Ja és aquí, un any més, amb tota la cursileria i expectatives. Amb totes les tensions familiars prèvies, la pressió social i la hipocresia. I aquest any, també, igual que l’anterior, amb un extra de perillositat pandèmica, d’intriga.
Ja fa setmanes que l’anuncien en botigues, carrers i anuncis a la tele. I que intenten colar-nos gols amb ofertes superespecials.
Un any més, sentirem la necessitat de no estar sols en aquestes dates tan assenyalades. Encaixar en una casa o altra. És més, elevarem l’aposta i intentarem estar amb gent que ens estimi. Fins i tot, ens exigirem (sentirem la pressió d’) estar alegres. Sempre pesen més les males notícies que arriben en vespres de Nadal, oi?
Mirarem de cuinar alguna cosa més mudada de l’habitual, per vestir els dies de diva, per continuar enganyant-nos. Que no es noti. Que ningú no se n’adoni, en aquestes tardes de llums i cantarelles lànguides tan i tan benintencionades; hi ha un pacte no escrit en què tothom dissimula. I s’empassa els gripaus i els problemes i no es parlarà dels drames ni de les absències.
Ja és aquí, recordant-nos que hem d’anar a comprar quatre coses abans que tanquin, i ens asseurem, un any més, cadascú amb el seu buit a la taula i unes quantes persones més amb qui ens farem companyia i ningú dirà en veu alta, durant aquestes nits màgiques de Nadal, que està profundament trist.
