Foto: Ferran Cerdans Serra

Somni de temps absent
com el núvol que s’enlaira
en un dia massa ple de sol.

Mai més no caminaré
enllà d’aquest sender
que em convida a seguir-lo.

Ancorada a la porta que
aixopluc em dóna, ja no puc
deixar de ser el que sóc.

I ja no sé si en vull fugir
o deixar que, corpresa,
m’empresoni.

Montserrat Abelló recita «Somni de temps absent»:

Nou comentari

Comparteix