Això nostre

No saps com volia que no acabéssim d’arribar on fos que anàvem

Foto: Christian Gonzalez


Em subratllaves la bellesa de totes les coses. Mira quin espectacle de verds és l’entrada en aquest túnel; escolta, escolta aquí com fa la cançó, ho sents?, es diu cadència trencada, que és un fals final, un final que no arriba, encara no. I mira, mira, mira que preciós, quin camí més acollidor, quins arbres tan antics, sembla que s’hagin de posar a parlar en qualsevol moment.
 
I jo et mirava més a tu que a res, gairebé sense ser capaç de pronunciar paraula; em pesaven tant els pensaments que no es podien ni dir. Només veia arrels que aixecaven asfalts de la carretera que els havia ultratjat la muntanya. Arrels descomunals desobeint, a punt de cridar, a punt de no poder més, a punt de vèncer. I les cançons, i el sol entrava de biaix, i tu, assenyalant amb el dit meravelles, sent tot tu una meravella.
 
Ho feies tot bonic i jo volia agradar-te i et preguntava si diries que tinc un gust adult per a la música i coses així. No saps com volia que no acabéssim d’arribar on fos que anàvem entre fagedes i avetoses i la urgència d’un espaitemps breu com una flor de tardor. La urgència de besar-nos –de beure’ns, de menjar-nos, d’especiar-nos– abans que ens acabéssim. El dubte de si demà encara sí. Encara aquella excitació adolescent nostra, aquell secret que ens cremava, aquella perillositat.
 
Aquella por que el temps guanyés i qui perdés fóssim nosaltres. I no quedés novembre i la gelor s’emportés tota la bellesa que només tu subratllaves. I malgrat tot, l’esperança infantil aferrada a la costella que allò que anomenàvem això nostre (que ara ja ho sé que era amor) sonés com la més bella cançó i només s’acabés amb una cadència trencada, un fals final, un final que no s’acaba.

Comentaris

    Anònim Novembre 6, 2018 3:44 pm
    És per mi, la descripció de l.emocio que se sent, quan encara no saps que el que vols és l.altre persona per sempre.
    Josefat Desembre 27, 2018 1:18 pm
    Els finals que no s'acaben per por del punt i a part. Quan "això nostre" és tan fort que ultrapassa l'amor. Demà segur que encara sí.
    No sóc el Johnny Setembre 5, 2019 2:54 pm
    Un fals final. Forçar un final que, profunda i honestament, ningú no volia. I és que si no era d'aquesta trista manera, "això nostre" no tenia fi possible. Perquè no va ser la primavera, ni el el pas del temps o que no quedés novembre, Senzillmanet va ser el teu fals final, deixant el buit i un amor que et serà insubstituïble.
    Santa Cecília Octubre 22, 2019 12:00 pm
    Encara que es vulgui, el temps no guanya, enganya. S'espera que el temps difumini o faci oblidar... però el cos recorda. Situar un temps entremig és voler-se derrotar. És tenir molta por. I es trorna a apropar el mes de novembre... i el final no s'acaba.

Respon a Santa Cecília Cancel·la les respostes