Foto: Becky McCray


Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Pere Quart a maig 05, 2016 | 15:53
    Pere Quart maig 05, 2016 | 15:53
    Fam molts anys, que em va impactar al sentir-la.
  2. Icona del comentari de: Anònim a juny 21, 2020 | 10:34
    Anònim juny 21, 2020 | 10:34
    Vaig haver d'estudiar aquest poema a l'ESO; no podria estar-ne més agraït. Quin goig de llegir, i quina traça té en Joan Maragall transmitint la tristor i injustícia que ha patit la vaca
  3. Icona del comentari de: Anònim a gener 03, 2021 | 15:43
    Anònim gener 03, 2021 | 15:43
    Un trist contingut que subraia la feblesa dels humans vers les altres criatures de la natura. Fa mal a l'ànima

Nou comentari

Comparteix