Postals

Per què camino sola

La sensació diària de despertar-me i pensar què em passarà avui, a qui coneixeré

| 01/08/2019 a les 13:35h
Especial: Postals
Arxivat a: Cambres pròpies, postals

Foto: Gemma Ventura

 

Això ha anat així: vaig anar a Galícia buscant arbres, cabres i poques cases. Vaig trobar el camino de Santiago o el camino em va trobar a mi, no ho sé. Vaig fer-ne un trosset només per curiositat: volia veure com era això de ser peregrino.
 
Vaig conèixer persones d'arreu del món amb pors i il·lusions que tampoc eren gaire diferents de les meves: la Kirsi té trenta anys, està cansada de treballar de mestra i vol escriure un llibre. L'últim dia vam tornar a coincidir i ens vam emborratxar i vam riure com si ens coneguéssim de sempre. I al mateix temps, la vida rural gallega: el temps lent, el cel (tan ample que havia de girar-me per veure'l sencer) ple d'estrelles, arbres immensos, les converses sense rellotges ni presses amb pastores, els rius congelats que em curaven els peus, sentir com el so que fan els boscos de dia és diferent del de nit. 
 
Han estat 111 quilòmetres (106 a peu i 5 en un carro amb dos rucs que van aparèixer una tarda com un miracle). I el que m'enduc d'això és la sensació diària de despertar-me i pensar: què em passarà avui? A qui coneixeré? On aniré a parar? Aquest sentir-me viva, entregada. L'impuls de fugir del que conec per trobar-me amb el que és nou i imprevisible. Amb el repte. I també amb mi (amb les meves lluites i dèries, amb la meva solitud, amb el que soc). I amb els altres (veure com darrere de cadascú hi ha tota una història: des d'una italiana que vol ser poeta i escriu versos de nit perquè no pot dormir perquè el seu amic ronca y es muy bruto decirle esto; fins la grangera que tenia un hostal i quan va obrir la finestra de l'habitació va caçar una mosca amb la mà com si res. I de nit em va ensenyar el que estima de debò: les setanta-set vaques i les cridava pel seu nom: ellas sí que son agradecidas, no como las personas. I l'A. que caminava (i ballava) amb una cervesa a la mà i amb la bandera de Brasil penjant mentre m'explicava que en mi peluquería de Málaga peinando a los otros reparto felicidad. I quan el sol d'agost ens queia a sobre i el proper poble s'insinuava a l'infinit, em va regalar una lliçó d'optimisme: cuando lleguemos no se qué comeré, pero seguro que estará buenísimo).
 
Caminant m'he vist fugint de les pedres que em persegueixen (o soc jo que les persegueixo a elles?). M'he vist carregant dins la motxilla (i l'ànima) més pesos dels que necessito, fins que vaig conèixer en un poble de set habitants la Delfina, una pastora de setanta-vuit anys a qui a ple agost li vaig regalar el meu sac d'hivern i potser ella a l'hivern el regalarà a algú altre. M'he vist escrivint això: "Valent qui a la vida sàpiga avançar amb el que és imprescindible. Qui es permeti deixar anar i deixar-se anar. Qui vagi allà on la seva intuïció l'enviï, per molt que hagi de creuar la intempèrie sol, com un boig. Qui sigui capaç de no trair-se a ell mateix, ni boicotejar-se per por. Qui esquivi el soroll asfixiant dels altres i sigui fidel a les seves passes, al seu impuls, a aquella veu".
 
Caminant m'he apropat a la urgència de viure. Perquè he comprovat que tot se'n va: el bosc més bonic, la nit més estrellada, les converses amb persones que s'han obert de bat a bat (i amb qui he gosat compartir alguna cosa de mi). M'he trobat davant la sensació vertiginosa de veure que tot neix, es viu i desapareix. Que hi ha persones i moments que per molt que te'ls estimis no els pots retenir. I au, peregrina, ves i a veure què trobes una mica més enllà. 

Caminant m'he preguntat de què fujo. Potser de mi, de la por de fer-me vella de cop sense haver viscut prou. De la mania de fer-me la traveta a mi mateixa. De les paranoies acaparadores que t'acaben consumint i empetitint, fins que arriba un moment en què no goses fer, ni dir, ni ser. I et converteixes en la teva pròpia pedra, i ja em diràs com l'(t')esquivaràs. Busco, potser, sentir-me lliure, permetre'm trobar.
 
Per què marxo sola? Perquè és un exercici amb què (jo davant del món) m'adono que la vida és inabastable. Que podria tornar a començar a qualsevol lloc, perquè a qualsevol lloc hi ha persones i coses que valen la pena. Un exercici en què veus que si tries quedar-te en aquest poble passaran unes coses, i si tries continuar, unes altres. I ets tu qui decideixes què fas. Que no ho pots controlar tot ni tot és com et penses, i que, passi el que passi (si et quedes tirada, si t'enrabies amb algú, si cau una tempesta i no saps ni on ets), sempre et tindràs a tu mateixa. Que la gràcia de fer camí no només és arribar a algun lloc del món, sinó també en alguna part de mi.

COMENTARIS

Gràcies
Anònim, 30/08/2018 a les 09:21
+38
-2
Brillant, felicitats a l'autora.
No mirar enrere
Ro Puig, 30/08/2018 a les 09:46
+8
-2
Realment cert, és el que jo he fet pel País Basc. És conèixer els teus límits i mirar endavant, sempre endavant. I ser valenta. Un peregrino em va dir que cada etapa del Camino significa una etapa de la vida: la infantesa, la maduresa... com més a prop de Santiago més deixes enrera i has de fer el dol. Jo he d’aprendre a fer el dol. Això m’emporto del Camino, a mes de rialles, amistats, pinxos i txacolí.
Perque camino sola
Anònim, 30/08/2018 a les 16:45
+13
-1
Gràcies Gemma ,un regal preciós.
Per què camino sola2
Anònim, 30/08/2018 a les 18:13
+4
-0
Molt encertat Gemma! Jo tbé he fet un tros d camí -del nord-aquest aquest estiu. Totes hi busquem alguna cosa: posar-nos a prova, gaudir de la natura pq estem pràcticament tancades tot l'any, poder pensar, conèixer-nos i conèixer nous móns, practicar un slow-tot...i recomano deixar-se sorprendre pel que ofereixi el camí!
Perquè camino sola
Anònim, 30/08/2018 a les 18:56
+5
-1
Quin escrit tant meravellós, m ha arribat al cor. Gràcies
Gràcies a la vida
Anònim, 31/08/2018 a les 09:22
+6
-0
Que bé que hagis pogut fer tot aquest camí que et conecta amb la vida i la felicitat. I gràcies per compartir-ho, un bon regal.
Anna
Pensar-hi
Anònim, 31/08/2018 a les 17:10
+0
-0
Molt bonic. Gràcies per compartir. A mí també m'agradaria trobar el temps per fer-me'n un troç.
Perquè camino sola?
Anònim, 02/09/2018 a les 10:55
+3
-2
Gràcies Gemma...m.has arribat al cor...Jo tambe l.he fet el camí tot sencer a troços i molts cops sola i per mi sempre m.ha servit per retrobar.me a mi mateixa i tornar plena d.energia.....
Soc felic
Anònimarta, 02/09/2018 a les 22:41
+1
-2
Ets felic tes trobat a tu matexa

Gracies per comparti
És un regal
Anònim, 04/09/2018 a les 15:54
+0
-0
Preciós, m’encanta!
OBJECTIU ASSOLIT!!;
Alba Guiteras, 04/09/2018 a les 17:59
+3
-0
Jo com tu, també vaig fer el Camino i es de les millors experiències viscudes!!!! Quan la gent en parlava no veia la gràcia a caminar i caminar........... Repetiré segur!!!!
Us animo a totes i tots a provar-ho
Compartint l'ànima
Lídia Abad Ramoneda , 05/09/2018 a les 07:02
+5
-3
Gràcies per compartir els sentiments l'obertura total de l'ànima, tot això que mai gosem dir en veu alta ni dir-nos a nosaltres mateixos, es valent poder fer-ho i quan ho has fet un cop sempre més vols compartir l'ànima i busques el lloc i les persones amb qui compartir ho.... Els canvis a la vida són importants només no hem de tenir por. Ja tinc 60 anys i encara estic gaudint de buscar i anar trovant sola el meu camí i vaig trobant tot el que necessito... Gràcies es molt important compartir sense por Lidia
' camino y piedra'
marina r., 01/10/2018 a les 02:18
+1
-0
...Gemma, llegint-te he sentit la frescor de l'ombre i la seva claror.
Felicitats
Carlota Baldrís, 05/08/2019 a les 17:57
+1
-0
Preciós, Gemma!
Crèixer, Sentir, Ser
Magda D., 05/08/2019 a les 22:20
+2
-0
Gràcies....quins records m'evoquen akest relat ple de batecs de vida i d'incerteses.
A 100km de Santiago, mai es camina.sol
Xavier Bulli h, 06/08/2019 a les 10:26
+2
-0
Gràcies per escriure sobre el meu gran amor.
El Camino de Santiago (Camí de Sant Jaume) és viu. És un personatge més que, quan el coneixes t'acompanya tota la vida i t'impedeix caminar sol mai més (

).
En quant a la possibilitat de caminar sol els darrers 100km fins a Santiago, a no ser que s'hi vagi a l'ivern, és gairebé impossible (

)per això que, els que cerquem la soledat al Caminar, poc cops recorrem els darrers 100km de qualsevol Camí, anem a altres menys recorreguts, que no tenen perquè arribar a Santiago i, si ho fan, patim aquesta penitència estòicament.
Aqui hagi fet el final de qualsevol Camino, els repto a que en comencin qualsevol altre. Tant fa si tenen o no tenen temps d'acabar-lo (

) l'ambient és ambsolutament diferent a les parts finals. El que es viu als inicis és l'esperança de futur, no pas la satisfacció de l'objectiu present. I això també cal saber com viure-ho i gestionar-ho.
Gracies.
La petjada de la intensitat de les experiències!
Siona, 06/08/2019 a les 11:04
+3
-0
Quina delícia d'escrit!!!
Aquesta sensació de pensar que ho retindràs tot quan ho vius amb tanta intesitat la vaig sentir a plena consciència quan em va arribar la maternitat... cada minut, cada moment, cada sensació pensava que la retindria x sempre... i després t'adones que no, que dubtes de records, de moments, de dates, inclús de persones. Però el que segur que és ben cert és que són experiències que van omplint la motxilla de la vida i que algunes més coscients, d'altres més inconscients, formen part del que som!!!
CARPE DIEM!!!
Comprenent-te hi veus més clar
Lluís Nadall, 06/08/2019 a les 11:13
+5
-0
Gràcies Gemma, per la teva il.luminació. No puc parar de plorar. Fa temps que busco i no trobo, i saber que la, resposta pot estar en el camí m'anima. No serà el teu, però serà un camí.
You are a true GEM.
Anònim, 06/08/2019 a les 13:29
+2
-0
Cada cop que et llegeixo, m'entenc jo una mica més. Si més no, em trobo més acompanyada. Ets una joia, a true gem. Gràcies per compartir el teu do.
Elisabet
Preciós, sincer, ve del cor
Anònim, 06/08/2019 a les 22:10
+0
-0
Un text preciós una carícia a l'ànima.

Felicitats!!
Deixes pedres, reculls noves ales.
Júlia M. , 06/08/2019 a les 22:58
+1
-0
Si no fas el camí sol(a) et perds el seu més gran tresor. He anat deixant pedres feixugues a cada sortida de sol, mirada compartida, somriure sincer, sopar en comunitat, dia solitari sota la pluja, vent o fred. He acceptat i entès tantes coses de mi i dels altres... Gracies per posar-ho amb paraules tan encertades! Però com han dit per aquí, el Camino es diferent fora de Galicia, una experiencia que val la pena gaudir.
Omplint la motxilla de vivències
Gemma que també camina sola, 07/08/2019 a les 17:13
+2
-0
Acabo d'arribar de caminar sola vuit dies pels Annapurna, a Nepal. Dius que "tot neix, es viu i desapareix... " però jo crec que resta en aquell lloc de la memòria que fa somriure cada cop que hi tornes, cada moment que ho revius... No, probablement no tornaré veure mai més aquelles muntanyes immenses ni aquelles persones genuïnes amb qui he compartit moments, però seran sempre més una part de mi.

Gràcies per compartir el "Valent qui a la vida sàpiga avançar amb el que és imprescindible...". Continuaré fent-me valenta a cada pas dels camins per on em porti aquella veu.
Gràcies per aquest regal 😘
Anònim, 07/08/2019 a les 17:24
+1
-0
M'ha encantat Gemma!
Mentre llegia semblava que escoltés la meva veu interior...
La dona mes desitjada del mon dorm sola
Bellatrix, 07/08/2019 a les 20:24
+1
-0
Aquest estiu he llegit una novel.la molt guapa q parlava de l,experiencia de la solitud per connectar de manera intrinseca amb tot allo ( natura, persones, minerals, etc) q ens envolta. I mhi ha fet pensar el teu escrit. Pero nhe vist un element diferencial substantiu, I es q a "La dona mes desitjada del mon.dorm sola", el cami aquest d,instrospeccio q anomenes, s,esdevenia , a banda d,un entorn favorable com pot ser un viatge ( era a Santiago d Compostela tambe) doncs no existeix unes obligacions, rutines, , etc , marc idilic q afavoreix les relacions relaxades I animiques, el carpe diem, el mon oniric personal, i en definitiva,el Viatge com escrivia Kerouac, ....doncs la novel.la q cito, permet trobar tot aixo en la realitat quotidiana de l,estres d la feina, els malentesos x la familia o amics, les frustracions x la parella, etc. I penso q aporta una magia mes inclusiva, ja q no malauradament , no ens podem passar la vida de vacances o d viatge. I de fet, tampoc m,agradaria. Gracies !!!
Comparteixo
Oriol Barri, 08/08/2019 a les 11:40
+0
-0
Acabo de fer 400km d Camino de Santiago i quin regal trobar avui aquest text. El comparteixo 100%. Goig als ulls! Gràcies Gemma 😍
Compartint moments màgics d'estiu
Ia Riba, 08/08/2019 a les 16:24
+0
-0
Gràcies per compartir la teva poesia dels moments que has viscut.
M'hi has fet anar també...
Una abraçada
ia
Felicitats
Anònim, 08/08/2019 a les 17:05
+0
-0
Felicitats per la teva vivència, i gràcies pel teu escrit. Ara fa anys que no faig camino de Santiago, camino per altres bandes. Però en el teu escrit he reconegut moltes vivències, pensaments i reflexions que jo mateixa hi he tingut, i ara m'has fet reviure una mica. M'agrada saber que tot i que cadascú té la pròpia i única vivència del camino, encara hi queda un esperit molt especial. Gràcies.
Amb tu
Anònim, 08/08/2019 a les 19:59
+0
-0
🙏🙏🙏
Felicidades
Anonimo, 09/08/2019 a les 07:55
+0
-0
Es un placer leer tantas vivencias ,por qué así las he pensado siempre lo que es hacer camino De Santiago y me faltaba eso que tb ,relatas .Gracias de corazón ❣ por que quiero hacerlo hace muchos años , aunque tb lo haga sola . Graciasss
M'has emocionat.
Isabelrb2, 09/08/2019 a les 08:11
+0
-0
Ara mateix em trobo fent el camino francès i no podries haver descrit millor lo que significa. És de les experiències personals més enriquidores que he viscut mai.
Sentiment de lànima.
Merxe, 10/08/2019 a les 17:11
+0
-0
Es molt bonic. Hauries de escriure un llibre.
Vía de la Plata
Neuetes, 12/08/2019 a les 13:45
+0
-0
Quan el vaig fer fa un anys vaig caminar quasi sola fins a Extremadura, va ser la primera vegada que ho fèia, vaig saber aleshores que no era la dona fràgil, vaig saber que era forta, vaig saber ser feliç de veure els Camps de cotó, rierols, camins, flors, de escoltar el silenci,.. d'Extremadura a Galicia vaig fer amics, I vaig passar molt bones estones.. Al arribar a casa era una dona NOVA, ja res ni ningú m'aturaria i segueixo endavant.
Gràcies per compartir les teves Ciències.
Preciós!! M'has emocionat!!
Amor, 12/08/2019 a les 14:29
+0
-0
Gemma escrius i descrius com els àngels!! Et felicito!!
Jo acabo de tornar de fer el camino i comparteixo les teves sensacions i emocions.
Sempre recordaré aquella àvia de 96 anys amb una energia envejable que ens explicava les seves vivències i que em va convidar a anar a casa seva... i que t'ho donava tot. Era d'una bondat tan extrema, que no podia parar de mirar-la i d'admirar-la. La vaig abraçar i petonejar com si fos la meva àvia... i ella em va omplir d'amor!!
Camino ...Setembre del 2019
Núria de Sabadell, 17/09/2019 a les 16:23
+1
-0
OHHHHH!!! GRÀCIES PER L'ESCRIT!!
Fa quatre dies que he arribat de fer un trosset del camino, tant sols tres etapes aprofitant un pont..
Gràcies per aquest escrit el guardaré com si fos or... és preciós!! jo no en sabria tant ..però llegint
he SENTIT casi el mateix que tu..amb anècdotes diferent i amb gent diferent però humana fins el fons del cor....
Mai oblidaré el meu viatge a Pamplona...i atrevir- me sola a fer el camí...que de ven segur
en algun dia de la meva vida continuaré i com ve dius tu...Que hi ha persones i moments que per molt que te'ls estimis no els pots retenir... però que a qualsevol lloc hi ha persones que valen la pena..
una abraçada!!




Una de les millors experiències de la meva vida
Anònim, 21/09/2019 a les 22:23
+0
-0
Fa 3 setmanes vaig arribar a Santiago dsp de caminar 115km increíbles. Una de les millors experiències de la meva vida.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una taula rodona per fer visible el que és massa invisible
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord