El novel·lista, dramaturg, poeta, pintor i cineasta Hugo Claus va néixer el 5 d’abril de 1929 a Bruges i va morir el 19 de març de 2008 a Anvers (Bèlgica). Va passar la infantesa en un pensionat de monges, fet que el va marcar i condicionar a l’hora d’escriure, enfrontant-se, amb duresa, al catolicisme. Recordem un dels escriptors flamencs més reconeguts, que ha estat en diverses ocasions candidat al premi Nobel, llegint-ne un poema del llibre El gatpenat (Columna Edicions), traduït en català per Ferran Bach.
Foto: www.uantwerpen.be
Rastres
d’aquell que es va entrebancar amb la maleta
d’un cec i un gat dalt de l’arbre
del nom d’ella damunt la neu
Rastres
de la vida que no va ser cap obra d’art
de les mans massa ocupades
i de sobte plenes de taques
i del pàncrees masegat aquella mateixa setmana
Rastres
de pèrdues sense retrets
fins i tot l’heura es queda sense arrels
Rastres
de l’abric del pare que feia de tenda índia
i la destral de guerra trencada
Rastres
de Mozartkugeln, tan llaminer que era,
i d’un Milchrahmensahmenstrudel
Rastres
de la sirena dels bombers i les 5 Megatones
sobre Anvers i les rates que vomitaven
dels centenars d’escoltes morts al soterrani
del cantó de casa
Rastres
de llàgrimes daurades d’infants: resina de xiprer
de la tortuga esmicolada a trets
Rastres
d’aquell que lloava les parts
però s’aferrava al tot
ell i el seu farcell ple de respostes
Rastres
dels cadàvers als quals s’inflà
d’estàtues molsoses entre els seus braços
d’ovelles amb dents postisses
Rastres
de les presses, i també de la innocència
que no era el seu estil
però va ser uns anys poeta
no em pregunteu quants
Rastres
del comiat, en efecte.
comiat del Glenfiddich, el mal de queixal, les ulleres de sol,
dels desconeguts que ploraven al llit
Rastres
d’aquell que sovint no era on l’esperaven
i que no es va reconciliar
ni en la compassió
Rastres
d’allò que va ser un poema,
en molts casos una comparació
i ara és un cadàver de paraules
que s’ha de desencarcarar
Rastres
d’aquell que es dedicava
a les ingenuïtats de l’amor
perquè els ulls d’ella ho esperaven
Rastres
de la cançó enfadosa
d’un gat pidolaire
d’ossos de plàstic que es desplomen
d’un mar finalment sense estrèpit
d’aquell que es va entrebancar amb la maleta
d’un cec i un gat dalt de l’arbre
del nom d’ella damunt la neu
Rastres
de la vida que no va ser cap obra d’art
de les mans massa ocupades
i de sobte plenes de taques
i del pàncrees masegat aquella mateixa setmana
Rastres
de pèrdues sense retrets
fins i tot l’heura es queda sense arrels
Rastres
de l’abric del pare que feia de tenda índia
i la destral de guerra trencada
Rastres
de Mozartkugeln, tan llaminer que era,
i d’un Milchrahmensahmenstrudel
Rastres
de la sirena dels bombers i les 5 Megatones
sobre Anvers i les rates que vomitaven
dels centenars d’escoltes morts al soterrani
del cantó de casa
Rastres
de llàgrimes daurades d’infants: resina de xiprer
de la tortuga esmicolada a trets
Rastres
d’aquell que lloava les parts
però s’aferrava al tot
ell i el seu farcell ple de respostes
Rastres
dels cadàvers als quals s’inflà
d’estàtues molsoses entre els seus braços
d’ovelles amb dents postisses
Rastres
de les presses, i també de la innocència
que no era el seu estil
però va ser uns anys poeta
no em pregunteu quants
Rastres
del comiat, en efecte.
comiat del Glenfiddich, el mal de queixal, les ulleres de sol,
dels desconeguts que ploraven al llit
Rastres
d’aquell que sovint no era on l’esperaven
i que no es va reconciliar
ni en la compassió
Rastres
d’allò que va ser un poema,
en molts casos una comparació
i ara és un cadàver de paraules
que s’ha de desencarcarar
Rastres
d’aquell que es dedicava
a les ingenuïtats de l’amor
perquè els ulls d’ella ho esperaven
Rastres
de la cançó enfadosa
d’un gat pidolaire
d’ossos de plàstic que es desplomen
d’un mar finalment sense estrèpit
