Tothom sap que per viure un amor més o menys correspost és necessari que almenys un dels dos sigui cec. Si no de què, ¿oi? A City lights, l’obra mestra de Charles Chaplin, de moment la cega és ella. Una florista de carrer, dolça i melangiosa, que malviu amb la seva àvia. Un dia l’atzar fa que un pobre rodamon passi pel costat de la seva parada; si no el coneguéssim ja, ens semblaria un paio com a mínim curiós, si no un pèl ridícul, amb aquest bigotet i aquest caminar de peus cap a fora mentre remena un bastó per advertir els xavals que se’n riuen d’ell. Ella no el pot veure, però en percep la presència i li ofereix una flor. Charlot al principi no s’adona que és cega, i es mostra un pèl desconfiat. ¿A mi, m’ofereixes una flor? Però tot d’una veu que no hi veu, i llavors s’afanya a buscar una moneda i ella li tempteja la mà abans de posar-li la flor al trau. És un intercanvi de res, però amb aquesta carícia inesperada el nostre heroi en té prou per caure perdudament enamorat.
En aquests moments, a la mateixa vorera, veiem una porta que es tanca i un cotxe que arrenca. La noia creu que és ell que acaba de marxar sense dir res, i quan Charlot se n’adona, s’esmuny fent-li creure que realment se n’acaba d’anar. Ni tan sols arriba a mentida pietosa. Més aviat respon a un instint d’ocultar-se, de no fer malbé un instant preciós. Uns dies després l’atzar fa que Charlot salvi la vida a un home ric que es vol treure la vida; agraït, el milionari li ofereix la seva amistat i li regala feixos de bitllets. Ni que sigui temporalment, la vida de Charlot canvia radicalment i quan es torna a trobar amb la noia ja no li compra un flor sinó el ram sencer i l’acompanya a casa. Més que enganyar-la, el que fa Charlot és respectar-li els somnis. És un noi noble i bo, i quan ella per exemple es disposa a embolicar la troca pel jersei que està fent, ell no és capaç de dir-li que està estirant del fil equivocat fins que el deixa sense samarreta.
Charlot sap fer riure els espectadors, però també la fa riure a ella, tot i ser cega. O precisament perquè és cega, la fa riure. Al principi de tota relació cal esforçar-nos molt perquè l’altre no acabi obrint els ulls, i una manera és fer-lo riure. Quan riem, no només tirem el cap enrere, sinó que els ulls se’ns fan petits, de manera que la visió se’ns esfuma. De vegades penso que l’èxit de la relació dels meus pares és que el meu pare no ha parat de fer riure mai a la meva mare, i a l’inrevés, i amb prou feines han tingut temps de veure’s.
A City lights, però, a Charlot li sap molt de greu que ella no hi pugui veure, sense adonar-se que si pot tenir una mínima oportunitat és necessari que ella segueixi sent cega. Potser és que no vol cap oportunitat, Charlot. El seu amor és desprès i generós, i en té prou si la noia li agafa de tant en tant la mà i se'l mira amb aquella mirada que és pura imaginació.
A part d’un còmic genial, Chaplin era un sentimental, i en quasi totes les seves obres hi ha un moment per a la tendresa, o per a la compassió. Per això quan el seu alter ego llegeix en un anunci que existeix una operació que pot curar la ceguesa de la seva estimada no dubta a moure cel i terra per aconseguir els diners. Una doble temeritat, és clar. Primer perquè acaba a la presó per lladre; i segon, i sobretot, perquè ella recupera la vista.
En aquests moments el film fa un salt temporal, i prepara l’espectador per a un dels millors finals de la història del cine, sens dubte el més terrible. Sap greu fer espòilers, ni que sigui amb una pel·lícula que té quasi cent anys. M’imagino les sales abarrotades dels pobles i ciutats de mig món, després d’haver-se passat tota la pel·lícula rient, ara amb el cor encongit a punt d’assistir al retrobament de la florista i el rodamon; m’imagino fins i tot Hitler, de qui deien que era un secret devot de Chaplin, havent-se passat la projecció rient al costat d’Eva Brown (ella sí que era cega!), també amb el cor encongit.
On érem. Ell ha sortit de la presó i ella no només hi veu, sinó que ara és la mestressa d’una floristeria com Déu mana. Ell segueix sent el vagabund del principi, amb els pantalons una mica més estripats i la mirada més desencantada, i vagareja per la ciutat aturant-se de vegades a la cantonada on es van conèixer. Per la seva banda, des de darrere de l’aparador, la noia sembla que també el busqui, i quan de cop entra a la botiga un galant ben plantat per un segon el cor li fa un salt pensant que potser és ell. El retrobament sembla imminent. En el seu vagareig Charlot es topa amb uns ganàpies que venen diaris; són entremaliats i quan ell s’ajup per recollir una flor del terra no dubten a estirar-li un mocador que li surt per l’estrip del cul. L’escena passa just davant de la florista i des de dins amb la seva companya no poden evitar que se’ls escapi el riure. De cop Charlot aixeca els ulls i la descobreix a l’altra banda de l’aparador. Es miren. Ell la reconeix a l’instant; ella, en canvi, és la primera vegada que el veu, i s’estranya molt que la miri amb aquest somriure babau. ¿Qui és? ¿Per què la mira així? Charlot no pot deixar de mirar-la, i està tan embadalit que se li esmicola la flor dels dits. Ei, que no veus que t’estàs quedant sense flor, li diu ella, i al final, com que li fa pena, agafa una rosa formosa i recta i surt per regalar-l'hi. Ell agafa la flor, ella li agafa la mà i de cop descobreix pel tacte que aquest rodamon és el seu estimat i se’n du la mà al rostre.
–¿Ets tu? –li diu amb un astorament absolut.
Charlot somriu, ple de vergonya i temor, amb prou feines gosa fer que sí amb el cap. La noia no se’n sap avenir. És un moment terrible; no només la noia acaba d’obrir els ulls, sinó d’alguna manera tots els espectadors. Amb una cara que es contrau en una ganyota on hi ha molta més por que esperança, Charlot li pregunta:
–Així, ¿ara ja pots veure-hi?
Ella dubta, no aconsegueix desempallegar-se de l’ensurt, potser de l’enorme desencís, però al final hi ha alguna cosa que la commou més enllà de tot, intenta un somriure, i li acaba dient:
–Sí, ja hi puc veure.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
