No sembla que hi falti ningú, en aquesta foto de família. Així comença Yi Yi, amb un retrat de família a les escales d'un gran jardí de Taipei. Els adults a dalt. Els infants a baix. La iaia i els nuvis al mig. És l'estiu, fa bon temps, uns arbres enormes esmorteeixen el brogit llunyà de la ciutat. Una foto és una imatge congelada, un instant aturat si es vol, una trampa que parem al temps abans que ell ens pari tots els paranys del món. La foto aquí no importa. El que importa a la càmera d’aquesta meravellosa pel·lícula d’Edward Yang són els gestos previs, els riures, els comentaris poca-soltes del tiet de torn, la falsa placidesa dels nuvis, una adolescent que calla, unes nenes amb trenes que li toquen les orelles a un nen d’ulls enormes que es gira tot innocent per veure qui ha sigut.
Yi yi és una obra que filma les vides d'una família tailandesa després d'haver-se fet la foto de grup. La foto ja la mirarem d'aquí alguns anys, per exclamar-nos. Aquí el que compta és el destí immediat d’aquesta gent un cop baixen les escales i se separen. L'assumpte, per tant, no pot ser més delicat. ¿Quina vida suportaria la prova d'una càmera seguint-lo sense ser-ne conscient? Ni la iaia. Per evitar gaires ensurts, el que fa la càmera es tallar quan no cal seguir veient, anar a un altre personatge, enfocar un fora de camp, una habitació buida, la ciutat com un gran rusc vibrant i desencantat. De vegades no sembla que passi res. La noia adolescent baixa les escombraries i aprofita per mirar el cel. La mare mira el mòbil. La núvia es treu el vestit i li veiem una panxa de set mesos. La iaia pateix un ictus. El pare espera l’ascensor amb el seu fill petit al costat i de cop apareix l’amor de la seva vida i el nen no s’atreveix a preguntar-li qui és.
Totes les vides fan riure, segons d'on les miris. Si t'hi acostes una mica més, més aviat fan plorar. Després del moment d’ensurt, la dona li dona una targeta perquè li truqui. Però tot seguit s'ho repensa i el renya perquè no es va presentar a la cita de fa vint anys. És una escena que a cop d'ull fa riure, però de seguida et deixa amb un nus aquí. Com un personatge més, la càmera fluctua en un vaivé invisible entre aquestes dues distàncies, la del drama i la comèdia, sense prendre partit ni per l’una ni per l’altra. Cada escena la travessa una mena de malenconia anticipada, que és la mateixa que podem sentir quan s'acosta el final d'un estiu, o quan veiem per primera vegada el mostatxo incipient del nostre fill adolescent. És allò de la bellesa de la rosa abans de marcir-se. No ens semblarien tan boniques les roses si just l’endemà no es llevessin ja amb el cap cot.
Edward Yang no pot ser més compassiu amb uns personatges incapaços d’evitar el pas del temps. No és el tipus de cinema que t’expliqui una història, sinó que es dedica a filmar el moviment d’unes vides mentre es van entrecreuant i així les històries sembla que es teixeixin soles. L’emoció més aviat la poses tu, per dir-ho d’alguna manera. I el sentiment d’estranyesa que et pot causar que tot això passi a Taiwan és aparent, en realitat els protagonistes som nosaltres mateixos. L'altre dia vaig passar pel costat d’un parc infantil i de lluny em va semblar veure dos nens petits fent cua al gronxador que s'assemblaven extraordinàriament a dos amics del meu fill, però de seguida vaig comprendre que no podien ser ells, perquè el meu fill ja té tretze anys. De tornada a casa, vaig passar novament per la vora del parc i ara els gronxadors l’ocupaven dos ganàpies que es passaven un cigarret.
Yi Yi construeix l’emoció a partir del contrast, de la mirada dels uns cap als altres, les edats i l’espera. El pare al final no truca a la noia de l’ascensor sinó que prefereix trobar-se amb l’altre amor de la seva vida. La noia adolescent que mira el cel no es mou fins que cau un xàfec que té la forma d’un primer amor. Una colla de nens omplen un globus d'aigua i el deixen caure damunt del cap d'un vianant. Les gamberrades dels nens de Taipei no són gaire diferents a les gamberrades dels nens de Barcelona. Fa uns anys, a l’hora del pati, la colla d’amics del meu fill s’acostaven a la porta reixada que donava al carrer i demanaven als passavolants unes monedes a canvi d'un acudit. Alguns els engegaven a dida. La majoria, però, tenien la paciència de parar-se, i després d’escoltar l’acudit (dolentíssim quasi sempre), els donaven una propina. Una vegada s’hi va aturar un captaire i al final de l’acudit el van veure tan predisposat a la causa que van decidir no només perdonar-li la moneda que ja furgava entre les butxaques, sinó explicar-n’hi un altre gratis. I contents.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
