Tot l’enyor de demà

I el carter/ que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa

Sensibilitat i creativitat. Poetes d’avui i d’ahir. La veu de l’actriu Sílvia Bel i el traç de la il·lustradora Marta Bellvehí. Poesia dibuixada és el projecte literari impulsat per LletrA, de la Universitat Oberta de Catalunya, i Catorze. Format per 14 poemes, és una forma d’impulsar i homenatjar l’ànima dels versos que ens han fet i ens fan vibrar.


Ara que estic al llit
                         malalt,
                         estic força content.

—Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
 
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                   sota el sol,
                                   sota la lluna al vespre;

i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                            amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                            i una rialla fresca.
 
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
                               i els baixa
                               tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
                               de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri
                           matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
              que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
 
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
                                        i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen
                            amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
 
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
 
I els cavalls assenyats
                               i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
 
I el pa,
           posat a taula.
I l’escudella rossa,
                         fumejant.
I vosaltres         amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
 
Tot això bé m’espera
                             si m’aixeco
                             demà.
Si no em puc aixecar
                             mai més,
heus aquí el que m’espera:
 
—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
 

Comentaris

    Mercè Carner Febrer 22, 2017 10:13 pm
    Molt tendre!!!
    Natalia Iriarte Febrer 25, 2017 8:34 pm
    Un poema brillant i a la vegada esfereidor, qué combina enyorança, il.lusio i color, ara més color...
    Anònim Febrer 25, 2017 10:08 pm
    Emocionant
    Anònim Febrer 26, 2017 3:21 pm
    Quina delicadesa. Fer-nos veure els petits detalls que ens passen pel davant sense mirar.....gràcies poeta. Gràcies Carles
    Anònim UNA MARE Febrer 26, 2017 3:42 pm
    Resignació, tristesa, és lo que sento al sentir la veu calida i dolça de la Sílvia Bel, llegint aquest trist poema.
    Mónica Pin Álvarez Febrer 26, 2017 9:59 pm
    Des de el llit d’un hospital, sempre tenim temps de pensar e imaginar moltes coses de la vida, i sempre som plenes de tendresa. Demà pot ser que tots estiguessin aixecats i contens, per veure de nou tot un paisatge d’arbres, flors i ocells contant per tu. Bona nit.
    glòria olivella Març 1, 2017 4:55 pm
    Val més enyorar el demà i no pas l'ahir que ja no podem canviar per molt que el trobem a faltar. Gràcies, Salvat-Papasseit.

Nou comentari