Quan moltes rates viuen juntes en un espai molt petit hi ha la possibilitat que les cues se’ls creuin, se’ls nuïn, sobretot quan el lloc és brut de sang, excrements o fang ressec que s’impregna a les cues dels animals i facilita que s’enganxin les unes a les altres. Entrellaçades, viuen i creixen integrant el que es coneix com a Rei de rates, un fenomen que s’ha especulat que pot ser causat també quan una rata aconsegueix ser una autoritat per a les altres.
Raquel Santanera (Manlleu, 1991) pren el nom d’aquest fenomen i les rates com a fil conductor per a titular el poemari Reina de rates. Crònica d’una època (Pagès Editors), guanyador del 36è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, una obra de la qual el jurat va destacar-ne la combinació de la tradició amb la modernitat, la veu capaç d’eixamplar els límits dels gèneres literaris i la gran diversitat de temes. Us convidem a llegir-ne cinc poemes.
el devot
entremig de la història hi ha el que no calla.
Misael Alerm
et diran que tot aquella lluïssor que parpelleja entre els turons primitius
no són desitjos. cap urpa divina no grata el mantell
per enviar-te estels. vols les cadenes fulgents mentre mires com cau
sorra del cel a la terra. allò que t’incendia l’iris són els leds
de torretes i casones
dels garatges i terrasses d’antics i nous acomodats.
i quan agafes la fona i els dispares no aconsegueixes trencar cap llum.
allà a dalt les festes són perpètues
allà a dalt sí que hi plouen estrelles
però si els deixes a les fosques et canviaran els arguments.
així que
aboca’ls la cisterna sobre els caps
recorda’ls l’angoixa de la història.
tu
digue’ls d’on vens.
la feina dels ídols
qui gaudeix dirigint-nos, qui compra i ven bestiar
a la vall de la ira?
Ramon Ramon
vam passar-nos la tarda llançant forques
contra les bombetes del sostre
i recollíem els vidres que queien
per posar-los dins d’un embut:
així era com omplíem les bombones.
els que recullen llum segur no érem mare…
a la matinada amb les mans brutes canviàvem d’arma
i després perseguíem les rates i no totes es queixaven
que es deixaven fer
anaven cegues i cansades
escorcollades per la història de sempre mare…
els importava ben poc el que féssim amb elles
només volien que els diguéssim qui érem.
així que les vam ajeure amb nosaltres i
a poc a poc els recargolàvem el coll amb filferro.
la seva submissió ens recordava la nostra. ens feien ràbia mare…
una ràbia que travessava fronteres
i enceràvem amb ella els passadissos dels aeroports.
la història
sàdiques les blondes de les bates
d’un pati d’escola quan
dues nenes s’apuntaven amb les robes
i jugaven a explicar-se un conte
que no s’acabés mai.
perdia qui descavalcava els dies
i guanyava qui es pintava a la cara uns ossos
tot dient que feia de mort
per col·locar
pedra sobre pedra i cridar:
he lapidat la rara
i ara soc la vida ufana
i ho escriuré
com jo voldré.
esoterisme fanàtic III
mentre dura espero amb els braços en creu
i res més que segellar el tall de les anques
pot ser deliri. he notat abans el festeig
que semblava un efecte
i et pretenia com el miracle
que m’arrenqués l’esquella d’un cop.
però no hi ha palla sota tanta improvisació
ni taula on sostenir aquest gest ocular.
els claus que guardes a la butxaca
i que no em claves són el teu despotisme.
ben sospesat això no era enamorar-se
era devoció empesa per xiprers alts i ben plantats.
una pulsió de mort
algú algun dia va escriure.
les ocioses
a la meia
abisme i torbació en plena tarda torta
mentre esperem com si en una discoteca
hi fes pregó algun astre despullat.
tenir ganes de tornar a casa però no
remunta el parc més frondós que
qualsevol pista de muntanya.
l’olor d’amoníac ens entra fins la tràquea
i xarrupem el desencís
de torres fumejant
xemeneies salades a l’horitzó.
passa una rata sense cua i ningú l’ha vist.
ha fet tant de vent
que una antena ha caigut a terra
partir-nos la broma
aixafant-nos la salivera.
si fóssim algú de profit
hauríem trobat en el camí de tornada
però els rots de gas i taquicàrdies
ens permeten derrapar.
si en haguessin dit voleu!
hauríem arrelat com una fageda
només per fastiguejar.
ens agrada molt la mandra
que es belluga
lletosa
cegada d’amor
plena d’excuses
totes seves
i de baixada.
Reina de rates. Crònica d’una època
© del text: Raquel Santanera Vila, 2020.
© d’aquesta edició: Pagès Editors, SL, 2021.
En aquest enllaç pots comprar Reina de rates. Crònica d’una època a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
