“Era millor passar a l’altra banda en el punt àlgid d’una passió, que no pansir-se tristament amb l’edat.”
James Joyce, Els morts
Tinc la impressió que si Anjelica Huston desitjava tant que el seu pare fes l’adaptació del conte Els morts de James Joyce no era tant per revelar el que passa pel cor de la Gretta, sinó el que passava pel seu propi cor. Quan al final del film ella marxa amb el seu marit de la vetllada nadalenca que organitzen cada any les seves dues tietes i s’atura de cop a les escales per escoltar La noia d’Aughrim, veiem que l’emoció que es concentra en el seu rostre no és només l’emoció del personatge que interpreta, sinó la seva pròpia emoció.
Tant el film com el conte fan servir l’excusa de la celebració de l’Epifania una nit gelada a Dublín als inicis del segle XX, primer amb l’arribada dels convidats a la casa de les dues padrines amfitriones, amb tots els reencontres i desitjos de prosperitat, el gran àpat i les converses més o menys banals, i cadascun dels rituals que imposa la tradició, com el ball i el discurs buit del fill predilecte o una lenta i llarga preparació d'un rostit de pollastre amb prunes i pinyons, perquè al final passi el que passa sempre al final, i és que arribes a casa cansat, amb el soroll de la festa ja com un ressò llunya i la neu caient a fora i, mentre et comences a desvestir, et ve una esgarrifança en forma d’un episodi del passat i et recorda el que ha estat la teva vida, i sobretot el que no ha estat, etcètera.
Vist així, penso que no cal renegar tant com reneguem de vegades de les festes familiars de Nadal, si a canvi al final podem tenir una revelació de les grosses. Si no és que justament el que ens molesta d’aquesta mena de festa és que al final sempre acabes tenint una revelació de les grosses.
A la meva família, hi havia dos moments que s’assemblaven bastant a la nit d'Els dublinesos; un, era el dinar de sant Esteve, on la meva mare tenia l’humor de convidar cinc dels seus germans, i on ens retrobàvem amb tota la tirallonga de cosins de trets comuns i tiets i tietes que no havíem vist justament des de feia un any, i amb qui de primer amb prou feines sabies què dir-te, fins que a poc a poc, gràcies a la barreja provocada pels llagostins, els canelons, el cava i els torrons, els llocs comuns anaven donant pas a una mena de sinceritat de rostres encesos i botits, no exempta de la malenconia de saber-te part d’una família que en veritat no coneixes de res, fins que el meu pare ho rematava aixecant-se tot solemne, i des del cap de taula ens obligava a cantar unes quantes nadales, abans que els més petits s’enfilessin a la cadira per dir el poema de Nadal, o almenys ho intentessin. L’altre moment era la xocolatada que feien també els meus pares a casa després de la Missa del Gall de Can Colapi; hi eren convocats tots els que volguessin, i com que la promesa de la xocolata calenta amb melindros, era invencible, la casa s’omplia de tota mena d’amics i familiars –i més d’una vegada d’algun desconegut i tot– disposats a endrapar, però sobretot a desitjar-se bon Nadal i a fer-se passar el fred, no d’aquella nit –que més càlida no podia ser– sinó de la nostra vida de terrassencs en general.
Bromes al marge, si Els dublinesos ens toca tant crec que és per això. Perquè no ens parla tant de la festa d’un grup de gent de províncies que es retroben cada any la nit de l’Epifania, sinó del retrobament de tots nosaltres amb la família i alguns amics. Perquè el que se’ns acaba revelant no és el cor de la Gretta quan, mentre escolta La noia d'Aughrim, recorda aquell amic seu de joventut que va morir per ella –el pobre Michael Furey– ni el cor de l’Angelica Huston, que ni devia sospitar que tants adolescents també vam morir per ella, sinó el nostre propi cor mentre a fora va caient la neu sobre tots els vius i tots els morts.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
