Us deu sonar: Rosalía ha tret nou disc aquesta setmana passada. Són molts els que no poden entendre l’èxit aclaparador d’un àlbum anomenat Motomami i que resa frases com te quiero ride como a mi bike. Són encara més els que l’aclamen i reivindiquen com a una mestra absoluta de la innovació en el seu camp, una artista descomunal. Suposo que és normal sentir-se perdut davant la novetat. No entendre un gènere musical que no has escoltat mai. Segundo es chingarte, lo primero es Dios. Entens la lletra però no entens l’idioma mentre assisteixes al prec i a les alabances de mig món, desconcertat igual que quan et topes amb un tuit que té cent quaranta mil likes i tu no li veus la gràcia. No dubtes que la té, saps que el curt de gambals ets tu. Per això no t’atreveixes a opinar; i fas bé.
Potser si l’haguessis sentit de petit, igual que vas sentir per casa en el reproductor de vinils de tons pares Leonardo Favio i Quizás simplemente te regale una rosa o The Platters i Only you... David Bowie, Rocío Jurado, The Clash són millors que Rosalía? No. Només són reconeixibles a les teves oïdes. Et sonen familiars. Et porten records. No vol dir que ara escoltis Rocío Jurado per casa, però no et molesta. En canvi sí que et molesta el trap. No entens per què adolescents i postadolescents van tot el dia fent sonar aquesta música que a tu t’ataranta com si fessin obres al carrer.
A casa meva sonaven Simon & Garfunkel, Beach Boys, Nana Mouskouri, Cat Stevens, etcètera. No és música de la meva època ni que jo escollís. (Jo soc més d’indi-rock-pop-folk, hi ha qui la troba una música xarona a hores d’ara, què hi farem.) Anem a modes i el que sentim en l’època en què absorbim coneixement com qui xucla musclos ens conforma els gustos i identitats que es quedaran sempre més donant-mos forma.
Sento per casualitat, allà on m’agafi, hello darkness my old friend, I’ve come tot talk to you again i sento que m’interpel·la, que m’ho diu a mi i torno a tenir deu anys i estic al menjador d’una casa que ja no és nostra descobrint la música lànguida i depriment que m’agradarà sempre més i em definirà mal que em pesi una mica. Potser si mons pares haguessin escoltat Chuck Berry jo avui seria una persona més alegre, qui sap.
Imagino que això passarà als fills de molts contemporanis d’aquí a uns quants anys, que escoltar Hentai o G3 N15 de Rosalía els recordarà la mare i només coses bones igual que a mi l’Amapola, lindísima amapola, cómo puedes tú vivir [sospir] tan sola.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
