Entro al cine per veure Fallen Leaves, l'última pel·lícula de l’Aki Kaurismäki, aviam si d’una vegada per totes aconsegueixo descobrir què té el cinema d’aquest finlandès errant que m’agrada tant, i no han passat ni deu minuts que de cop m’adono que jo soc un dels seus personatges. És una sensació física, tan absolutament real que no puc evitar mirar al meu voltant, i llavors el que veig és que tots i cadascun dels poquets espectadors que ocupem aquest vespre la sala som personatges del Kaurismäki. La quietud ens delata, la manera que tenim de mirar la pantalla, les vides tristes que revelen els nostres ulls. Si no, ¿què hi fem aquí, la darrera nit de l’any, en comptes d’estar preparant el cotilló i emprovant-nos el vestit per sortir o no de festa?
Llàstima que de cop tots esclatem a riure i es desfà l’encanteri. No som personatges del Kaurismäki. Aquests no esclatarien mai a riure, ni deixarien caure una llàgrima (com la que quasi m’ha vingut a mi a l'ultima escena), ni farien cap gest de més. Tampoc som al Hèlsinki més perifèric i desconegut, sinó al cinema Verdi de Barcelona, i quan acabi el film ràpidament engegarem el mòbil, i en comptes de tancar-nos en el primer pub per oblidar les penes i la pel·li, caminarem cap a casa tot comentant Fallen Leaves –potser, més que del Kaurismäki, som personatges del Woody Allen– i riurem recordant el seu humor absurd, el seu romanticisme encara més absurd.
Ansa és una caixera de supermercat que acaben d’acomiadar sense indemnització perquè de tant en tant s’enduu a casa algun producte caducat. Holappa és un home jove que treballa en una mena de fàbrica metal·lúrgica i que no pot deixar de beure i fumar per fer drecera a la seva vida. Ella viu sola en un pis petitíssim, sense tele, i cada cop que engega la ràdio sent una notícia de la guerra particular de Putin. Ell viu en una habitació i només la fa servir per estirar-se al llit i fer-se passar les borratxeres. Les seves vides no tenen cap alegria ni està previst que la tinguin, fins que un dia coincideixen en un karaoke finlandès i les mirades de tots dos es troben en aquell punt que de vegades es troben les mirades.
Fallen Leaves ens explica la història d’amor entre aquestes dues ànimes desheretades de la terra. La història és tan mínima com ho eren algunes de les històries del Chaplin: el que compta és la representació, els gags, l’esperança i el sentiment. Els seus personatges es mouen tan poc com ho fan els personatges de les pel·lis del Bresson, de manera que cada petit gest pren una significació única. Les seves vides són tan petites com ho són les vides de les obres del mestre japonès Yazujiro Ozu, i a més passen els trens. Com feia Truffaut, Kaurismäki no dissimula la cinefília i no només veiem pertot les petges dels autors que l’han inspirat, sinó directament els cartells de les seves pel·lícules de capçalera. Kaurismäki és un humanista que em fa l’efecte que no creu gens en l'ésser humà, però sí en els gossos, en les sales de cine, en alguna gent. I crec que per això fa pel·lícules, per redimir almenys els seus personatges de la impietat del capitalisme, perquè acabin tenint una vida si no menys absurda, sí una mica millor.
No explicaré el final, però sí diré que mentre cauen les fulles de la tardor sobre Hèlsinki, sona la versió finlandesa de Fallen Leaves, és a dir de Les fuilles mortes, el clàssic romàntic escrit per Jacques Prévert, i que cantava amb fruïció malenconiosa Yves Montand, i on trobem aquest versos: “les fulles mortes es recullen amb la pala, i els records i els penediments també, i el vent del nord se’ls emporta, cap a la nit freda de l’oblit, veus, no he oblidat la cançó que em cantaves, és una cançó que se’ns assembla, tu m’estimaves, jo t’estimava, etc...”.
Crec que podria ser això, el que sempre m’ha fascinat del cine d’Aki Kaurismäki. Potser no podríem ser mai un dels seus protagonistes –ens falta carisma nòrdic–, però si sabéssim aturar-nos un moment –és a dir, quedar-nos quiets– ens adonaríem que ens hi assemblem, i llavors potser sí que ens vindrien ganes d’entrar en un karaoke de mala mort per cantar La Llorona, o en el bar de la joventut perduda, o ficar-nos al cine l’última nit de l’any i mirar un instant a banda i banda per veure si per casualitat algun dels pocs espectadors que ens envolten ha tingut la mateixa idea de girar el cap.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
