La melodia infinita

Un altre desembre i una altra vegada el nas fred, les mans gelades. Les presses per acabar de quadrar l'any, però aquest any menys presses. Menys coses per tancar. Menys vida. És desembre d'un any que s'ha quedat a mitges; vam sortir-ne corrents sense apagar els llums, sense recollir: el fluorescent fent llampurnetes, el llum obert de la tauleta, els llibres sobre el sofà. I l'últim que recordo abans de marxar per cames d'aquest 2020 és la Filharmònica de Berlín i la Tercera de Mahler i sé que llavors vaig pensar que no cabia més preciositat entre les costelles nostres.
 
Un altre desembre que donarà pas a un altre any, que donarà pas a certa esperança. Que ens aproparà una mica a totes les coses que ens alegraven la vida i ara estan prohibides, o això vull pensar. I potser peco d'ingènua i Wagner tenia raó i no hi ha retorn; només una línia melòdica sense fi, sense tornada, i un leitmotiv.
 
Com hem de conjugar un futur amb els verbs en passat, desafiant les lleis de la física? No, sortirem d'aquest any que serà més llarg, que durarà tant com el que hagi de durar la pandèmia, i el que ens alegrarà la vida potser no serà el mateix que ho feia abans.
 
Avui és un altre desembre, menys desembre, menys Nadal. Serem enmig d'un parèntesi, d'una vida en suspensió, fins que torni a sonar una melodia afable, fins que es despertin els narcisos i arribin els mosquiters a les rouredes.
 
Potser sí que la vida no és més que una evolució constant de la melodia, a vegades estrident, a vegades lletja com un dos mil vint. Potser no hi haurà retorn, però sí que vindran altres desembres. Només voldria que mentre durés la infinitud, la melodia fos bonica com una simfonia de Mahler i el leitmotiv, important, com un amor o l'alegria.