Recordo el primer concert que vaig anar a veure. Era de Los Manolos i tocaven a Amposta. Devia tenir set o vuit anys, era pels volts de les Olimpíades de Barcelona. Els pares hi van anar amb els amics de la seva colla, que jo coneixia, és clar, des que havia nascut. Van tenir la gentilesa de dur-m’hi, aquella nit d’estiu. I ells s’ho van passar molt bé, o així ho recordo, i jo també. No en guardo escenes senceres, només fragments, imatges soltes, però sobretot sensacions. D'alegria. (Què, alegria: eufòria!). Aquella va ser la primera eufòria que vaig viure, en el descampat del costat d’on hi havia el pavelló on es feien abans els concerts grans al meu poble, que van acabar desmantellant perquè el terra s’enfonsa perquè tot allò de fet són ullals.
Per això l’altre dia quan anàvem en cotxe ell em va dir Hi ha una versió de Strangers in the night en castellà i jo de seguida vaig saltar Dels Manolos! Noooo, va dir ell, mig rient, mig traient-hi mèrit. No, no, busca tal. I jo: D’acord, però després posaré la dels Manolos. I sempre, sempre que els escolto em cau a sobre aquella mena d’alegria enganxifosa de la mel de la nostàlgia. Una alegria que em va quedar impregnada en la memòria infantil i blanca i que ara forma part de mi, no sé com dir-ho, que m’habita en un racó associat a una altra època que evoca una mena de formació de persona, un gravat en el codi genètic. No en tinc escenes, ni tan sols frases, només sensacions i flaixos de veure’ls ballar, riure i xalar. Parlo de la importància de tenir uns pares feliços durant la infància.
Tot això ho dic perquè m’afecta d’una manera nova; desconeguda fins ara. Ara que tinc la responsabilitat de generar jo aquests records em pesa el deure, la consciència de no ser prou feliç, o de no semblar-ho, que a efectes deu ser el mateix. Que la meua criatura no percebi aquella alegria quan anem pels llocs, que no s’impregni d’unes sensacions que perduraran i li sortiran no sabrà d’on. Una alegria amarada de passat. Estic segura que només és per l’edat. Rectifico: per l’energia, no per l’edat. Perquè aquelles ganes de fer el burro i de riure i riure i dir-la grossa i riure i riure i no anar mai a dormir, aquella espurna, qui sap on és, qui sap on para, que diria aquell.
Mons pares tenien l'energia dels trenta anys en aquell concert. El meu panorama és tot un altre, no cal ni dir-ho. Però l'energia fa com les migracions dels ocells, com els cossos celestes, com les estrelles variables o els satèl·lits en òrbita, que van i tornen, van i tornen i ella més que treure-me'n me'n dona, d'energia, i segur que un dia, més prompte que tard perquè, filla, el temps vola, ens trobarem ballant juntes què sé jo, Do you remember when we used to sing sha la la la la la la la la la la, naino naino na, ses velles se xapen de riure, es dies s'acaben i es fars il·luminen ses góndoles entre ses cases.
I alegria.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
