze
Foto: Catorze


Després del ball


—Vosaltres dieu que una persona no pot discernir el bé del mal per si sola, que tot rau en l’ambient, que l’ambient ens condiciona. Però jo crec que tot rau en l’atzar. Ara us explicaré què em va passar a mi.

Així va parlar l’Ivan Vassílievitx, a qui tothom respectava, després d’una conversa sobre el fet que per aconseguir el perfeccionament individual cal abans canviar les condicions de vida de la gent. En realitat, ningú havia dit que era impossible que una persona pogués discernir el bé del mal per si sola, però l’Ivan Vassílievitx tenia aquesta manera de respondre a les idees que li passaven pel cap arran d’una conversa i d’explicar algun episodi de la seva vida a partir d’aquelles idees. Sovint es deixava emportar per la història i acabava oblidant completament per quina raó l’explicava, amb més motiu perquè tot ho explicava amb molta franquesa i veracitat.

Aleshores també va ser així.

—Us parlaré de mi. La meva vida va adquirir un caire i no un altre, no per l’ambient sinó per una raó ben diferent.

—I per quina raó, doncs? —li vam demanar.

—És una història llarga. Perquè ho entengueu hauria d’explicar-vos moltes coses.

—Doncs expliqui’ns-les.

L’Ivan Vassílievitx s’ho va rumiar, va brandar un xic el cap.

—Sí —va dir—. La meva vida es va capgirar en una sola nit, o més aviat en un matí.

—Però què va passar?

—Doncs va passar que estava molt enamorat. M’havia enamorat molts cops, jo, però aquell va ser el meu gran amor. Ara això és història; les seves filles fins i tot estan casades. Era la B…, sí, la Vàrenka B… —L’Ivan Vassílievitx va esmentar-ne el cognom. — Als cinquanta anys era una bellesa esplèndida. Però de jove, als divuit anys, era fascinant: alta, esvelta, refinada i majestuosa, precisament majestuosa. Sempre anava rectíssima, amb el cap una mica enrere, com si el seu port fos una cosa innata; i si bé era prima, fins i tot diria esprimatxada, el port, sumat a la seva bellesa i a la seva alçada, li donava una mena d’aspecte regi que hauria pogut intimidar si no hagués sigut pel somriure amorós i sempre festiu tant dels seus llavis com dels ulls, lluminosos, encantadors, i també per tota la seva persona, jove i preciosa.

—Com broda el relat, Ivan Vassílievitx.

—Per molt que el brodi, no puc brodar de manera que entengueu ben bé com era. Però ara no va d’això la cosa: el que us vull explicar va passar als anys quaranta. Llavors jo era estudiant d’una universitat provincial. No sé si era bo o dolent, però en aquella època a la nostra universitat no teníem cercles, ni teories, simplement érem joves i vivíem com és propi del jovent: estudiàvem i ens ho passàvem bé. Jo era un jove molt alegre i trempat i, a més a més, era ric. Tenia un cavall intrèpid, baixava pels pendents en trineu amb les noies (els patins encara no estaven de moda), sortia de gresca amb els amics (aleshores no bevíem cap altra cosa que no fos xampany; quan no te- níem diners, no bevíem res, el que no fèiem era beure vodka, com ara). El meu esbarjo principal eren les vetllades i els balls. Ballava bé i no era un espantall.

—Què diu ara! No sigui modest —el va interrompre una interlocutora—. Tots hem vist el seu daguerreotip. No digui «no era un espantall», digui que era guapíssim.

—Guapíssim, si s’escau, però no es tracta d’això. Es tracta del fet que quan el meu amor per ella era en el seu punt àlgid, l’últim dia de carnaval vaig anar a un ball a casa d’un gran mariscal de la província, un vellet de bon cor, ric, hospitalari, un camarlenc. La seva dona, de bon cor com ell, feia els honors de casa abillada amb un vestit de vellut castany rogenc, amb una cinta de brillants al front i amb l’escot i les espatlles descobertes, envellides, grasses i blanques, com en els retrats de la tsarina Elisabet I. El ball era meravellós: la sala era preciosa; hi havia un cor amb uns instrumentistes aleshores famosos, serfs d’un terratinent aficionat a la música; un bufet exquisit i un mar de xampany. Encara que jo era un amant del xampany, no en vaig tastar gota perquè, sense vi, jo ja estava ebri d’amor, però vaig ballar fins a no aguantar-me dret; vaig ballar quadrilles i valsos i polques, tot amb la Vàrenka, en la mesura del possible, és clar. Ella portava un vestit blanc amb una faixa rosa, sabates de setí blanc i uns guants blancs de cabrit que no arribaven a tapar-li els colzes prims i esmolats. Em van robar la masurca: el repulsiu enginyer Aníssimov (encara no l’hi he arribat a perdonar) la va convidar tan bon punt acabava d’entrar, jo havia passat pel barber i a buscar uns guants, i vaig arribar tard. Així que no vaig ballar la masurca amb ella sinó amb una noia alemanya a qui havia fet la cort temps enrere, però em temo que aquell vespre vaig ser-li molt poc atent, no hi vaig parlar ni me la vaig mirar, només tenia ulls per a la figura alta i esvelta amb un vestit blanc amb faixa rosa, la cara radiant, ruboritzada, amb clotets i uns ulls dolços i estimats. No era pas l’únic, tothom la mirava i l’admirava, tant els homes com les dones l’admiraven, malgrat que els eclipsava a tots. Era impossible no admirar-la.

D’acord amb les regles, per dir-ho d’alguna manera, no hi vaig ballar la masurca, però, en realitat, després vam ballar junts gairebé tot el temps. Ella, sense vergonya, travessava la sala, venia de dret fins a mi; jo feia un bot sense esperar cap invitació, i ella m’agraïa la perspicàcia amb un somriure. Quan ens acompanyaven a mi i a un altre candidat fins davant seu i ella no encertava la característica que jo havia pensat, llavors, en el moment que no em donava la mà a mi sinó a l’altre, arronsava les espatlles primes i, en senyal de compassió i consol, em somreia. Quan en una masurca tocava una figura de vals, valsava amb ella una llarga estona i, accelerant la respiració, ella somreia i em deia: «Encore». I jo valsava més i més i no em sentia el cos.

—Vol dir? Jo crec que el cos se’l devia sentir la mar de bé quan l’estrenyia per la cintura, i no només el seu, sinó també el cos d’ella —va dir un dels convidats.

Tot d’una l’Ivan Vassílievitx es va posar vermell i va cridar enrabiat:

—Sí, això vosaltres, el jovent d’ara, que més enllà del cos no hi veieu res. Als meus temps no era així. Com més enamorat estava, més incorpòria se’m tornava ella. Ara els hi veieu els peus, els turmells i alguna altra cosa; vosaltres despulleu les dones de les quals esteu enamorats; per mi, com deia Alphonse Karr, gran escriptor, l’objecte del meu amor sempre du un vestit de bronze. Nosaltres no només no les despullàvem, sinó que procuràvem cobrir la seva nuesa, com el bon fill de Noè. Però no ho podeu pas entendre…

—No li faci cas. Continuï —va dir un de nosaltres.

—Sí. Deia que vaig ballar sobretot amb ella i no em vaig adonar com passava el temps. Els músics, per la desesperació del cansament, tocaven una vegada i una altra el mateix motiu de la masurca, ja sabeu com és el final d’un ball; a les saletes els pares i mares ja s’aixecaven de les taules de joc a l’espera del sopar, els criats corrien amunt i avall. Eren les tres. Calia aprofitar els últims minuts. Vaig tornar a triar-la i vam dansar a través de la sala per centèsima vegada.

—O sigui que després de sopar la quadrilla serà meva? —li vaig dir acompanyant-la al seu lloc.

—Naturalment, si no se m’emporten —va dir ella somrient.

—No ho permetré pas —li vaig dir jo.

—Torni’m el ventall —va dir ella.

—Em reca tornar-l’hi —vaig dir donant-li el seu modest ventall blanc.

—Doncs tingui, perquè no li requi tant —va dir ella arrancant una plometa del ventall i donant-me-la.

Vaig agafar la ploma i només vaig poder expressar tota la meva emoció i gratitud amb la mirada. No només estava satisfet i content; era feliç, afortunat, bo, no era jo sinó un ésser ultraterrenal que desconeixia el mal i només era capaç de fer el bé. Em vaig amagar la ploma dins el guant i em vaig quedar allà palplantat, no tenia forces per allunyar-me d’ella.

—Miri, li demanen al papa que balli —em va dir assenyalant la figura alta i ben plantada del pare, un coronel, amb xarreteres de plata, que estava dret vora la porta amb l’amfitriona i altres dames.

—Vàrenka, vine —vam sentir que deia a plena veu l’amfitriona amb cinta de brillants i les espatlles a la tsarina Elisabet I.

La Vàrenka es va atansar a la porta i jo vaig anar rere seu.

—Convenç el teu pare perquè balli una vegada amb tu, ma chère. Vinga, sisplau, Piotr Vladislàvitx. —Ara l’amfitriona s’adreçava al coronel.

El pare de la Vàrenka era un home gran, molt guapo, ben plantat, alt, amb un aire fresc. Tenia la cara rubicunda, amb un bigoti blanc, arrissat, a la Nicolau I, unes patilles blanques fins al bigoti i els cabells pentinats cap a les temples, i tant als ulls lluminosos com als llavis hi lluïa el mateix somriure amorós i festiu de la filla. Tenia una bona planta, el pit ample, prominent, de militar, guarnit amb poques condecoracions, unes espatlles fortes i les cames llargues i esveltes. Era un comandant de l’exèrcit amb la prestància dels veterans de l’època de Nicolau I.

Quan ens vam acostar a la porta, el coronel s’hi negava, deia que s’havia oblidat com es balla però, tot i això, somrient, es va posar la mà al costat esquerre, va desembeinar l’espasa, la va donar a un jove servicial i, posant-se el guant de camussa a la mà dreta: «S’ha de fer tot d’acord amb les regles», va dir amb un somriure, va agafar la mà de la seva filla i va fer un quart de volta, a l’espera del primer compàs.

Quan va començar a sonar el motiu de la masurca, va clavar un cop de peu enèrgic a terra, va desplaçar l’altre peu endavant, i la seva figura alta i corpulenta, ara silenciosament, amb delicadesa, adés sorollosament i amb tremp, batent peu contra peu, va anar girant al voltant de la sala. La figura refinada de la Vàrenka surava al seu costat de manera imperceptible, escurçant o allargant al compàs els passets dels seus peus calçats de setí blanc. Tot el públic seguia cada moviment de la parella. Jo no només els admirava sinó que els mirava amb una tendresa entusiasta. M’entendrien sobretot les botes d’ell, cenyides amb trinxes, unes bones botes de pell de vedell però gens de moda, és a dir, no eren punxegudes, sinó com les d’abans, amb la punta quadrada i sense talons. Es veia que les devia haver fetes el sabater del batalló. «Per portar en societat la seva estimada filla i per vestir-la, no es compra unes botes de moda i en porta de casolanes», vaig pensar, i aquella punta quadrada de les botes em van entendrir particularment. Era evident que temps enrere havia ballat molt bé, però ara era més corpulent i ja no tenia les cames prou àgils per a tots aquells passos tan macos i ràpids que intentava fer. Tot i això, va completar amb desimboltura dues voltes. I quan, després de separar de pressa els peus, els va tornar a ajuntar i va clavar un genoll a terra una mica massa de cop, i ella, somrient i arreglant-se la faldilla que ell havia trepitjat, va girar suaument al seu voltant, tothom va aplaudir ben fort. Després de posar-se dret amb un cert esforç, va agafar delicadament la seva filla per les orelles i, besant-li el front, la va acompanyar fins a mi, pensant-se que ballava amb ella. Li vaig dir que no era la seva parella.

—Bé, tant se val, balli una vegada amb ella —va dir amb un somriure afectuós tot posant-se l’espasa al cinturó.

Com passa quan vessa una gota d’una ampolla, que el seu contingut s’escola a raig fet, de la mateixa manera el meu amor per Vàrenka va alliberar tot el potencial d’amor que s’amagava dins de la meva ànima. En aquells moments, jo abraçava amb el meu amor el món sencer. Estimava l’amfitriona de la cinta de brillants, amb el seu bust a la tsarina Elisabet I, i el seu marit i els seus convidats i els seus criats i fins i tot l’enginyer Aníssimov, que em mirava traient foc pels queixals. Pel que fa al pare de la Vàrenka, amb les seves botes de fabricació casolana i un somriure amorós com el d’ella, vaig sentir aleshores una barreja d’entusiasme i tendresa.

La masurca es va acabar, els amfitrions van demanar als convidats que passessin a sopar però el coronel B. ho va declinar al·legant que l’endemà havia de llevar-se d’hora, i es va acomiadar dels amfitrions. Jo tenia por que s’emportés també la filla però ella es va quedar amb la mare.

Després de sopar vaig ballar amb la Vàrenka la quadrilla promesa i, malgrat que tenia la sensació de ser infinitament feliç, la meva felicitat es feia encara més i més gran. No vam parlar d’amor. Ni tan sols li vaig preguntar ni m’ho vaig preguntar a mi mateix si m’estimava. En tenia prou amb estimar-la. I només tenia por que alguna cosa fes malbé la meva felicitat.

Quan vaig arribar a casa, em vaig treure l’abric i em pensava que podria dormir, però em vaig adonar que m’era del tot impossible. Tenia la ploma del seu ventall a la mà, i el guant que m’havia regalat mentre s’asseia a la carrossa quan ja l’havia ajudat a pujar-hi després d’haver ajudat també la seva mare. Mirava aquestes dues coses i, sense aclucar els ulls, la vaig veure davant meu en el moment en què ella havia d’escollir entre dos aspirants, i endevinava la meva característica, i vaig sentir la seva veu dolça que deia: «Orgull, oi?», i tota contenta em donava la mà; o quan durant el sopar ella bevia una copa de xampany i em mirava de biaix amb els seus ulls amorosos. Però sobretot la veia emparellada amb el seu pare, quan es movia amb lleugeresa al seu voltant i jo, orgullós i content tant per ella com per ell, donava ullades als espectadors admirats. I inconscientment els unia tots dos en un sol sentiment de tendresa i emoció.

En aquella època el meu difunt germà i jo vivíem junts, tots dos sols. Al meu germà no li agradava ni poc ni gens la vida de societat i no anava als balls, es preparava aleshores per a l’examen de llicenciatura i portava una vida endreçada. Dormia. Vaig mirar el seu cap enfonsat en el coixí i mig tapat amb una manta de franel·la, i vaig sentir una compassió afectuosa per ell, compassió pel fet de no conèixer ni compartir la felicitat que jo experimentava. El nostre criat, en Petruixa, un serf alliberat, va entrar amb una espelma i em va voler ajudar a desvestir-me, però el vaig fer marxar. La visió de la seva cara adormida amb els cabells embullats em va semblar profundament commovedora. Procurant no fer cap soroll, vaig anar de puntetes a la meva habitació i em vaig asseure al llit. Però estava massa feliç, no em podia adormir. A més a més, feia calor en aquella habitació caldejada i, sense treure’m l’uniforme, vaig anar a poc a poquet al rebedor, em vaig posar l’abric, vaig obrir la porta principal i vaig sortir al carrer.

Me n’havia anat del ball a les cinc, mentre arribava a casa i m’hi quedava assegut van passar dues hores més, així que quan vaig sortir ja era clar. Feia temps de carnaval, hi havia boira, i la neu impregnada d’aigua es fonia als carrers i regalimava per tots els terrats. Aleshores els B. vivien a una punta de la ciutat, a prop d’un gran descampat, a una banda del qual hi havia un passeig, i a l’altra, un institut per a noies. Vaig travessar el nostre carreró desert i vaig anar a parar a un gran carrer on ja s’hi veien vianants i carreters amb trineus carregats de llenya, els patins dels quals s’enfonsaven fins a tocar l’empedrat. I també cavalls que balancejaven rítmicament els caps molls sota els arcs lluents de les vares, i cotxers abrigats amb xarpelleres que xipollejaven amb botes enormes al costat dels carros, i les cases del carrer semblaven més altes enmig de la boira; tot se’m feia especialment dolç i significatiu.

Quan vaig arribar al descampat on hi havia casa seva, al final de tot, en direcció al passeig, vaig veure com una gran taca negra, i vaig sentir un so de flauta i timbal que venia d’allà. Dins la meva ànima tota l’estona ressonava una tonada i, de tant en tant, sentia el motiu de la masurca. Però aquella era una música diferent, aspra i dolenta.

«Què és això?», vaig pensar, i per un camí relliscós i fressat que travessava el descampat, vaig anar en direcció a aquell so. Després de fer cent passos, vaig començar a albirar moltes persones de negre enmig de la boira. Es veia d’una hora lluny que eren soldats. «Deuen fer instrucció», vaig pensar, i juntament amb un ferrer que anava llardós amb pellissa i davantal i caminava davant meu traginant no sé què, m’hi vaig acostar més. Els soldats, vestits amb uniformes negres, estaven col·locats en dues fileres, l’una enfront de l’altra, immòbils, amb els fusells en repòs. Darrere seu hi havia el timbaler i el flautista que no paraven de repetir la mateixa melodia desagradable i estrident.

—Què fan? —li vaig demanar al ferrer, que s’havia aturat al meu costat.

—Castiguen un tàtar que volia desertar.

Vaig mirar en la mateixa direcció que ell i vaig veure enmig de les dues fileres una cosa espantosa que se m’atansava. Qui se m’atansava era un home despullat fins a la cintura, amarrat als fusells de dos soldats que el menaven. Vora seu caminava un militar alt, amb gorra i abric, la figura del qual em va semblar familiar. Tremolant amb tot el cos, xipollejant amb els peus a la neu fosa, el condemnat, sota una pluja de cops a banda i banda, venia cap a mi: ara es feia enrere i els sotsoficials que el duien lligat als fusells l’empenyien cap endavant, adés es precipitava endavant, i llavors els sotsoficials, per evitar que caigués, el tiraven enrere. I, a poca distància, el seguia el militar alt caminant amb un pas ferm, de vegades un xic tremolós. Era el pare d’ella, amb la seva cara rubicunda i les patilles i el bigoti blancs.

A cada bastonada, el condemnat, com sorprès, girava el rostre corrugat de patiment en direcció cap on li queia el cop i, deixant veure les dents blanques, repetia les mateixes paraules. Només quan va estar molt a prop meu vaig entendre què deia. Més que dir, sanglotava: «Germans, tingueu pietat. Germans, tingueu pietat». Però els germans no mostraven gens de pietat, i quan la processó va estar just a la meva altura, vaig veure que el soldat que tenia enfront feia un pas enèrgic endavant i, després de brandar el bastó fent-lo xiular, li clavava un cop fort a l’esquena. El tàrtar va caure endavant però els sotsoficials el van aguantar, i un cop idèntic li va caure al damunt des de l’altra banda, i així successivament. El coronel caminava vora seu i, mirant-se ara els peus, mirant ara els del condemnat, aspirava aire, s’inflava les galtes i, a poc a poc, el deixava sortir pel llavi que li sobresortia. Quan la processó va passar de llarg per on era jo, vaig albirar l’esquena del condemnat entre les dues fileres. Era una cosa tan desigual, humida, vermella, antinatural, que em costava creure que allò fos un cos humà.

—Oh, Déu meu! —va murmurar rere meu el ferrer.

La processó començava a allunyar-se però l’home que ensopegava i es retorçava encara rebia cops per totes dues bandes, i encara se sentia el repic del timbal i el so de la flauta, i la figura alta i ben plantada del coronel encara es movia amb un pas ferm vora el condemnat. Tot d’una el coronel es va aturar i es va atansar ràpidament a un dels soldats.

—Ja t’espavilaré jo —vaig sentir la seva veu enfuriada—. Vols clavar-l’hi bé? Vols?

I vaig veure com, amb la mà forta enfundada en el guant de camussa, clavava un ventallot a un soldat esporuguit, petit i feble, perquè no havia abaixat amb prou força el bastó damunt l’esquena enrogida del tàrtar.

—Porteu bastons nous! —va cridar mirant al voltant, i llavors em va veure. Fingint que no em coneixia es va tombar ben de pressa, amb el front corrugat, amenaçador i ferotge. Vaig passar tanta vergonya que vaig abaixar els ulls sense saber on mirar, com si m’hagués enxampat en l’acte més infame, i vaig afanyar-me a tornar a casa. Durant tot el camí sentia el repic del timbal i la flauta xiulant-me a les orelles, i les paraules: «Germans, tingueu pietat», i sentia la veu ferma i enfuriada del coronel que cridava: «Vols clavar-l’hi bé? Vols?». Mentrestant experimentava a dintre del cor una angoixa quasi física que arribava al basqueig, fins al punt que vaig haver de parar diverses vegades, i em va semblar que per poc no vomitava tot l’horror que m’havia procurat aquell espectacle. No recordo com vaig arribar a casa i em vaig ficar al llit. Però quan ja m’endormiscava, ho vaig tornar a sentir i a veure-ho tot i em vaig incorporar d’un bot. «És evident que ell sap alguna cosa que jo ignoro», vaig pensar en relació amb el coronel. «Si sabés el que sap ell, entendria el que he vist, i no m’angoixaria». Però per molt que hi pensava, no podia copsar pas què sabia el coronel, i no em vaig adormir fins al vespre, i només perquè havia estat bevent a casa d’un amic i anava ben torrat.

Doncs bé, creieu que aleshores vaig arribar a la conclusió que tot allò que havia vist era dolent? En absolut. «Si ho han fet amb tanta seguretat i tothom ho considera necessari, llavors vol dir que saben alguna cosa que jo ignoro», vaig pensar, i vaig intentar esbrinar de què es tractava. Però per molt que m’hi vaig esforçar, no ho vaig arribar a esbrinar. I sense esbrinar-ho, no vaig poder fer-me militar, com era la meva intenció, i no només no vaig arribar a fer la carrera militar, sinó que tampoc he fet carrera enlloc i, com veieu, no he valgut per a res.

—Sí, ja ho sabem com no ha valgut per a res —va dir un de nosaltres—. Digui més aviat quanta gent no valdria per a res si no hagués sigut per vostè.

—Romanços! —va dir l’Ivan Vassílievitx amb una irritació sincera.

—I el seu amor, què? —li vam demanar.

—El meu amor? A partir d’aquell dia l’amor va començar a minvar. Quan, com li passava sovint, ella es quedava abstreta amb un somriure a la cara, de seguida em recordava del coronel al passeig, em sentia incòmode, era desagradable, i vaig començar a veure-la menys sovint. I l’amor es va reduir a no-res. És a dir, aquestes són les coses que passen, coses arran de les quals es capgira i s’orienta la vida d’una persona. I vosaltres dèieu… —va concloure.

Quanta terra necessita una persona

© de la traducció: Marta Nin.
© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2022.

Pots comprar Quanta terra necessita una persona a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Moonlight Shadow

I stay, I pray / See you in heaven one day
Comparteix

Delirio de grandeza

Espero con el tiempo justiciero / que retornes buscando una ilusión de amor
Comparteix

Raindrops Keep Fallin’ on My Head

I'm never gonna stop the rain by complaining
Comparteix

Could You Be Loved

We've got a mind of our own/ So go to hell if what you're thinking is not right

Passadís

Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants
Comparteix

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021
Comparteix

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià

Comparteix