Foto: E'Lisa Campbell
Ho he intentat. De debò que si una cosa no ha faltat, ha estat intenció.
Tot va començar el dia que, buscant una bàscula per Gran de Gràcia, vaig topar amb un cartell que deia súper oferta, último dia. I clar, Gemma, més que gastar-te els quartos en la bàscula, inverteix-los aquí, en el teu cos. Un noi andalús em va convèncer en dos minuts (30 euros, només són 30 euros!) i vaig dir en veu alta que allò era l'inici d'una nova etapa. Que ara sí, de debò que sí.
Em vaig comprar pantalons, una samarreta lila i una altra blava transpirable, mitjons curts. Em van donar una motxilla i una polsera de la corporació. Hi vaig anar tres dies per setmana (la primera setmana), i vaig presumir que m'estava fent addicta al gimnàs. És evident que això no m'ho creia ni jo ni el receptor del missatge. Però m'agradava sentir que pertanyia a aquella gent estranya que corre amb determinació sobre una cinta (¿per què? ¿quin sentit té córrer per no arribar enlloc?).
Feia bicicleta (pedalejant amb el plom de música tecno de fons), abdominals, mirava de reüll com feien anar la màquina per als bessons que hauria jurat que era per a l'espatlla. Responsable com soc, vaig anunciar a un monitor que un trasto d'aquells s'havia espatllat. No no, és que funciona així. Em van regalar una prova física amb un entrenador personal, un coach, que li diuen. Em va fer saltar sobre una pilota, mantenir l'equilibri, córrer i diagnòstic: estàs atrofiada (dit amb paraules més fines) i l'únic remei és que em tinguis com a entrenador (traducció: 200 euros al mes). Amb l'orgull ferit, hauria demanat el full de reclamacions, pel poc tacte amb què va tractar una nova clienta tan plena de predisposicions i tan poc preparada per escoltar veritats.
La cosa, per dir-ho d'alguna manera, ha afluixat. Bé, la quota no: 60 euros al mes, perquè es veu que l'oferta dels 30 euros que em va encolomar l'andalús era per al primer mes. El març hi vaig anar un diumenge al migdia, després de dinar en un restaurant del costat i recordar que allà hi havia el gimnàs, vaig fer 20 piscines i adeu. Aquest dimarts passat hi vaig tornar per fer bicicleta, m'hi hauríeu reconegut en un moment: era la que passava de la músicataladro i, amb una balada lentíssima als auriculars, pedalejava com qui passeja encantat pel Montseny.
El que passa és que els gimnasos viuen de la gent que no hi va. De la gent que, com jo, es pensa que estar-hi apuntat és una forma d'obligar-se a anar-hi (encara que no hi vagi). Si m'hi esborrés, seria com renunciar definitivament a la mínima possibilitat de fer esport. Exactament: pago per enganyar-me. Pago per posposar el que no vull fer.
Tenia una taquilla reservada per a mi, una màquina que m'oferia dues tovalloles netes i plegades, totes les pijades del món. I tot i això, res. De les intencions n'he fet fum. Avui he plegat abans que arribi el 15 de juny i em diguin que el juliol també me'l cobraran. Això sí, he tornat a casa caminant ràpid, per fer múscul.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
