Foto: E’Lisa Campbell

Ho he intentat. De debò que si una cosa no ha faltat, ha estat intenció. 
 
Tot va començar el dia que, buscant una bàscula per Gran de Gràcia, vaig topar amb un cartell que deia alguna cosa com súper oferta, último dia. I clar, Gemma, més que gastar-te els quartos en la bàscula, inverteix-los aquí, en el teu cos, en la teva salut. Un noi andalús em va convèncer en dos minuts i no sé ben bé com ja havia donat les dades del banc. Vaig dir en veu alta que allò era l’inici d’una nova etapa. Que ara sí, de debò que sí. 
 
Em vaig comprar pantalons, una samarreta lila i una altra blava transpirable, mitjons curts. Em van donar una motxilla i una polsera de la corporació. Em vaig sentir -gairebé- part d’aquesta gent fornida que corre sense suar. Puc dir, aquí, que hi anava tres dies per setmana (la primera setmana). I que vaig arribar a presumir, amb aquell to, ja el sabeu, que m’estava fent addicta al gimnàs. És evident que això no m’ho creia ni jo ni el receptor del missatge. Però dir aquestes coses dona com una mena d’impuls.
 
Feia bicicleta (sí, pedalejant amb música màquina de fons), abdominals, mirava de reüll com feien anar la màquina per als bessons que jo em pensava que era per a l’esquena. Responsable com soc, vaig anunciar a un monitor que una s’havia espatllat. No no, és que funciona així. Em van regalar una mena de prova física amb un entrenador personal, un coach, que li diuen. Em va fer saltar sobre una pilota, mantenir l’equilibri, córrer i diagnòstic: estàs atrofiada (bé, dit amb altres paraules) i l’únic remei soc jo. És a dir, 200 euros al mes. Amb l’orgull ferit, vaig estar temptada de demanar el full de reclamacions, pel poc tacte amb què va tractar una nova clienta tan plena de predisposicions i tan poc preparada per escoltar veritats.
 
La cosa, per dir-ho d’alguna manera, ha afluixat. Bé, la quota no: 60 euros al mes, que diria que, afortunada com em van fer sentir aquell primer dia, n’havien de ser 30. El març hi vaig anar un diumenge al migdia, després de dinar en un restaurant i recordar que tenia el gimnàs al costat, per fer 20 piscines –sense xocar amb ningú!– i adeu. Aquest dimarts passat hi vaig tornar per fer bicicleta, m’hi hauríeu reconegut en un moment: era la que passava de la músicataladro, i amb els cascos escoltava la cançó més lenta d’Oques Grasses, pedalejant al seu ritme, com qui passeja encantat per la muntanya, i escrivia al bloc de notes un text que seria aquest.
 
El que passa és que els gimnasos viuen de la gent que no hi va. De la gent que, com jo, es perd al malnegoci de les il·lusions. Que en el moment de dir estic apuntada al gimnàs, és com si ja, amb la paraula, hagués fet esport. Però amb quina mena de psicologia juguen amb nosaltres? Com és que no ens rebel·lem els qui ens dediquem exclusivament a patrocinar-lo? Per mi és com llogar una esperança: si m’hi esborrés, és com si renúncies a la mínima possibilitat de fer esport, encara que sigui un cop (o menys) al mes. Com si no existís l’opció de córrer pel carrer, o xutar una pilota, o anar en bici, o fer rodes amb els braços endavant i enrere al mig del despatx. Com si en tot l’univers, el gimnàs fos l’única salvació.
 
Tenia una taquilla reservada per a mi, una màquina que m’oferia dues tovalloles netes i plegades, totes les pijades del món. I tot i això, res. De les intencions n’he fet fum. Avui he plegat abans que arribi el 15 de maig i em diguin que el juny també me’l cobraran. Això sí, he tornat a casa caminant ràpid, per fer múscul.