Soltera, i què?

El judici més dur de la solteria no és l’extern, sinó l’intern

Us han preguntat mai si teniu parella? I quan responeu que no, us han mirat amb cara de compassió i han intentat consolar-vos amb un “no pateixis, que aviat la trobaràs”? Segurament, la resposta és que sí, i el llibre Solteres i encantades, escrit per Núria Viladomat i editat per Angle Editorial, parla d’això: de l’estigma social que gira entorn de la solteria femenina, precisament pel fet de ser dones i de voler ser independents. Us n’oferim un fragment.

Foto: Catorze
Foto: Catorze


El judici social i el judici autoimposat


Ja hem dit que la solteria és un estat jutjat a nivell social. En tant que dones no emparellades i, per tant, no susceptibles de crear una família nuclear, portem l’estigma d’inservibles i raretes i estem exposades a tota mena de judicis del tipus «Alguna cosa deu tenir si a aquesta edat encara no ha trobat parella». El judici social és un dels camps de batalla amb el qual hem de lluitar les solteres. I dic camp de batalla perquè el que ens hi trobem, efectivament, són enemics. Però el que és realment greu d’aquesta situació no és tant que els altres ens jutgin sinó que nosaltres, a nivell personal, també ho fem. El judici més dur de la solteria no és l’extern, sinó l’intern, i hem de poder canviar la nostra percepció perquè el que arriba de fora no confirmi el que creiem que ja sabem. Seguint amb la metàfora de la batalla, no hi ha pitjor guerra que la civil, la dels de casa contra els de casa, la nostra pròpia.

Per tant, el problema bàsic del judici social és que com a individus li donem legitimitat i al final som nosaltres mateixes les que decidim donar per bones les normes que tant ens fan patir. Podríem dir que, encara que sembli una paradoxa, nosaltres mateixes acabem exercint de víctimes i botxins. ¿O no és cert que els comentaris de fora només ressonen, fereixen i molesten quan en el fons creiem que són veritat?

Totes les creences silencioses que portem a dins troben la seva justificació quan ens relacionem amb l’entorn. Si penso que el fet de no tenir parella em fa desgraciada, cada vegada que la societat em doni un input en aquesta direcció justificaré la meva desgràcia. Quan sortim al món amb la lletra escarlata de la solteria, la societat s’encarrega de fer-nos-la sentir a través de preguntes aparentment inofensives com «Ja tens parella?», «Però com és que ho vas deixar amb aquell noi? Era molt maco», «Deus estar en alguna aplicació de cites, no?», «Si no en tens, tranquil·la, ja arribarà», «Sempre et pots congelar els òvuls si ara no hi ha ningú», «Segur que allà fora hi ha alguna persona per a tu» i un llarg etcètera.

Aquest tipus de comentaris paternalistes l’única cosa que fan és reafirmar la idea que la situació de ser soltera és «delicada» i consoliden la creença bàsica de l’inconscient de les solteres: que si ets soltera alguna cosa no va bé, i que el que has de fer és buscar parella.

S’ha de ser molt forta perquè tota aquesta pressió no t’arrossegui. Veure com al teu voltant tothom es va emparellant i tu no, genera una sensació d’inadequació de la qual ja hem parlat, amb tots els qüestionaments interns que això suposa. Quan no tenim parella, les dones acostumem a jutjar-nos intentant trobar la resposta a «Per què ella sí i jo no?». En general, replantejar-se aspectes vitals és un bon exercici, però si ho fem amb la conclusió prèvia que alguna cosa en mi no funciona com ha de funcionar, el resultat serà catastròfic, perquè acabarem trobant raons forçades que justifiquin la situació. Tenim la tendència a jutjar-nos tant, que davant d’aquest context en cap moment ens plantegem la resposta més simple: no tinc parella perquè no he trobat ningú que m’agradi o amb qui les coses funcionin.

Recordo una amiga que, després d’una relació de deu anys, al cap de sis mesos em deia, desvalguda, que alguna cosa no estava fent bé perquè no trobava ningú. O jo mateixa quan, després de cinc mesos sense tenir relacions amb ningú, em planyia a casa pensant «Ja he tornat a caure en època de sequera» i obviava fets com que en els últims cinc mesos havia deixat una relació, venut un pis, comprat un altre (amb els corresponents trasllats), preparat tres oposicions i unes eleccions, i assistit un pare que havia estat més d’un mes ingressat.

Com veieu, doncs, la dinàmica de jutjar-nos ens porta a perdre de vista el context vital que tenim i el fet que la vida ens està dient que ARA l’atenció ha d’estar en altres coses. Seguint amb la metàfora de la llimonada, ARA toquen llimones i no taronges, i anhelar taronges només em portarà frustració, a més de no poder gaudir de les llimones.

Per altra banda, si partim de la idea que l’autojudici femení és una inducció social, el discurs intern de les dones serà generalitzat. Jutjar el nostre cos i la nostra bellesa és potser el més corrent. La pressió per ser desitjables és un fet amb el qual convivim les dones només pel fet de ser dones, i quan som solteres la necessitat de ser desitjables segons els paràmetres establerts es dispara perquè entenem que és condició indispensable per poder trobar un company.

Recordo una vegada una amiga d’una amiga, que sempre que la veia em semblava una noia molt elegant, amb una estètica estudiada i ben travada. Però quan va començar a estar amb un noi, el canvi va ser radical. El maquillatge va desaparèixer, es va engreixar uns quilets molt saludables i anava vestida sense tant d’estudi i amb molta més naturalitat. Se la veia relaxada i contenta. Al cap d’uns mesos ho va deixar amb aquell noi i la següent vegada que ens vam trobar tot tornava a ser com abans. En altres paraules, tornava a estar al mercat i s’havia de tornar a disciplinar.

Tal com ho entenc jo, cuidar-nos en tots els sentits forma part de donar-nos valor. Vestir-nos d’una manera que ens agradi, maquillar-nos o anar al gimnàs haurien de ser gests fets no amb l’objectiu de satisfer un altre sinó des de l’amor propi i la salut. Però quan aquest «cuidar-nos» es torna normatiu, ja no és una decisió pròpia feta des de l’amor propi sinó una imposició violenta, que en els casos més extrems ens pot fer perdre el propi valor i fins i tot la salut.

Qüestionar el nostre caràcter també forma part de l’autojudici. Quan ho fem, el que estem fent és intentar buscar en nosaltres el motiu pel qual no tenim parella, però d’entrada l’enunciat amb què volem resoldre l’equació ja dona per fet que hi ha alguna cosa en com som que no està bé. ¿Tinc massa caràcter, en tinc massa poc, soc massa frígida, soc massa apassionada, els atabalo molt, no els presto prou atenció…? Per no caure en aquest joc, la primera cosa és saber com soc realment i quins aspectes del meu tarannà són i punt, i, per altra banda, quins aspectes puc i vull llimar. Per posar-vos-en un exemple, jo soc una persona intensa. Què vol dir intensa? Vol dir que m’agrada entrar en la part més profunda de les coses, parlar de veritats i tabús, i encarar la realitat tal com és. Quins problemes em porta, això? D’entrada, conflictes amb la gent, perquè parlar del que hi ha no sempre és còmode per a tothom. I, naturalment, puc parlar de la pluja dels últims dies i fer veure que no veig alguna cosa que està passant, però serà només durant uns dies, perquè en un moment o altre la meva naturalesa apareixerà. Per tant, quan m’organitzo la vida intento que les situacions i les persones del meu voltant permetin aquesta part meva. Jo puc llimar el fet de mossegar-me la llengua (les ferides que hi tinc ho demostren) però no puc exposar-me a contextos sostinguts on aquesta part meva no es pugui desenvolupar. Per tant, quan parlo de coneixe’s una mateixa parlo en realitat de respectar i estimar el que és l’essència de la teva manera de ser i de no pretendre canviar una cosa que és única i no qüestionable.

Ser dòcils, pacients i maternals són algunes de les característiques que la societat espera de nosaltres, i les que tenim una naturalesa diferent d’aquesta ens jutgem amb més facilitat. Però si intentem encaixar-hi, el resultat és nefast. Coneixe’ns és un viatge molt excitant i l’hem de fer per poder «deixar-nos en pau» i no voler ser qui no podem ser.

Un altre aspecte que veig que jutgem sovint és el tipus de persona que volem al nostre costat. Si quan som solteres volem algú i aquest algú no apareix posem en qüestió les característiques que hem decidit que hauria de tenir aquesta persona. I si a més la desesperació ens assetja és fàcil que comencem a abaixar el llistó i el posem per sota del que ens fa felices. Estar amb algú que no ens mou res, no només ens complica la vida sinó que ens converteix en cruels. És molt femení criticar els homes que cosifiquen i a la vegada no veure que les dones som capaces d’arribar a uns nivells de manipulació emocionals que el fet que no siguin tan evidents no vol dir que siguin menys cruels. He estat amb homes que des del primer moment sabia que no eren parelles potencials, però m’ha interessat en un moment donat fer-los creure que sí perquè això m’assegurava la cobertura afectiva i l’atenció que volia. Aquest tipus d’actituds només porten dolor i ens col·loquen en una posició d’abús de poder, egoisme i una responsabilitat afectiva nul·la. Per tant, si el tipus de company que voleu no apareix, no jugueu a fer veure «que sí» ni mantingueu històries que ja sabeu «que no». Es tracta d’aprendre a destriar, encara que la conseqüència directa sigui d’entrada no tenir parella, i prendre decisions sent fidels al que voleu, tant si és per dir que sí com si és per dir que no. De tot cor us dic que, quan aprens a fer això, la teva integritat humana i el teu valor real pugen deu esglaons de cop.

I ja per acabar, només vull dir-vos que la batalla contra la pressió social passarà per diverses fases durant la solteria. Hi haurà dies que el comentari extern ferirà amb més força i n’hi haurà d’altres que en podreu prescindir sense cap problema. El meu consell, en aquest aspecte, és que us respecteu els moments. Si un dia esteu més baixes d’ànim i teniu un dinar amb parelles, no hi aneu si sospiteu que se us pot activar l’autocompassió. Canviar les creences internes costa i no cal fustigar-se ni exposar-se a proves que en un moment donat poden ser massa complicades.

Però, això sí, no deixeu que aquests moments ho tenyeixin tot. Aprendre a combatre la compassió i la condescendència és un procés que fareu a poc a poc, i del que es tracta és de portar-ho cada dia més bé perquè això no condicioni la vostra vida.

Solteres i encantades

© 2021, Núria Viladomat.
© 9 Grup Editorial, per l’edició. Angle Editorial.

Nou comentari