Text escrit arran de veure Kramig, de la Marta Buchaca. Al Texas, amb la interpretació de Biel Duran i Anna Moliner, fins al 19 de juliol.
Són les vuit del matí i fa una hora que llegeixo. M'agrada llegir tot just llevar-me. És un dir, no em moc del llit. Avui per fi començo una novel·la que fa mesos que m'espera a la pila de la tauleta:gossos dempeus, de l'Eduard Olesti (el títol és tot en minúscula i, ara que porto unes quantes pàgines, sospito que he de fer cas de la raresa gràfica). A la 49, topo amb un paràgraf:
“I aleshores vaig arribar a la conclusió que l'únic motiu pel qual hi ha un tipus de públic que s'asseu a les primeres files del teatre és perquè estan cecs i són vells i exigeixen, és més, necessiten, és més, depenen de les baves dels actors. Com si es tractés de la font de l'eterna joventut, les primeres files obren la boca ben grossa a veure si els esquitxa un fluid que simbolitza la fertilitat i l'erotisme”.
L'atzar ha volgut que ahir anés al teatre i em toqués seure a la primera fila. Com era al Texas, al davant hi tenia la meitat del públic de la sala i podia contemplar la fila zero de les butaques de la zona A mentre jo seia a la fila zero de les butaques de la zona B, com en un joc de miralls.
Els meus homòlegs no eren cecs. Sí, grans, i dubto que compressin l'entrada per assaborir les baves dels actors, encara que a Kramig, que és l'obra que vaig anar a veure, els actors se t'apropin molt. Tant, que et toquen. Per sort, no tiren capellans. Llàgrimes, sí.
Els de la primera fila de la zona A, que jo podia espiar a contrallum, no sé si tenien pulsions eròtiques ni si se sentien fertilitzats. Ho dubto, però sí que sé que reien. Reien molt. S'estaven compenetrant amb la història d'una parella que té un fill a qui li posen el nom d'un peluix d'IKEA. És una comèdia que després gira en tragèdia. No vaig voler comprovar si els de la zona A ploraven quan tocava plorar. La noia del meu costat –vident, jove, no erotitzada ni fertilitzada– em va semblar que sí. Tampoc vaig tenir gaire temps per corroborar-ho. A l'obra no hi ha gaire tros de drama. De seguida arriba el consol beatífic com a conclusió: tot passa i la vida continua i sempre hi ha una llum al final del túnel i aquestes coses.
A la sortida, el públic semblava content d'haver passat una bona estona amb la parella dels peluixos. Els personatges són prou caricaturescos perquè un pugui veure-hi amics i coneguts. Ella vol casar-se des que de nena li van regalar una Barbie amb vestit de boda –als antípodes de la Barbie de la Juana Dolores de Hit me if I'm pretty, allí sí que hi ha (mala) bava– i ell és un noi emmarat i supersticiós que acaba madurant.
Deu ser bo que et recordin que un pot endur-se clatellades fortes que sembla que et destrossin la vida per sempre i després tornar a treure el cap. Els qui som més torturadets disfrutem més amb gossos desesperats que amb peluixos consoladors, però sempre et trobes qui et retreu que a la vida ja hi ha prou dolor i uns bons riures un divendres al vespre al teatre són benvinguts. No seré jo qui ho negaré, però un matí de dissabte amb literatura que esgarrapa, pas mal.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
