La veritat s’amaga darrere les coses que no volem mirar

Fa uns mesos Àngels Gregori comentava en una entrevista que una de les coses més satisfactòries del panorama literari actual català és veure noms joves en la poesia – “joves de poc més de vint anys, gent molt ben preparada, com ara les poetes Anna Gas o Maria Sevilla”– i comprovar que hi ha una continuïtat en bones mans. El cas d’Anna Gas Serra (Barcelona, 1996) és un punt i a banda, una caixa de sorpreses que tot just acabem d’obrir, però durà cua.

Anna Gas és autora de dos llibres de poemes guardonats, Crossa d’aigua (2017) i Llengua d’àntrax (2019), aquest darrer publicat acuradíssimament per Edicions del Buc, a més d’un recull de contes demolidors, El pèndol (Proa), amb el qual ha debutat en la narrativa sense por, i que li ha merescut, als vint-i-quatre anys, el premi Mercè Rodoreda. D’entrada, un debut potent! Llavors la lliges, l’escoltes raonar, i comences a sospitar que darrere d’aquest rostre jove i angelical hi ha una visió de la vida que no perdona, que conta i escriu sense compassió, amb una maduresa insòlita i, segons com, inquietant, i et demanes: com és possible que una autora tan jove copse i desgrane les pulsions de la vida –de fet hi ha un relat que es diu Pulsió– les contradiccions, les misèries, però també les grandeses humanes, amb una narrativa que posa llum sobre la foscor humana amb tot el que això comporta: malestar, desassossec, complaença, autoengany? Resulta colpidor, enigmàtic, i fins i tot pertorbador, un talent tan fresc, punyent i incisiu, que tira pel dret a base de revolts; de girs inesperats, temàtics i d’estil. Però sobretot aquesta alenada literària diu que la literatura catalana vibra, està viva, es renova, i té moltes veus per oferir al món.

Dels dotze relats del llibre, Anna Gas –que va començar a escriure contes quan encara anava a l’institut– conta que els primers els va escriure l’any 2015, però la majoria són del 2019 i 2020. Durant els primers anys d’universitat –es va graduar en estudis literaris i ara estudia psicologia– l’autora es va centrar en la poesia. Ara, però, ha reprès la narrativa en un llibre on ressona la poeta que du dins: “Ja fa temps que vaig descobrir la llibertat, però encara no m’he acostumat del tot a assaborir-la”. Tanmateix, com ella diu, pensar històries, personatges i trames diverses li ofereix una altra mena de llibertat.

No em passa desapercebuda certa sintonia entre alguns dels relats d’Anna Gas i els de Carlota Gurt (Barcelona, 1976), autora de Cavalcarem tota la nit i guanyadora també del premi Mercè Rodoreda. Totes dues, amb matisos ben personals i identificables, indaguen en el malestar endèmic de les dones, les obsessions i els desitjos humans, i el neguit i la tensió que generen certes relacions. Tot, a través de personatges anodins, gent comuna, però també retorçuts, o una mica disfuncionals, alguns dels quals poden arribar a incomodar-nos, tipus “aquest no està bé del cap”. I encara més enllà, certs relats d’Anna Gas, com ara Camí ascendent, m’evoquen les històries forjades per l’escriptora Sara Mesa a la novel·la Cara de Pan i als relats de Mala letra. Totes dues despullen els personatges de la hipocresia que sovint ens envolta, i provoquen situacions inaudites banyades de certes pinzellades sòrdides, però també del desig ferotge de desvelar la humanitat en les persones. Totes dues ens deixen sense alè.

Descarnada i carregada d’acidesa, Anna Gas ha irromput en el panorama de la ficció com una tronada plena de sotracs. En relats com Els cecs i Setrill destapa els jocs de poder i les pors que envolten la relació amb el nostre cos, i parodia les relacions intrafamiliars al mig de la descomposició de la família tradicionalment entesa. En Excurs mostra la cara menys plàcida del sexe: “He après una lliçó inestimable: val més l’absència de sexe que el sexe dolent, que em penava que no, però efectivament existeix” diu un dels protagonistes. Però sobretot és en Pulsió, Desitja-la i Barrufet on l’autora destapa amb un humor corrosiu la misèria del sexe quan és dolent, és a dir, narcisista i gasiu, i on els personatges masculins llueixen les seues millors gales d’egolatria i estupidesa, i les dones, un estoïcisme desesperant davant de la mesquinesa de certs encontres carnals.

D’altra banda, la violència que engendra la vida quotidiana, la invasió subtil de la nostra intimitat, és també un tema estrella, en relats com Pecorino i altres, on una aura de surrealisme embolcalla les situacions pertorbadores i punyents de la vida, les ruptures, les pèrdues, narrat sempre amb una profunditat psicològica, una sensibilitat i un savoir faire literari que tomben de tos.

“Les nostres antipaties estan tan profundament arrelades com les nostres passions” diu John Cheever en Adéu, germà, una de les citacions que encapçala el llibre i que insinua allò que vindrà: històries a partir d’aquella cara B que tots tenim i que viu intensament en els nostres somnis, però que de vegades pren cos i forma en despertar-nos.

Per sobre de la majoria de les històries planeja el desencís, la por (mare de les ansietats), l’autoengany, les càrregues familiars, “herència enverinada que de vegades engendra violència”. I a través de la paròdia, la ficció o girs inesperats, els personatges destapen la veritat que s’amaga darrere les coses que no volem mirar.