L’Eva és una actriu intensament entregada a la seva feina. Per a una pel·lícula interpreta un personatge que la captiva tant com la intimida: Helena de Troia. És el paper de la seva vida, però sembla que Helena i el seu fat s’han apoderat del rodatge i tot són dificultats. Actors i tècnics involucrats al film hauran d’afrontar fets terribles que els portaran al límit i els obligaran a qüestionar-se moltes coses. Però quan tot sembla perdut, una trobada imprevista els durà a emprendre un viatge que els podria canviar la vida, però posarà a prova els vincles i les complicitats que han anat teixint arran dels problemes que han hagut d’afrontar plegats.

A Tots els noms d’Helena (Columna Edicions), Maria de la Pau Janer (Palma, 1966) posa la mirada i reivindica les protagonistes femenines de la Ilíada i lliga aquest poema èpic amb l’època actual a través d’una història trepidant i emotiva plena de solidaritat i coratge. La novel·la arriba a les llibreries el 7 de setembre i us n’avancem l’inici.

Foto: Catorze

Als dotze anys, tocava la lira i tensava un arc de fusta d’om per caçar cabres salvatges. El vent bufava pels passadissos del palau d’Esparta. Quan Helena corria rere una presa, se sentia lliure. Els arbres s’alçaven a prop de la muntanya de Taíget.

Les llegendes deien que havia nascut d’un ou blau. Sa mare no suportava la visió del borrissol dels cignes salvatges. Una vegada, va descobrir que en conservava tres plomes en una capsa, ocultes amb pany i clau. La profecia de Delfos havia marcat el futur d’Helena amb foc: «Seràs la ruïna d’Àsia i d’Europa. Seràs la mort dels grecs».

En les escasses sortides fora dels murs, quan contemplava les oliveres i els xiprers, portava un vel que li cobria el rostre. Mai no li van permetre veure’s en un mirall. No sabia de quin color tenia els ulls, ni com era la forma dels seus llavis. Tenia por de patir alguna deformitat, i no feia preguntes. Mentre els germans entraven i sortien, ella vivia reclosa. S’acostumà als silencis de la família, als xiuxiuejos dels servents, a les cançons que entonaven els bards vora el foc, les nits d’hivern, que mai no deien el seu nom perquè estava prohibit.

A Helena li encantava córrer al vent. Com que era ràpida, els germans li deien Atalanta, que fou la dona més veloç. Era filla de Tíndar i Leda, reis d’Esparta. Tenia una bellesa desconcertant, capaç d’hipnotitzar qui la mirava, de capturar voluntats. La gent del poble deia que Zeus adoptà la forma d’un cigne per copular amb Leda, seduït pels cabells negríssims. Son pare era un déu i sa mare una dona mortal, trista sort la de qui neix enmig de dos universos sense pertànyer del tot a cap. Helena d’Esparta no era immortal com els déus. Tampoc era només humana, perquè la bellesa li atorgava un do sobrenatural. No s’assemblava als germans, que heretaren les faccions de Tíndar. Era lluminosa, esplèndida. Van voler protegir-la d’aquell poder, que podia convertir-se en una condemna, i no permeteren que ningú li veiés el rostre fins que complí els quinze anys. Aleshores els pretendents viatjaren a Esparta amb la intenció de casar-s’hi. Hi havia dos motius poderosos que atreien prínceps i grans senyors: era l’hereva d’Esparta, després del casament de sa germana gran, Clitemnestra, amb Agamèmnon, rei de Micenes. Agamèmnon era robust, tenia els cabells i la barba fosca, i, ambiciós, buscava aliances per enfortir el seu poder.

D’altra banda, volà la llegenda de la bellesa d’Helena. Qui fou capaç d’explicar-la? Molts intentaren cantar la perfecció del seu rostre, però no se’n sortiren. L’encís de la filla d’un déu no es pot descriure. Té alguna cosa d’intangible, superior, obvi en les mirades però insuficient per al llenguatge humà. Malgrat el poder de les paraules, tan sols podien dibuixar l’ombra d’Helena, encara que ella fos la claror.

Agamèmnon arribà a Esparta acompanyant el seu germà Menelau, amb la intenció de casar-lo amb Helena. Dos germans units amb dues germanes. Micenes i Esparta invencibles per moltes generacions, potser per sempre.

Helena fou una bona teixidora. Allò que no deien els llavis ho explicaven els dits. Quan els pretendents es reuniren amb Tíndar al mègaron, brodava un paó reial. Cadascun portava una penyora, algun element que parlés d’ell o de les seves habilitats; n’hi havia de molt joves i alguns de vells. Foren dies de festes i banquets. Quan Helena estava farta de veure rostres poc gentils, descobrí Menelau. L’amor de la dona més bella del món és com l’amor de la lluna: cap altra dona ni cap estel no tenen la seva resplendor.

Helena no l’estimà. No embogí per ell, ni sentí que se li accelerava el cor en mirar-lo. Tancada entre els murs, no s’havia entretingut a somniar l’amor. Va escollir-lo per una barreja de circumstàncies fortuïtes, com ara que tenia el cabell d’un ros vermell que li suavitzava l’expressió del rostre, en el qual no trobà la ferotgia d’Agamèmnon, sinó un posat d’admiració sincera, rotunda, que l’afalagà. Els qui l’envoltaven s’inhibien de manifestar els efectes que provocava i procuraven dissimular-los per protegir-se’n. Helena estava farta de la processó de pretendents, dels discursos poc interessants, dels festins on es buidaven els cellers del pare i es devorava la carn dels bous.

A Esparta, les dones podien regnar des de temps antics. Menelau mai no seria rei a Micenes, on el germà portava les regnes del govern, de manera que amb les noces Helena no hauria d’abandonar els llocs que estimava. Aquest argument calmava els neguits de la jove: el món podia romandre immutable, a la vora de l’Eurotes. Rebutjà Àiax, fill de Telamó, el rei de Salamina, que era de l’alçada d’un gegant. Refusà Idomeneu, rei de Creta, on abundaven les pastures, les oliveres i les vinyes, expert a explicar relats èpics. No acceptà les riqueses de l’atenenc Menesteu, que li prometé barques, palaus i pedres precioses.

El dia abans de les noces, Helena d’Esparta va mirar el seu rostre per primera vegada. Anà sola al riu i hi espià el reflex. Comprengué que era distinta. Enlluernada per la pròpia imatge, no va poder suportar-la. Li feia mal. Va llançar-hi pedrolins, fins que el tremolor de l’aigua en distorsionà la forma.

Tots els noms d’Helena

© Maria de la Pau Janer, 2022.
© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U.


Pots comprar Tots els noms d’Helena a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa