Tove Ditlevsen, addicta als altres, l’escriptura i l’amor

No et pots escapar de la infantesa, la portes enganxada com una pudor

Tove Ditlevsen (Copenhaguen, 1917 – 1976), una de les veus més importants i singulars de la literatura danesa, va ser una nena rebel, tossuda i amb una obsessió: convertir-se en una gran poeta. Va publicar el seu primer recull de poemes, Pigesind, quan era molt jove, i al llarg de quatre dècades va escriure més de quaranta llibres de poesia, narrativa i autobiografia, entre els quals destaquen els tres volums de memòries que componen Trilogia de Copenhaguen (L’Altra Editorial). A les tres parts –Infantesa, Joventut i Decadència– explora temes com la família, el sexe, la maternitat, el fet de ser artista, dona i de classe obrera, i la tensió constant entre la seva vocació d’escriptora i la seva condició en relació amb els altres –filla, parella, mare–, i amb una realitat que també va ser la seva, la drogoaddicció.

Llegim 14 fragments de Trilogia de Copenhaguen, en la traducció al català de Maria Rosich Andreu, en què Tove Ditlevsen despulla el seu pensament sobre la infantesa, el matrimoni o l’avortament, i on descobrim la mirada honesta i vulnerable d’una dona que parla amb cruesa de la lluita contra les seves addiccions més profundes: l’acceptació dels altres, l’escriptura i l’amor.

Foto: Catorze
Foto: Catorze

Escriptura i vida

1. Per a mi, escriure encara és com durant la meva infantesa, una cosa secreta i prohibida que em fa passar vergonya, una cosa que fas en un racó quan no et mira ningú. Em pregunten què estic escrivint ara mateix i dic: “no res”.


2. Jo, contenta, vaig exclamar: “Jo també vull ser poeta!”. El pare va arrugar el front a l’instant i va dir, amenaçador: “Ni pensaments! Les nenes no poden ser poetes”. Ferida i trista, em vaig replegar cap al meu interior mentre la mare i l’Edvin reien d’aquesta sortida meva tan beneita.


3. Un dia ens discutim perquè al meu llibre hi ha un personatge a qui li agrada resoldre equacions, i això fa enfurir l’Ebbe. “Soc jo –diu–, tots els meus amics em reconeixeran i es riuran de mi”. I m’exigeix que el tregui del llibre, i la veritat és que és un personatge terrible, perquè encara no me’n surto gaire quan vull descriure homes, però no el vull esborrar. “No entenc que no puguis inventar-te els personatges com fa Dickens, per exemple –diu l’Ebbe, enfadat–. Tu els treus de la vida real. Això no té res a veure amb l’art”. Li demano que a partir d’ara s’estigui de llegir el que escric, ja que pel que es veu no ho entén, i ell diu que està fart d’estar casat amb una escriptora, i a sobre frígida. Jo em quedo sense alè i tot d’una em poso a plorar.


Sexe

4. La cara lletja del sexe se’m mostra cada cop més obertament, i em costa més que abans tapar-lo amb les paraules no escrites i tremoloses que el meu cor sempre xiuxiueja.


5. Ha passat una cosa terrible. Des que ha nascut la Helle, no tinc gens de ganes d’anar-me’n al llit amb l’Ebbe, i quan ho faig igualment, no noto res de res. Ho comento al doc­tor Aagaard i em diu que no és gens estrany. Estic esgotada de donar el pit, cuidar la nena i treballar com una boja, o sigui que ja no queda res per a l’Ebbe. Però a l’Ebbe li sap greu perquè pensa que és culpa seva. En parla amb l’Ole, que li recomana comprar El matrimoni ideal de De Velde. L’Ebbe li fa cas i se’l llegeix vermell com un tomàquet, perquè el llibre és la bíblia pornogràfica del moment. Llegeix sobre totes les postures i cada dia en prova una de nova. Al matí tots dos estem rendits de tantes acrobàcies, i no serveix de res.


Amor

6. “De vegades penso que no puc estimar ningú –dic–. És com si només em veiés a mi en tot el món”. “Quina bestiesa –diu la Lise–. T’estimes l’Ebbe de debò”. “Sí –dic jo–, però no com cal. Si es descuida la bufanda, no l’aviso. No m’esforço per fer-li menjar bo ni res així. Crec que només puc estimar altres persones si jo els interesso; per això no patiré mai d’amor no correspost”.


Matrimoni

7. Faig tot el que puc per complaure’l, perquè encara li estic agraïda per haver-se casat amb mi. Encara que sé que hi ha alguna cosa que no va bé del tot, m’asseguro d’evitar pensar-hi. Per algun motiu incomprensible en Viggo F. no m’ha abraçat mai, i això em molesta una mica, com quan tens una pedra a la sabata.


8. M’observa atentament amb aquells ulls amables de madonna. “I si et busques un amant? –pregunta–. De vegades, que un dels membres de la parella tingui algú altre pot servir per tornar-los a unir”. Li dic que no vull cap amant, perquè si la meva vida es complica no podré treballar, i cada cop soc més conscient que l’única cosa que em surt bé, l’única cosa per a la qual realment tinc traça, és formar frases i combinacions de paraules o escriure estrofes senzilles de quatre versos. Per poder-ho fer he d’observar la gent d’una manera concreta, com si desés les imatges en un arxiu per fer-les servir més tard. I també necessito llegir d’una manera concreta, perquè absorbeixo a través dels porus tot el que podria necessitar, si no ara, més endavant.


Maternitat

9. M’inclino sobre el bressol i toco aquells ditets tan petits. “Ara som pare, mare, i filla –dic–. Una família normal i corrent”. “Per què tens tantes ganes de ser normal i corrent? –pregunta l’Ebbe–. És evident que no ho ets”. No li sé respondre, però és una cosa que he desitjat des que tinc ús de raó.


Classe

10. No vam passar tanta gana, sempre ens podíem omplir la panxa amb una cosa o altra, però vaig conèixer aquella mitja fam que notes quan sents l’olor del sopar que surt de les portes de gent amb més possibles i tu fa dies que vius de cafè i pastes que costen 25 cèntims la bossa.


11. Penso que en Piet Hein no sap què vol dir ser pobre i haver de vendre gairebé tot el teu temps per poder sobreviure.


12. L’última primavera de la meva infantesa és freda i ventosa. Fa gust de pols, i olor de ruptures doloroses i canvis. A l’escola tothom està capficat amb les preparacions dels exàmens i la confirmació, però a mi no m’importa cap de les dues coses. No cal diploma de secundària per anar a fer neteja a casa de desconeguts, i la confirmació és la tomba d’una infantesa que ara em sembla resplendent, segura i feliç.


Infantesa

13. No et pots escapar de la infantesa, la portes enganxada com una pudor. Els la notes als altres nens, i cada infantesa té una olor pròpia. La teva no la sents, i de vegades tens por que sigui pitjor que la de la resta. Estàs xerrant amb una altra nena, la infantesa de la qual fa olor de cendra i carbó, i de sobte retrocedeix un pas, perquè ha sentit la pudor terrible que desprens tu. Observes d’amagat els adults, que tenen la infantesa tota espellifada a dins, com un drap gastat i arnat en què ningú pensa ni ningú necessita.


Avortament

14. No em penedeixo del que he fet, però pels passadissos foscos i tortuosos de la meva ment hi ha unes petjades lleus, com d’uns peus infantils a la sorra molla.

Trilogia de Copenhagen

Barndom: © Tove Ditlevsen & Hasselbalch, Copenhaguen, 1967.
Ungdom: © Tove Ditlevsen & Hasselbalch, Copenhaguen, 1967.
Gift: © Tove Ditlevsen & Hasselbalch, Copenhaguen, 1971.

© de la traducció: Maria Rosich, 2021.
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial.

Nou comentari