Text escrit arran de l'obra Mort d'un comediant, de Guillem Clua, dirigida per Josep Maria Mestres, i interpretada per Jordi Bosch, Mercè Pons i Francesc Marginet. es pot veure al Teatre Romea de Barcelona fins al 25 de maig del 2025.
“¿Com es pot viure sense teatre, el lloc on les maldats i les virtuts es barregen?”. S'ho pregunta Llorenç Cardona, un vell actor que no pot entendre que el seu cuidador no s'hagi assegut mai en un pati de butaques. El jove auxiliar prefereix les pel·lis, els videojocs i, en plan, les series en general. El vell s'ho pregunta amb èmfasi, remarcant l'estupor, i no sé si diu exactament aquestes paraules, però la idea és aquesta. N'he hagut de prendre nota en el racó fosc de la fila 4, seient 19, i ara no m'acabo d'entendre la lletra. Ho he escrit mentre reia a cor que vols per les sortides estrambòtiques del vell senil. La gràcia del personatge és que parla a través dels papers que ha representat al llarg de la vida. Tot d'una sentim Sòfocles, Pirandello, Shakespeare, o això em sembla en la penombra de la meva minsa memòria.
L'Adri s'ha de preocupar que Cardona es prengui la medicació i bereni iogurt o fruita, i no entén res dels deliris d'actor jubilat que gasta el seu pacient. Primer, perquè no situa cap dels personatges cèlebres. És un inculte total i, com a fill del nostre temps, no li fa cap vergonya dir-ho (ja se sap que aquesta és de les moltes vergonyes que s'han perdut pel camí de la normalització de la ignorància). Com a màxim, li sona allò de Ser o no ser. Després, perquè no té prou vocabulari per captar ni la meitat de les paraules declamades. Tampoc no sap interpretar el subtext ni la ironia, i el vell, és clar, es desespera davant de tanta nul·litat, tal com ens passa sovint i hem de dissimular per no quedar com uns arrogants o directament com uns bordes. En els codis de la correcció política, una ha de ser respectuosa amb la mandra intel·lectual aliena. Ho he aprenem a cop de desaires. Al teatre, però, podem riure'ns del jove patata quan descobreix amb ingènua alegria que els grecs també feien comèdia o quan esmenta Cyrano de Barrejat per reconciliar-se amb la seva parella.
Tot això passa a la primera part de l'obra. A la segona, ens posem més tèrbols i vénen els problemes de família i d'identitat i la cosa ja és una drama de ca l'ample. Ja hi estem ficats, ja volem saber què passa amb aquest comediant que agafa una pájara de campionat cada cop que li esmenten La mort d'un viatjant, del Miller. Dic pájara quan hauria de dir defalliment i descobreixo que l'expressió prové del món del ciclisme. Una pájara és quan un corredor perd la força física o anímica durant una cursa. No en tenia ni idea, i em sento ignorant i em fa vergonya. A sobre, no és el terme que busco. El que li agafa és un siroco, és a dir, un xaloc. Punyeta! No, un pronto, és a dir, un rampell. Una rabieta, sí, ai, no, gairebé ja ho tenim: una enrabiada. Ja m'enteneu. Que softcatalà ens empari!
El cas és que aquí és on hi ha la clau de volta de l'obra: ¿Per què el protagonista s'exalta tant quan ha de fer el paper del viatjant de Miller? Ho entendreu si aneu al teatre i, un avís, no cal que us sapigueu Shakespeare de memòria. Riureu fins i tot si sou com el jove Adri, dels qui mai no heu trepitjat una sala i, fins ara, anàveu fent sense ni un sol dramaturg a les vostres vides. Quan entreu en aquest món de passions, ja no hi haurà haurà volta enrere.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
