“La fugida havia devorat la nostra infantesa, i amb ella el nostre passat. No sabíem el que ens esperava a l’altra banda. Però Adriel i Isawa estaven amb mi i havíem creuat l’última frontera”. Amb aquestes paraules acaba més o menys aquesta meravellosa pintura animada, la història de dos germans que s’han de separar de la seva família quan només són infants, i que es veuen immersos en un viatge que els durà fins a l’altra banda de l’última frontera. És el final, i com que ens ho ha explicat com si fos un conte, la Kyona –la noia protagonista– té ganes de repassar el quadern amb tots els dibuixos que ha anat fent mentre es feia gran. I a poc a poc, mentre va passant les pàgines enrere anem veient en un blanc i negre picassià els rostres de la gent i els llocs que ha conegut i estimat al llarg de la travessia, el primer amor, les muntanyes, els pares, el poble, els avis, la casa i finalment tanca el quadern blau que ha obert al principi.
M’agraden les pel·lícules que acaben on comencen perquè d’alguna manera et demanen mirar-les dues vegades, la que t’ha assegut davant d’una pantalla, i la segona, la que reconstrueixes tu mateix a partir del record que te n'enduus, i aquesta pel·lícula et deixa la petja dels grans somnis, amb la sort que no cal témer que se t’esborri perquè pots tornar a posar el play. ¿Sabríem dir per on hem passat si ens fessin tornar als vuit o nou anys? L’altre dia fent un gelat amb el meu fill, que aviat en farà catorze, li vaig demanar si sabria dir-me per on havia passat des dels set o vuit anys fins ara. ¿Què vols dir?, em va contestar entre desconfiat i indolent. Imagina’t que haguessis de tornar als set anys i m’haguessis d’acompanyar fins el moment d’ara. ¿Em guiaries com déu mana, o ens perdríem pel camí? Ens perdríem pel camí, em va dir, però segur que acabaríem on som ara.
Cada infància és un viatge, una gimcana inexplicable, i aquest film té l’enorme virtut de recordar-nos l’horror de la guerra i la tirania dels seus senyors, però també que fer-se gran és fabulós, a la manera per exemple de Hansel i Gretel o Fanny i Alexander. La nena és valenta, audaç, sentimental; el nen és badoc, capritxós, temerari. La nena proposa les aventures, el nen la segueix. Com si tingués la sospita que un dia tot això es perdrà, a la nena li agrada dibuixar amb carbó els paisatges i les persones que ella estima. Un dia s’enfila a un arbre per dibuixar el seu poble, quan tot d’una aixeca el cap del paper i veu que sobre les cases que acaba de dibuixar s’aixeca una columna de fum. Corre!, li diu al germà. Quan arriben troben un grup de sodats encaputxats que han vingut a saquejar el poble sense cap motiu aparent. “El seu únic motiu era l’odi", ens diu la veu en off. “Buscaven un enemic a qualsevol preu. I aquest enemic érem nosaltres”. Aquesta vegada la seva família se salva, però quan arriba la nit el pare obre un mapa i traça amb el dit un pla de fugida que no es compleix ni en la imaginació de la mare.
He llegit que Florence Miailhe, la directora i pintora del film, es va inspirar lliurement en la fugida de la seva mare i el seu tiet, nens jueus, l’any 40, i en els dibuixos que va fer la seva mare durant el trajecte, però el film no parla d’una fugida concreta ni d’un conflicte concret, sinó de totes les fugides i tots els conflictes i, sobretot, de la metamorfosis permanent que és créixer. Jo tenia un oncle que per justificar els seus gustos deia que no anava al cine a veure desgràcies, i jo li contestava que justament no anava a veure les pel·lícules que li agradaven a ell per la mateixa raó. I és que com deia l’amic Albert, les desgràcies són relatives.
Suposo que he pensat en aquesta pel·lícula perquè des de fa setmanes, i potser mesos o anys, cada cop que engego la tele –i mira que l’engego poc– no paro de veure imatges de famílies en èxode per camins empolsegats, edificis en ruïna, grups d’adolescents refugiats en cementiris, germans grans fent jugar als petits, i l’altre dia, tornant a veure aquesta petita obra d’art, em vaig adonar, no sé si com un consol, que algun dia serà inevitable que alguna d’aquestes criatures en fuga pugui creuar l’ultima frontera i potser llavors tindrà el coratge, o la ràbia o l’esperança, de fer el dibuix dels seus pares, la pintura
del seu poble, el rostre del qui el va ajudar, un conte d’aparença exòtica per explicar als seus fills.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
