1. Voltaire tenia 53 anys quan, per primera vegada, va publicar un conte, i 65 anys quan va publicar Càndid, considerat com la seva obra mestra. Així doncs, al contrari del que suposen molt lectors, els contes de Voltaire no són obres de joventut. Saber-ho en fa la lectura encara més saborosa.
2. Els contes, per Voltaire, gairebé no tenien cap importància i molt poc mèrit. Eren, en el millor dels casos, armes llancívoles contra la intolerància i l’estupidesa però, des del punt de vista literari, no l’interessava gairebé gens. Estava convençut que el seu nom seria immortal gràcies a les tragèdies i a la poesia èpica, que van fer-lo famós mentre vivia però que fa dècades que ningú no llegeix. Ho he provat, no he pogut.
3. No va dir mai, ni escriure mai, ni probablement pensar mai aquella famosa frase tan sovint citada: “No estic d’acord amb el que dieu però defensaré amb la meva vida el vostre dret a expressar-ho”. Aquesta frase, en realitat, és extreta d’una biografia anglesa publicada a començ de segle XX i és un intent (generós) de resum del pensament voltairià, no una frase que va dir Voltaire.
4. Voltaire va anar dues vegades a la presó —a la Bastilla—, va patir un arrest domiciliari —a Frankfurt—, va ser bastonejat pels criats d’un noble rancorós, alguns dels seus llibres van ser cremats públicament i va ser exiliat diverses vegades. Un d’aquests exilis el va portar a Anglaterra on va adonar-se que fora de la França de la monarquia absoluta es respirava un aire més sa: va ser amb aquesta estada que va adonar-se que no n’hi havia prou escrivint, també calia escriure coses útils.
5. Era, diuen els historiadors, un dels homes més rics de França. Gràcies a amistats de joventut entre l’alta noblesa, i a alguns tripijocs probablement legals. Probablement.
6. No es va casar mai, cosa molt inusual per algú del seu rang social en aquella època, i aquest fet podria ser el marcador més clar de l’obsessió que tenia per la llibertat personal, i que no va abandonar-lo mai.
7. Va escriure o dictar, diuen els entesos, entre 25.000 i 40.000 cartes, i va escriure uns 250.000 versos. Sí, no només era escriptor, també era grafòman.
8. Trobava que Shakespeare, per ser de debò un gran escriptor, hauria hagut de no ser tan vulgar. I que hauria hagut d’escriure amb versos alexandrins rimats, segons el model de la tragèdia francesa del segle XVII que Voltaire seguia un segle més tard, quan ja estava bastant passat de moda.
9. Voltaire és un pseudònim l’origen del qual no va explicar mai. Hi ha hipòtesis diverses però cap no ha pogut ser demostrada i això devia ser exactament el que ell volia.
10. Es declarava deista. Segons ell, un déu bondadós havia creat l’univers però era un déu que no s’ocupava dels afers humans i a qui no importava gens com se l’homenatgés mentre fos sense menysprear, maltractar o cremar els que no pensen igual. Un déu que ignorava les religions, els dogmes i les esglésies. Això no agradava gens als capellans, ni a la monarquia francesa. I d’aquí, molts problemes.
11. No era revolucionari. Era molt progressista en alguns aspectes i molt conservador en d’altres. Per exemple, era profundament monàrquic i no va posar en causa mai les desigualtats socials si bé trobava que eren exagerades. Va morir 11 anys abans de la Revolució francesa i és probable que aquesta l’hauria horroritzat.
12. Va viure la més gran història d’amor de la seva vida amb Émilie du Châtelet, una noble casada a casa de qui Voltaire va viure 15 anys —i amb el marit, quan aquest de tant en tant, tornava al castell—. La seva amant era una gran científica, traductora i introductora de l’obra de Newton a França.
13. Voltaire era considerat en vida com el més gran escriptor del seu temps però va esdevenir també una gran persona quan, a més de seixanta anys, va començar a posar temps, talent i influència al servei de víctimes d’errors judicials.
14. El 1778, quan va tornar a París per passar-hi els últims mesos de la seva vida, va rebre una acollida triomfal. Les cròniques diuen que el primer dia hi havia una multitud de parisencs esperant-lo per acompanyant-lo amb crits i ovacions.
El que ve després del 14. Què va passar quan Voltaire va morir? Va ser tan extravagant i novel·lesc que seria una llàstima explicar-ho amb un parell de frases i prou.
*Joan-Lluís Lluís ha traduït els Contes filosòfics de Voltaire, publicats per La Casa dels Clàssics. A Catorze us n’oferim un relat, la Història d’un bon braman, i en sortegem dos exemplars.
Títol original: Romans et contes
1ª edició: octubre del 2022.
© de la traducció, el pròleg i les introduccions, Joan-Lluís Lluís, 2022
© d’aquesta edició, Editorial Alpha, 2022.
Pots comprar-lo a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
4
