Radicals del Dostoievski Futbol Club

Farà dos-cents anys que va néixer, i encara crema com el primer dia, el que va escriure

 Fiódor Dostoievski el 1879. Foto: Domini púbilc. Wikimedia Commons
Fiódor Dostoievski el 1879. Foto: Domini púbilc. Wikimedia Commons

Jo, que fins i tot incorporo alegrement les nostàlgies dels altres (frase de Martí Sales), ja trigava a declarar-me un hooligan del Dostoievski FC, fent cas de Kerouac, Bolaño i Bukowski, per anomenar només tres dels autors que he devorat i que no se n’estaven, de mostrar-s’hi en deute. Al maig, vaig comprar la versió més recent de Crim i càstig (La Casa dels Clàssics), traduïda amb nervi i múscul per Miquel Cabal, i des d’aleshores m’imparteixo un intensiu, que em durarà tot l’estiu, perquè m’ho penso llegir tot. Ja he estat tancat a la cofurna amb en Raskólnikov o voltant enfebrat amb ell per Petersburg; m’han entendrit Les nits blanques (traduïda també per Cabal, a Angle); he tret escuma per la boca llegint els Apunts del subsol (ídem), i ara soc amb Els germans Karamàzov (traducció de Joan Sales, revisada per Arnau Barios, Club Editor).

I quina torrentada espectacular, la prosa de Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 – Sant Petersburg, 1881): “Agafà el cordill del timbre i el va estirar. Era la mateixa campaneta, el mateix so de llauna! Va estirar-lo dos cops, tres. Escoltava amb atenció i feia memòria. (…) A cada estrebada s’esgarrifava, i cada vegada se li feia més agradable.” I alhora quina capacitat, també, de clavar-ho llançant directes a la mandíbula: “Estimen ben bé com si odiessin.” O això altre (tots tres són fragments de Crim i càstig): “El cul d’espelma ja feia estona que s’extingia al candeler tort. Amb una llum velada il·luminava en aquella cambra miseriosa un assassí i una perduda que s’havien aplegat estranyament per llegir el llibre etern”.

Cabal, que recull el testimoni de la versió clàssica d’Andreu Nin, fa dringar el rus de Dostoievski amb un català clar i modern, que llisca i peta que dona gust. “Una idea estranya li brotava al cap, com un pollet quan surt de l’ou, i el tenia molt i molt absorbit.” I el setè capítol de la primera part: el crim, vaja. Que és acció frenètica i patètica, violència i flux de consciència, talent per a la descripció i el ritme, i que, en el meu cas, va ser llegir-lo i pensar en com l’han anat rebent (i incorporant al seu imaginari) lectors, escriptors i cineastes, des de la seva publicació als seixanta del XIX. M’imagino Kubrick prenent notes i xalant. I Hitchcock, Bret Easton Ellis, Ginzburg, Capote, Guerriero, Lynch, Scorsese, els Coen, els tres escriptors que he dit al principi i moltíssims més. Farà dos-cents anys que va néixer, i encara crema com el primer dia, el que va escriure, dictant-ho, sense deixar de caminar per la cambra: “Ho deixarà tot per anar-se’n a Jerusalem a pelegrinar i a guanyar la seva salvació, o bé calarà foc al seu poble natal; o potser farà totes dues coses alhora” (Karamàzov).

Bolaño no sabia on havia anat a parar l’edició barata a doble columna que havia llegit de Crim i càstig, però de Raskólnikov no se’n va poder oblidar mai. Kerouac va rellegir Els germans Karamàzov mentre reescrivia A la carretera, i va estudiar obsessivament els Apunts del subsol (aquell malaltís to confessional) mentre coïa Els subterranis. Bukowski el considerava un “GEGANT” (així en majúscules), i afirmava que les seves tres novel·les preferides eren Pregunta-ho a la pols, de Fante, Viatge al fons de la nit, de Céline, i Crim i càstig. “Els quatre més grans (mons complexos i inexhauribles, ambigus, moderns) són Plató, Dant, Shakespeare i Dostoievski”, diu Pavese a L’ofici de viure.

En aquest intensiu que m’estic administrant, hi tinc un mestre convidat: Stefan Zweig, que dedica un llibre a Balzac, Dickens i Dostoievski (Tres maestros, Acantilado, traducció de Joan Fontcuberta), però ja des del principi hi deixa clar que cap novel·lista del XIX aguantava el cos a cos amb el rus. La passió que li professa Zweig és diamantina: el primer que provoca Dostoievski és por, diu, i la segona impressió és de grandesa.

Parlem, ja se sap, d’un home que va ser condemnat a mort, acusat de conspirar contra el tsar. A l’últim moment, ja li havien tapat els ulls i tot, van commutar-li la pena per uns quants anys de treballs forçats en un presidi de Sibèria, experiència que detalla a Memòries de la Casa Morta (Adesiara, 2011, amb traducció de Jaume Creus) i que va destrossar-li la salut i va canviar-li la manera de mirar el món —més fonda, més fosca— i, per tant, de narrar. Se li va morir la (primera) dona, se li va morir el germà, els deutes el tenallaven, i el masegava l’epilèpsia. Però, amb tot, escrivia. Fins que l’espelma ja només desprenia fum: escriure era la música que tensava els seus afligits nervis fins al gaudi suprem, diu Zweig.

Escrivia sobre la religió cristiana i sobre tota mena de crisis de fe. Sobre que podem ser capaços del millor i de tot el contrari, perquè som contradictoris (càndids i miserables). Dubtava i, alhora, era rotund i torrencial. Els seus personatges eren monjos, prostitutes, estudiants, jugadors, borratxos, assassins, innocents. Va morir als seixanta anys havent sacsejat els fonaments de la literatura universal: sensible, excessiu i modern a més no poder.

Era “Dos” per a Bukowski. “Dosty” per a Kerouac. “Dosto” per a nosaltres. I senzillament “Dostoievski” per a Zweig, que assegura que igual que els seus personatges el rus va viure volent-ho tot, i volent-ho molt fort, amb un fanatisme que vorejava el deliri. I així ens entra, encara ara, cada glop d’aquesta literatura d’alta graduació que és l’obra de Dostoievski (“la seva idea de l’home i de la llibertat”, diu Ricard San Vicente en una nota al final dels Karamàzov, on també cita una carta on l’escriptor es descrivia “assedegat de fe com d’aigua l’herba seca”).

Tanco el meu article pels dos-cents anys del seu naixement (els fa al novembre) que tot just en rebo un altre títol en català, El somni d’un home ridícul (Godall), cinc contes, tria i traducció de Marta Nin, que també va fer la d’Un arbre de Nadal i una boda (Comanegra). Sempre més, mai menys, que deien mons avis.

I la idea per a dos possibles tatuatges: el rostre barbut i greu de Dostoievski a l’espatlla esquerra, i la destral de Raskólnikov a l’avantbraç. Una autèntica febrada.

Comentaris

    Joan Soldevila Juliol 14, 2021 11:34 am
    Jo també soc fan d'aquest club. És molt més interessant que tenir el futbol per entretenir-se. Malgrat que soc més d'obra breu, com "El jugador" que em va introduir en el seu món. Però no recomanaria entrar a cavall amb les seves obres més cabdals sí ens volem iniciar en el seu plantejament, ja que ens faríem mal.

Nou comentari