Pep Antoni Roig
«No tinc "tècnica d'inspiració". Deixo, senzillament, que l'aire de les coses entri en mi», deia Josep Maria Espinàs. I això és el que Pep Antoni Roig (1988) ha fet a L'aire de les coses (Ara Llibres). Tot va començar quan, el 5 de febrer de 2023, Roig (seixanta anys més jove que Espinàs) escrivia un obituari a la premsa digital confessant no haver llegit gairebé res d’aquell home de la pipa que coneixia, això sí, per ser l’autor del Cant del Barça, fundar els Setze Jutges i publicar durant quatre dècades un article diari a la premsa.
Aquest llibre narra el descobriment d’un escriptor tan reconegut i únic com poc llegit per les noves generacions. Pep Antoni Roig es rebel·la contra aquest greuge, i a través d’una immersió als prop de cent llibres i milers d’articles publicats per l’Espinàs, es troba de cara amb una lectura que el transformarà, l’ajudarà a entendre’s a ell mateix i crearà també un diàleg permanent entre la Catalunya d’ahir i la d’avui. Una aproximació íntima, personal i sensible a la figura de Josep Maria Espinàs que reivindica el fil que ens lliga i construeix amb qui ha contribuït a construir la història del nostre país. Un país on és normal tot el que fa mig segle semblava extraordinari i on, a la vegada, comença a ser extraordinari tot el que mig segle enrere era ben normal. Us n'oferim un fragment.
Sia’m la mort una major naixença
A peu per l’Esclat
Tot lo que veig se vos assembla en mi.
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
Joan Maragall
Aquest vespre, quan he entrat al supermercat amb l’Haidé, he pensat —potser influenciat per la lectura del Viatge als Grans Magatzems— en el primer capítol del llibre que mai no he sabut escriure. Podria començar així: «He arribat al Bonpreu Esclat del carrer Provença, que ni té bons preus ni corre el risc de patir en qualsevol moment un atac de bomba». Desgraciadament, però, no tinc el do de saber dir obvietats amb la gràcia de Cruyff quan explicava que si tu tens la pilota, l’altre no la té, o de l’Espinàs, quan comença A peu pel Priorat explicant que ha arribat a l’estació de Falset-Marçà, que ni és a Falset ni és a Marçà. També ho fa a A peu per Mallorca, on explica que ha arribat a l’aeroport de Palma, que podria ser qualsevol aeroport del planeta perquè tots els aeroports són no-llocs idèntics els uns als altres. A mi l’Esclat del carrer Provença m’inspira sovint perquè és el meu Esclat, incomparable a cap altre supermercat. Aquest establiment concret del qual us parlo es troba entre Enric Granados i Aribau, just al costat de l’Institut Joan Maragall, i es diu oficialment Bonpreu, però per a mi i per a l’Haidé és l’Esclat de Provença, per molt que la majoria dels barcelonins, tan centralistes ells, no entenguin massa per què ho dic. O, fins i tot, no m’entenguin quan ho dic.
Tots som forasters d’alguna banda perquè tots som d’algun lloc, i sé que l’Espinàs pensava el mateix, tal com li vaig llegir ahir en una frase que vaig trobar no sé on mentre escrivia l’article. Per exemple, deia refusar «el carnet de ciutadà del món perquè aleshores no podria gaudir del plaer de sentir-me estranger a Oslo o a Andalusia», una afirmació important i irònica amb els pretensiosos cosmopolites tenint en compte que ve d’algú que mai va viure a cap altra ciutat que no fos Barcelona i que tantes vegades va aconseguir deixar de semblar estranger per allà on passava gràcies a una actitud respectuosa, interessada i discreta amb la gent dels llocs on es trobava, fos l’Índia, Nova York o la Vilella Baixa, la qual precisament va batejar com a «la Nova York del Priorat». No és fàcil voltar pels Països Catalans sent un barceloní de pedra picada i no ser vist mai com un pixapins, sinó com algú de ciutat que percep a la perfecció la vida rural, que és exactament el que poc o molt provem de fer tots els que hem viscut a Barcelona però ens hem criat en un poble, vaja.
Com tots els que sabem què vol dir quedar al xamfrà Besòs/muntanya, però tenim les arrels, els amics i els rebuts de l’IBI a qualsevol racó de la Catalunya interior, també a mi m’han dit moltes vegades pixapins fora de la capital, mentre que a Barcelona em pregunten d’on rediantre soc perquè parlo «català de pagès». Encara que sembli un estirabot, crec seriosament que el país no seria res sense els que diuen Bonpreu quan van a l’Esclat i els que diem l’Esclat quan anem al Bonpreu, ja que en aquesta dicotomia resideix un magma d’identitat nacional més ferm i potent que el cartró grana dels passaports. Pel que fa a mi, a més, si anomeno així el meu supermercat de confiança en el qual fa anys que barrino construir la gran novel·la catalana és perquè sento una profunda simpatia cap als noms que ningú no s’atreveix a traduir al castellà.
Algú veuria amb bons ulls anar a fer la compra a un hipermercat anomenat Estallido? La paraula té en castellà el mateix significat que el que té el mot «esclat» en català, però sona diferent. En la nostra llengua és fonèticament fina, quasi com la punxada d’una d’aquelles analítiques en què ni notes que t’han tret sang; en castellà, en canvi, té un aire més abrupte i corrosiu, gairebé tan contundent com la violència d’un tro enmig de la nit. A «esclat», en català, hi trobem la mateixa naturalitat que hi trobava Miguel Delibes a La hoja roja, un llibre que l’Espinàs li va recomanar no titular així perquè les dues jotes seguides se li feien massa dures, però per a Delibes no hi havia cap problema. El que per a un castellà era natural, per a un català era dur d’assimilar.
Ho explica al capítol sobre l’escriptor val·lisoletà d’un dels llibres que he trobat a la biblioteca i que m’ha fet veure, donant la raó a Espinàs, que cada llengua té la seva música i per això hi ha mots que, malgrat que comparteixin un mateix significat, no ressonen idènticament dins nostre. En canvi, n’hi ha que no sonen igual i que s’escriuen fins i tot al revés, però que després volen dir alguna cosa molt semblant, com, per exemple, «nom», que en certa manera sempre serveix per denominar un «món». Per això, a mi m’agrada creure que cada vegada que anomenem una cosa d’una manera diferent de com realment es diu, el que estem fent és alliberar-la de les urpes del món real per convertir-la en una existència latent d’un altre món, el nostre, menys real i més simbòlic. Menys mortal i més etern.
L'aire de les coses
Primera edició: febrer del 2024.
© Dels textos: Pep Antoni Roig, 2024.
© D'aquesta edició: Ara Llibres.
