Foto: Diogo Nunes
No sé per què reia, el meu interlocutor, però es va encanar. I jo l’acompanyava en aquell acte absurd de deixar-se riure i a vore què passa. Llavors mentre reia amb ell em vaig adonar que jo no reia, que plorava, no sabia per què. I em va dir “tu has vist mai suar un càntir? Perquè l’aigua estigue fresca, los càntirs han de suar”. Vos ha passat mai d’estar tristos i feliços a la vegada? Excitats i angoixats a la vegada? Heu plorat mai pensant-vos que rèieu?
Perdoneu que m’autocite. Una de les frases de la novel·la que acabo de publicar diu que la vida són coses horribles i coses precioses que s’intercalen i que, de vegades, coincideixen. Soc de camí a Madrid per reunir-me amb periodistes per parlar de Gina, amb la part dreta del cos adormida des de fa una setmana. Diumenge hi havia gent amb banderes feixistes passejant per la ciutat que m’estimo, no només impunement sinó fotografiant-se amb policies. Els mateixos policies que han apallissat xiquets de disset anys i senyors de setanta els últims dies, que han tret quatre ulls i un testicle i han enviat una noia a la UCI. I tanmateix, he vist el poble caminar amb una mateixa llum a la mirada. Soc de camí a Madrid, on el relat que arriba em sembla que és un altre. On tinc amics que ara es pensen que soc una violenta perquè defenso la llibertat d’uns presos a qui he votat.
Visc entre l’impuls de viure i la temptació de la calma. He vist el pitjor de la societat aquests dies, però també el millor. He vist com es feia veritat un dels meus somnis de vida però també he vist un altre dels meus desitjos vitals esvair-se. I que la vida és tan bonica com marrana no ho saps fins que no ha passat un temps.
Deu ser com el mar quan fa fred, bonic i trist a la vegada. Perquè a este món ple d’odi jo també l’odio i malgrat tot, quanta bellesa en qui es rebat a l’asfalt i s’aixeca. No he vist mai suar un càntir, estimat, però he vist mar baix les llambordes i potser per això la vida encara me l’estimo com s’estimen los moixons els arbres.
