Foto: Carles Palacio
General, el teu tanc és un vehicle poderós.
Pot abatre un bosc i masegar cent homes.
Però té un defecte:
Necessita un conductor.
General, el teu bombarder és potent.
Vola més que la tempesta i aguanta més que un elefant.
Però té un defecte:
Necessita un mecànic.
General, l'home és molt útil.
Pot volar i pot matar.
Però té un defecte:
Pot pensar.
Surto de veure l'espectacle Cançons d'amors i de guerres i me n'enduc posats aquests versos de Bertolt Brecht. L'endemà és diumenge i toca anar a votar. Toca respondre als insults i les amenaces i els menyspreus i les impugnacions amb una sobredosi de civisme. Toca fer cua amb la memòria esmolada i amb la cara ben alta. Toca demostrar que la desobediència pot ser alegre, pacífica i preciosa.
Ens diuen i ens diran que estem adoctrinats, que reaccionem de forma gregària al dictat de vés a saber qui: la rebel·lió de les masses inoculada a través de l'escola i dels mitjans de comunicació. Ens estem carregant tant de raons que potser morirem aixafats, però és fantàstic fer la revolució sense llençar ni un paper a terra. Cedint el torn a la gent gran i als qui han de tornar a la feina. Entre somriures esperançats i llàgrimes dolcíssimes. Amb pas ferm. Fugint de tancs i bombarders. Havent pres la decisió de no retrocedir.
Hi ha una història en caixa baixa que apareix poc als llibres: la del carrer, la dels veïns de cada casa. Però també passa de tant en tant que la història en caixa alta l'escriu justament la gent del carrer, moguda per un objectiu comú. La multitud organitzada. La que mou muntanyes i enderroca murs i engega els generals a pastar fang.
Perquè cent homes tenen cent cervells. I els cervells tenen un esplèndid defecte de fàbrica.
