El seu futur ja no depèn de mi

Elimino les arrugues/ com si planxés les ones de les tempestes de la vida

Arxivat a: Poesia, Biblioteca

Foto: Aitor Calero


Una mare planxa la camisa del seu fill per a una entrevista de feina

El seu futur ja no depèn de mi,
sinó tan sols d’ell i de la sort.
Però li planxo la camisa
com si li dibuixés una aura protectora,
com si a través d’ella
la meva presència l’hagués d’acompanyar
sense que ell ho sàpiga,
inspirant-li la resposta justa i el gest adient
que, ben mirat, no sé quins són—.

Elimino les arrugues
com si planxés les ones de les tempestes de la vida,
com si li estigués aplanant els camins del món.
Ell ni se n’adonarà, de tot això,
com mai no ens adonem d’allò que trobem fet,
a punt, en ordre, esperant-nos
com si fos natural i no exigís cap esforç.
Però és el que puc fer i el que em plau fer:
somiar mentre planxo
—tan pesat, tan avorrit, però de vegades,
com ara,
amb un toc d’amor, d’ansietat i de tendresa
tan intens, que alguna cosa salva—.


Comentaris

    Jaume Cela Juliol 20, 2016 7:41 am
    És un dels millors poemes de la literatura catalana de tots els temps. Una troballa excel.lent per il.lustrar què vol dir l'ètica que neix d'una acció ben quotidiana. Em commou profundament el seu sentit i en un article que he publicat aconsellava els claustres de les escoles que iniciessin el curs amb la seva lectura. Una bella i intensa manera de començar.
    Anònim Juliol 20, 2016 12:10 pm
    Les nostres " camises" per sort o no, son eternes, tan com el Amor als nostres company , fills i nets Si, es aburrit, però, posant molt d'amor i també imaginació, mostra vida será mesplanera y més feliç
    Rosa Juncadella Urpines Juliol 20, 2016 1:07 pm
    Poema sensible ple d'amor de mare!
    Anònim Juliol 20, 2016 2:15 pm
    Magnific poema de una escena tan quotidiana
    Anònim Juliol 20, 2016 6:09 pm
    Com expresa tanta dels anhels de les mares
    Anònima Juliol 21, 2016 10:57 am
    Molt bonic, això de la planxa. Molt oda a l'amor de mare, l'abnegació pel fill que surt del niu, tendresa i tal. Però si ja és grandet, i "ni se n'adona" (i aquest vers ho diu tot), no puc evitar veure'l com un dropo que ni és capaç d'agrair a sa mare la feina que li fa, tan inútil que és incapaç de fer-se càrrec de la seva pròpia indumentària. Vist així, s'agreja força la dolçor de la maternal planxadora mística, què voleu que us digui.
    Anònim Juliol 25, 2016 9:44 pm
    no "estimo les arrugues" les "elimino..."
    Anònim Juliol 28, 2016 4:22 pm
    A tots ens han planxat aquesta primera camisa, potser no en som conscients. Fins el moment de llegir aquest gran poema desconeixíem quantes vibracions extraordinàries portàvem sobre nostre al moment d'entrevistar-nos per aquella primera feina. Esperem repetir aquest petit i a l'hora gran conjur quan ens arribi l'ocasió amb els nostres fills. Detalls petits ens fan ser pares, sexe a banda.
    MartaAnònim Desembre 17, 2016 4:15 pm
    Quant amor

Respon a Jaume Cela Cancel·la les respostes

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...