Joan Vinyoli va néixer el 3 de juliol del 1914 a Barcelona i hi va morir el 30 de novembre del 1984. En llegim el poema Vespre a la cafeteria.

Foto: Lori Semprevio


És un malson tenir sempre al calaix,
tocant a mà, desada, l’ampolleta
de cianur per si m’urgís d’usar-­lo,
davant l’absurditat de l’univers
o bé de l’home, inútil preguntaire
dins l’ordre imaginat pel demiürg.

Aturada la sang, ja no caldria
tancar i obrir cap altre cop la porta
corcada ni tampoc encendre foc,
que l’estofat de vida té mal gust,
ni fer-me el llit, ni res.
Quiti de fam,
de plers i de dolors, què soc a l’últim?
No hi valen conjectures. Metafòric
amb tot menys amb la mort, ja respondran els cucs
en la tenebra.
Ara sols sé que tinc
dins meu esclats, umbracles de records,
incendis metal·lúrgics i tucans de vol
silenciós i tou que em parlen d’una selva
remota. Però l’au del paradís,
engabiada? I què, nosaltres tots?
Engabiats també.
Quina punyent recança
d’un sol perpetu i d’un gran lloc obert
on viure sempre!

Que el teixó ens abrigui
quan és hivern i l’hipopòtam gras
ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.

II

No sempre les etapes de la vida
s’acaben com els arbres fugen, nets,
al viatger que mira amb ulls cansats,
posat el cor en la ciutat propera,
un cel de transparència matinal
o un aspre fons de roques, moderat
per una posta gran i fastuosa.

Descarrilat en una Corba, el tren
s’estimba daltabaix d’una cinglera.
D’entre munts de ferralla es drecen homes
a viure en l’inconfort del seu hivern darrer:
l’executiu, l’incendiari, el sant,
la ballarina, el pobre, l’insensat,
en la bruta desfeta que fumeja.

Ah, si llavors, com d’un immens braser
de solidaritat, cremés un foc,
què no diríem d’aquest gran dolor
que ens ennuvola sempre el pensament?
Bastim, dones, una tenda contra el vent,
siguem un simulacre de l’amor
i acabarem per ser tan sols amor.

III

La gent és un perfet, il·limitat
singular repetir. Només el tu
val per entendre’s en la immensitat
de l’univers. Quan miro el cel com lluu,
amb milions d’estels il­·luminat,
i veig la terra fosca, amb tant de fel
i goig banal, em dic: L’únic estel
que val és el que fa volar, encisat,
un nen, cor innocent, a qui no veu ningú.

Perquè sent tan a prop bolquer i mortalla,
l’home no cessa d’inventar poders
contra la por sinistra que el tenalla.
Visquem, puix que som vius, dols i plaers.
I no pensem que hi ha cap Faç Immensa
a l’hora greu de l’última partença.
Quan els depredadors hauran tornat no-res
el nostre cos, tindrem l’omnipotència
de ser ben morts. No imploris mai clemència.
Ningú no et sent dins l’eternal fluència.


Del llibre Passeig d’aniversari (1984)

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Eduard López Mercadé a novembre 01, 2015 | 19:16
    Eduard López Mercadé novembre 01, 2015 | 19:16
    Tot Vinyoli és una ocasió d'aprenentatge de vida i poesia, però Passeig d'aniversari és, a més, una contínua expansió de l'ànima.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix