Foto: [ x ]
Que m’agradi viatjar sola i a veure què passa. Que tingui amics i amigues que em doblen l’edat. Que hagi estudiat per mestra i hagi desitjat ser periodista i m’hagi caigut l’oportunitat del cel. Que sigui pèl-roja i em confonguin per guiri, quan he nascut i m’he criat al Vendrell. Que siguem sis germans. Que me’n vagi a Irlanda i quan se m’acaben els diners acabi tocant el cajón amb quatre nois al carrer. Que escolti en bucle Tom Waits i Leonard Cohen, i entremig entrevisti Sergio Dalma. Que m’estigui una hora sencera parlant amb algú que no conec de res, però que té alguna cosa, a dins, que el fa brillar (que em fa brillar).
Aviat faré 28 anys i, si miro enrere, veig un camí ple de corbes, de viaranys, de pujades i baixades, de tombarelles, de derrapades, d’algunes trompades i de dubtes i apostes que m’han fet ser on soc i estar amb qui estic. Camins de totes les formes possibles menys rectes. Podria dir, també, que de tant en tant he recollit flors que mai hauria imaginat que trobaria –o sí, però, ostres, un cop les tens a la mà sembla impossible–. No han estat ni roses ni margarides, de fet, no us en sabria dir el nom: amaguen una bellesa estranya, diferent, d’aquella que t’atrapa.
Em faig gran i em segueix seduint la vida que hi ha més enllà de l’aparença. I penso: què és normal i què no? Quantes coses deixem de fer, de dir, per allò d’ai i què diran si ho saben? Vivim al servei de l’aprovació dels altres o de l’impuls que ens neix de dins? Fins a quin punt som capaços de respectar la diferència, quan és tan fàcil criticar-la? Quantes coses ens perdem mentre ens classifiquem en calaixets? (Quan, ordenats i disciplinats, en línia recta, repetim sí, amén?) Digue’m, quanta riquesa amaga el matís, i de quants matisos estem fets?
Si estar viu ja és una excepció –fixa-t’hi, d’entre ves a saber quants milions de possibilitats, tu i jo som ara aquí–, per què no ens prenem el fet de viure com a tal? Que no hi ha res més bonic que descobrir que a tots els camins hi ha una drecera i, en un racó –fins ara inhòspit–, un fil primíssim de llum i una fulla que mai havies vist créixer.
3
0
